La vida en un resum de la visa.

Un relat de: Montseblanc
Octubre, matí grisós del 2018. Decideixo fer neteja. És una teràpia eficient contra la baba fastigosa de les llepades indesitjades de la tardor. Busco a l’armari del despatx. Trobo un arxivador que al llom hi diu “Visa”. L’obro i trobo fulls, molts, resums mensuals de la targeta visa, des del març del 1997 fins al juny del 2015. Els trec tots, en bloc. La capsa d’arxiu queda lliure, li dono la volta a l’etiqueta del llom. Queda en blanc, disponible...
Me’n porto el feix de papers a la cuina amb la intenció de trencar-los, de tres en tres, o de quatre en quatre, i llençar-los a la borsa de les deixalles. Em sembla més segur que portar el paper al seu contenidor corresponent.
Però, error, abans de trencar-los em poso les ulleres i en llegeixo uns quants. Tinc la pila ordenada encara. Dels més antics fins al darrer, al damunt de tot. Miro aleatòriament. Hi veig noms de restaurants, de benzineres, de llibreries, de supermercats, de botigues de roba, de farmàcies... I hi veig la meva vida. Tots els anys des que em vaig independitzar de casa els pares. Hi trobo les vacances, les festes de Nadal, el naixement del meu fill, els aniversaris, els caps de setmana de compres per evitar estar a casa, els regals cars que no servien per solucionar res, els dies d’estiu lluny del poble, els capricis, la perruqueria, aquells mobles tan macos... Noms que ja no recordava, situacions que el meu cervell havia arxivat, sensacions oblidades... Tot és en aquells resums que una caixa que ara ja no existeix m’enviava cada mes... No ho puc destruir. Torno a alinear tots els fulls amb els dits, la mirada borrosa. Els porto de nou al despatx. Busco l’arxivador. Dono la volta de nou a l’etiqueta. “Visa”. I els guardo. No sé si es covardia, o enyorança. Segurament una barreja de moltes coses. Un cop més, la constatació del pas inexorable del temps. Miro per la finestra i el matí continua del color de l’aigua de la galleda després de fregar el terra.

Comentaris

  • Un encertat relat del nostre pas pel temps[Ofensiu]
    kefas | 05-11-2018


    I aquest nostre pas pel temps hi deixa un rastre. Hi ha qui diu que l’embruta i que l’hem d’esborrar, que només serveix per dificultar el pas als que venen després.

    Però si mirem endavant, no veiem cap camí, i si esborrem el rastre que deixem enrera és com si ens quedéssim suspesos en el no-res, sense referència al davant ni al darrera.

    Per això, per deixar rastre, escampem les nostres pensaments en forma de relats, de comentaris, de llibres, amb l’esperança de que algú els recollirà i potser, quan nosaltres hàgim desaparegut i els que venen darrera hagin destruït el nostre rastre de coses, encara en quedarà una mostra en alguna llibreria, en algun arxiu d’ordinador, en un raconet d’alguna memòria.

  • Diari[Ofensiu]
    llegiresviure | 28-10-2018

    Ja no cal portar un diari, amb els resums de la visa tenim escrit el guió de les nostres vides!

  • L'aferrrament[Ofensiu]
    Mena Guiga | 22-10-2018

    És dolor, és no voler perdre. I amb la matèria ho fem molt. I ho volem fer amb els paisatges bonics fotografiant-los, per 'quedar-nos-los', per retenir-los. No fa més mal? És un mal en el que, estimant, volem refregar-nos-hi perquè 'va ser' i no volíem que passés. En el relat, les demostracions numèriques de despeses són, com bé se'ns explica, molt més. S'han de guardar, com una temença a la vacuïtat. Costa, com costa, de fer neteja. Però...qui ha dit que se n'hagi de fer, quan, quina quantitat i com? Això ho decideix cadascú, perquè dins el cor no cal i allà ja s'ha quedat el que de debò ens cal.

    Preciosa foto, la nova del perfil. La tafanera abella que o és tafanera o simplement es vol nodrir o és viatgera o tot alhora. La natura és l'exemple màxim del goig del present, integrar-s'hi i...la visa del present, :)

  • El protagonisme de les targetes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-10-2018 | Valoració: 10

    Ara tot són diners de plàstic i, per tant, rebuts de paper. Un pagament de plàstic, un paperot. I la vida és això. El teu original relat ho retrata amb una empatía absoluta. Tots ens hi podem sentir identificats. Ara, fer neteja de tant en tant és necessari, no? Una forta abraçada, Montse.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: