La vida secreta de la Júlia

Un relat de: oriol23.cat
Van passar molts anys en els que jo no havia tingut cap noticia de la Júlia. Un correu d’un parent comú em va anunciar el seu ingrés en un centre d’ancians . Aquells llocs grisos i tenebrosos on la gent gran , amb pocs recursos , comparteix l’espai amb fantasmes ombrívols com l’Alzheimer, la demència senil o qualsevol altre malaltia neurodegenerativa. O simplement comparteixen , en soledat, el trist i inexorable decliu d’una vida propera a exhaurir-se.
En veure-la, em va semblar com si el seu cos s’hagués encongit. Estava molt prima i envellida. Els seu braços ossuts tenien la pell pàl•lida ; translúcida de venes, arteries, i d’ algun blau propi del “trasteig” hospitalari.
El pas del temps ja devia fer estona que havia esborrat aquell somriure maliciós que tant popular l’ havien fet entre els xicots del barri. Milers de campanades del rellotge de la plaça separaven aquell entusiasme, aquella gresca excitant , del temps que ara transcorria per entre els llençols, en la penombra, que abrigaven a la Júlia .

Les dues ocasions en que la vaig intentar visitar estava com mig adormida i absent . Els pocs parents que encara tenien cura d’ella em va aconsellar no intentar-ho més. Sempre estava molt cansada i com en un altre món .No es podia mantenir una conversa raonablement intel•ligible amb ella.
Va ser en les converses amb ells , i regirant a l’ habitació de casa seva entre cartes i altres objectes personals, que vaig anar sabent moltes més coses de la seva vida .
Es veu que, quan encara no vivia sola , ja va començar a tenir comportaments una mica estranys.
D’amagat de la resta d’habitants de la casa , va començar a practicar com rutines secretes i, paulatinament, va anar adquirint nous costums.
Quan ningú no la podia veure, entrava al racó de planxar i agafava la safata de cimbre on hi havia tota la roba plegada. La portava a la cambra del costat i l’ escampava per sobre del llit . Després, en feia una nova muntanya de roba per plegar i ho tornava a deixar, discreta i sigil•losament, a la cambra de planxar.
Una estona més tard, com la cosa més natural del món, tornava a la habitació de la bogada. Amb cara d’àngel just després de besar a Deu començava a plegar , amb precisió i meticulositat , tanta roba com podia.
Primer feia les peces més petites. Continuava plegant camises, samarretes i altres peces de vestir. Solia acabar la seva extasiant rutina, doblegant curosament tovalloles , estovalles i, per últim, els llençols.
Amb el degoteig del temps, les seves manies es van anar sofisticant. Per obtenir un plaer més gran, va començar a necessitar sentir el runruneig de la rentadora en marxa mentre plegava i doblegava amorosament la roba. Sentia en aquell soroll la garantia d’un plaer infinit, sabent que aviat hi hauria més roba per executar de nou el seu plaent i preciós procés.
A mida que vaig anar sabent aquestes coses, la meva curiositat es va fer famolenca. Vaig començar a indagar i a parlar amb més gent. Talment com si jo fos un detectiu intentant esbrinar el mòbil d’un crim. Fruit de la meva fam de saber vaig descobrir , parlant amb les veïnes, alguna cosa més .
Va resultar que la seva gran amistat amb la Mariona del mercat, la seva veïna preferida, mai havia estat del tot sincera. La Júlia, degut a les males relacions que sempre havia mantingut amb el propietari de la seva finca, el senyor Palau, mai havia pogut accedir al terrat de dalt . Es veia obligada a estendre la roba en uns filferros que tenia en una ombrívola terrasseta interior del costat de la cuina. La Mariona Recasens, en canvi, tenia per costum estendre la roba al terrat del edifici on vivia.
Un matí assolellat de maig , la Júlia havia anat a ca la Mariona després de fer uns encàrrecs. Mentre xerraven de les xafarderies que sempre podia actualitzar a la seva parada del mercat, la Mariona li va demanar sinó li importava que ella anés estenent la roba. La Júlia , amb la seva obscura debilitat per les coses de la bogada, es va oferir amablement a ajudar-la.
Van pujar les escales , amb un cistell força gros ple de roba, mentre continuaven xerrant. En arribar a dalt, la Mariona va obrir la porta del terrat. El sol va enlluernar per uns moments la cara de la Júlia. Poc a poc va anar recuperant la visió. A mida que ho anava fent, però, va començar a recórrer per el seu cos un formigueig cada cop més intens. Entretant la Mariona ja havia començat a estendre roba distretament mentre xerrava i xerrava.
Ella ja no la sentia. Mirava, ara enlluernada des de el seu interior, aquells cordills llargs i verds on la seva amiga estenia la bogada. Eren sis fileres que anaven de punta a punta del terrat. No eren de fil ferro, com els seus i tots els que havia conegut fins llavors. Eren de cordill de plàstic verd com els de la persiana del seu balcó. I qui fos, els havia lligat amb una traça admirable i molt ben tensats. La Júlia tremolava interiorment davant l’excitació que estava sentint. Lentament, com si no passés res, va agafar una peça de roba del cistell i es va disposar a estendre-la. La Mariona, molt llunyana en la seva ment, continuava xerrant distreta.
Ella per fi va gosar tocar aquell fil d’estendre verd que l’estava hipnotitzant. En fer-ho, un terratrèmol petitament immens va sacsejar-la. Aquell tremolor tant plaent li va fer doblegar els genolls. Es va agafar amb més força al cordill . Un corrent elèctric li va pujar des del seu endins més íntim. Es va expandir per tot el seu cos . Li va recórrer fins l’ultima cèl•lula del seu epiteli . Després va retornar al seu fons més profund.
Agafada amb les dos mans, va sentir-ho diversos cops abans la Mariona no es va acostar a ella en veure que algo estrany estava passant. La Júlia, per dissimular, va explicar-li que s’havia marejat .Va demanar-li de quedar-se assegudes una estona.
No va ser fins més tard però, ja a casa seva, que es va permetre qüestionar-se el que li havia passat. No recordava res semblant. Ni quan era adolescent, estant enllitada amb en Joan, el xicot més espavilat i guapo de la colla del barri, havia sentit una emoció tant intensa i torbadora com la del terrat. Tampoc era comparable, en intensitat i força , a totes les emocions que va sentir mentre va parir a la seva filla Núria.
Aquell fet va marcar un canvi transcendental en la vida de la Júlia. Va començar a canviar les seves feines quotidianes. Les seves rutines van anar fent un gir . Cercava qualsevol excusa per apropar-se a ca la Mariona. Inventava el que fos necessari per poder acabar estenent roba en aquell terrat. De fet, li va explicar a la Mariona que al seu edifici feien unes obres que no li permetien estendre en el seu pati interior. Li va demanar que li deixés estendre la roba en el seu terrat. La Mariona sempre va ser molt crèdula i bona dona. La Júlia se las va empescar per acabar tenint clau de la porteria i del terrat.
Poc a poc la vida de la Júlia va anar girant més i més al voltant d’aquell fil on poder anar a estendre i aquells munts de roba per plegar. Va deixar d’interessar-se per els homes que la rondaven i afalagaven, malgrat ja no era una jove, des de que s’havia divorciat del Miquel. Amb el pas del temps les seves úniques fonts de plaer, i la veritable raó que donava sentit a la seva vida, eren el poder estendre la roba en aquell fil i després poder-la plegar curosament.

Quan es va fer més gran i la seva malaltia va anar avançant, la cosa va empitjorar força. La Júlia no només pujava al terrat cada dia i després es passava incomptables hores plegant. A la nit, vigilant que no la veiés ni la sentis ningú, pujava de nou al terrat i estenia a la llum de la lluna. Després s’asseia una estona contemplant aquell astre meravellós que era diferent dia rera dia. Finalment tornava a recollir-ho tot. . Un cop a casa plegava una estona més mirant per la finestra la claror , la majestuosa lluna .
Al matí següent, a trec d’alba, iniciava un cop més aquell bucle cada cop més obsessiu. El fil verd d’estendre roba, les muntanyes de roba plegada i les diferents fases de la lluna, van acabar sent els records més perdurables en la trista senectut de la Júlia.
Tan sols amb aquelles tres coses, a vegades, de tard en tard, se li podia veure insinuat a la cara aquell somriure maliciós que tant maca i desitjable la van fer en la seva joventut.

Comentaris

  • resposta a Montseblanc. He conegut..[Ofensiu]
    oriol23.cat | 14-09-2017

    Gràcies pels teus comentaris.
    I si , fins ara jo tan sols he escrit al meu blog i mai m'he preocupat massa per la forma. Malgrat tinc el C faig moltes faltes i tot plegat. Fins fa poc m'era força igual. Ara intento millorar poc a poc.

  • He conegut...[Ofensiu]
    Montseblanc | 14-09-2017

    ...algunes dones malaltes d’Alzheimer, Mentre l’arxiu dur se’ls hi va esborrant cruelment, hi ha coses que porten molt marcades a dins, una d’elles és el tema de la roba. Obren armaris, treuen roba, guarden roba. Renten roba, estenen roba, planxen roba... D’aquella manera però ho fan, molts cops ni se n’adonen...
    Som màquines que ens anem espatllant, que intentem funcionar però que de mica en mica ens deteriorem...

    (vigila aquests espais estranys que deixes davant de les comes...)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de oriol23.cat

oriol23.cat

3 Relats

4 Comentaris

102 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00