La vida en els divuit

Esbojarrats somriures les igualen a una imatge que desperta a la vida.

Les seves robas minimas es xopen
d'atreviment sobre les seves decidides carns.

Lamenten no contemplar algun qu'altre any més en els seus rostres de nenes,
per a descarregar tota les seves energies a sobre d'un món que deu canviar massa.

Les seves veritats es deslliguen per sobre de qualsevol altre argument amb la mateixa referencia.

No hi ha més definicions que les pròpies,
i totes les demes són un error de principi a fi.
És la vida en la seva màxim i rotunda esplendor.

No hi ha por,
i si el hi ha s'ofega.

No hi ha duotes,
i si els hi ha s'arraconen.

No hi ha reflexió,
i si la hi ha caduca a l'instant.

Les seves vides tenen sentit des d'aquest flash permanent,
que il·lumina la seva verge inconsciencia.

El temps s'arruïna en les seves mans,
despres d'observar que no hi ha temps per agafar forças.

Las sevas vidas son una permanet cursa de velocitat,
que cobra un nou sentit amb l'adéu
del penúltim amor etern.

És la vida sense fre a la vida.
Es la vida en els divuit.