LA VIDA S’OBRE CAMÍ

Era un estiu trist i calorós. La vida ens havia portat un mal tràngol. La unitat de cures intensives era freda i blanca com la roba dels metges. La calor del sol de juliol no entrava per aquelles finestres opaques i fosques. Teníem fred, un fred que se’t fica dins del cos, fruit de la por, la desesperança i les llàgrimes. No ens van escalfar les paraules de les bates de color blanc. Un blanc fred com la neu. Només les mútues abraçades, les dels amics i familiars ens consolaven i ens acollien entre els seus braços. Era tan intens el fred que sentíem que l’escalfor que ens oferien es tornava tèbia amb el nostre contacte.

Els dies van anar passant i la vida semblava obrir-se camí poc a poc. Malgrat les minses esperances semblava que el fred dels nostres cossos s’anava esvaint. Durant nou mesos van alimentar aquelles esperances que van començar a créixer dins nostre.

• Mireu, ja se li veuen les mans i els dits!
• Ara te el peu aquí al costat. Quin mal que fa!
• Com es mou! No para quieta!
• Oh! Heu dit quieta!

Un mes d’abril alegre i gens calorós la vida ens va portar un gran regal. La sala de parts era blanca i neta igual que la roba dels metges. La llum de la primavera entrava per les finestres transparents i clares. No teníem fred, tampoc calor. Pensàvem que, si existia el paradís, allò era el més semblant. No vam necessitar cap paraula d’escalf, ni de consol. El fred havia desaparegut i les abraçades ens feien bullir d’alegria. La vida es va obrir camí definitivament i amb la seva arribada vam començar de nou.

Ara aprenen junts a caminar i a parlar. Ells s’entenen només mirant-se i riuen de nosaltres que, embadalits, amb prou feines esbrinem què es deuen estar dient.