La vida continua...

Un relat de: Joan Gausachs i Marí
Des que s’havia jubilat, en Severià no tocava vores. Vidu de feia uns quants anys, s’havia refugiat en la feina per a escampar cabòries, per a no pensar gaire en la seva solitud. A la feina, el van deixar treballar fins als seixanta-cinc anys, malgrat que a la majoria de companys els donaven la jubilació anticipada en arribar als cinquanta-nou. A ell, en consideració a la seva antiguitat li van tenir aquesta deferència. Va començar als tretze anys acabats de complir; a casa feia falta una mica d’ajuda i en aquells temps no es mirava gaire prim. Però en arribar a l’edat reglamentària, l’empresa el va jubilar... Eren mals moments...

En Severià no era home que freqüentés bars, ni estava per anar a veure obres, i això que n’hi havia un munt. Algunes, moltes a prop de casa seva.

Els primers dies va ocupar els matins fent petites excursions per Collserola. Pràcticament cada dia, veia grups de tres o quatre persones de la seva edat, i un xic més grans, que passejaven sense pressa, amb bastons de muntanya i una bossa de mà on devien portar l’esmorzar. De ben segur que d’haver-se dirigit a ells l’haurien acceptat com a component de la colla, però no ho va fer mai. Les petites converses que captava giraven al voltant del futbol, la família, les pensions...

Decididament no volia companyia. No sabria de què parlar... ni en tenia ganes. Què n’havien de fer aquella colla de desconeguts, de la seva vida? Els seus records eren seus. Ben seus! No els volia compartir. Per què havia d’explicar les penúries de la seva infantesa? Les dificultats que va patir en la joventut, els afanys per tirar endavant la família... l’accident on varen morir els seus dos fills, la malaltia de la seva dona...?

Aquests pensaments l’acompanyaven de dia i de nit

——— o O o ———


A les tardes en Severià acostumava a llegir una estona. A llegir, o més aviat a fullejar els diferents llibres que tenia en la seva modesta biblioteca. Una manera més de passar el temps, mentre el seu cervell donava voltes i més voltes al records.

Estava en aquesta situació quan la Consol, la cunyada que vivia en el pis de sota i li venia a fer feines de la llar, li digué:

—Severià, aquest matí m’ha vingut a veure la senyora Irene...
—Qui és, la senyora Irene?
—La veïna del teu replà.
—I què volia?
—Si tenia... si li podia deixar un parell de toms de la Gran Enciclopèdia Catalana...
—I a mi , per què m’ho expliques això? Tu no la tens pas, l’Enciclopèdia...!
—No! Jo no...
—Què vols dir...?
—Que... tu sí que la tens...
—I tant! La vaig comprar així que vaig veure que els nens... que els meus fills la podien necessitar per a fer-hi consultes —acabà en Severià amb un fil de veu.
—Ja, però la senyora Irene té un fill...
—Consol, Consol... I a mi què m’expliques...?
—Que el seu fill, en Roger, és un nen de vuit anys molt trempat i espavilat...
—Doncs mira, raó de més perquè li comprin l’Enciclopèdia.
—M’ha dit la senyora Irene que més endavant ja la pensen comprar.
—Més endavant, més endavant... És ara quan la necessita!
—Per això...
—Per això, què?
—Li he deixat els dos toms que necessitava.
—Com que li has deixat... Si tu no la tens, l’Enciclop... Consol, Consol, no em diguis que li has deixat dos toms de la meva Enciclopèdia!
—Sí...!
—Però, per què ho has fet?
—Mira Severià, la senyora Irene és molt bona dona i el nen...
—Sí, és molt trempat i espavilat.
—Com ho saps...?
—Consol no te’n riguis, que m’has deixat ben descol·locat. Aquesta enciclopèdia...
—Sí, sí, sí ja ho sé... la vas comprar per als teus fills. Severià, jo no em puc comparar amb tu, però els teus fills eren els meus nebots i me’ls estimava molt... i els recordo i m’emociono pensant en frases i situacions viscudes... També penso en la teva dona, la meva, meva germana! La vida continua Severià, no podem tancar-nos...


La Consol no callava. En Severià a mesura que l’escoltava semblava que la veia per primera vegada com a component de la seva família, ell que sempre l’havia considerada “la germana de la seva dona”

——— o O o ———


“La Consol tenia tota la raó”, explicava en Severià, als seus nous amics tot caminant pel vessant d’Horta de Collserola. Parlava i parlava. Escoltava i escoltava. Els seus records, tot i sent ben vius, ja no eren tan dolorosos... la vida, la vida continuava...

Els seus nous amics parlaven dels seus néts. Ell ho feia d’en Roger...

En Roger i ell aquella tarda tenien molta feina, l’havia d’ajudar —una mica, tot s’ha de dir—, a fer els deures. Que bé que els anava l’Enciclopèdia! Havia d’insistir als pares d’en Roger que no calia que la compressin... Per què ho havien de fer si ell ja la tenia...?


————
23/24 d’agost de 2010
Revisat per PiCaPi, segurament entre el 28 i 29 d’agost de 2010
—————————




Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    Materile | 14-12-2011 | Valoració: 10

    Aparentment és una relat sobre un jubilat sense esma per a res que sigui nou, com molts. Però, en el seu transcurs es produeixen petits canvis que li canvien la vida. Amè, àgil, distret, ben tramat i... un xic sorprenent i que porta a la reflexió.

    Bé, segurament em deixo coses però que tu ja les saps i els altres relataires ja et diuen.

    Una abraçada reflexiva,

    Maria Teresa

  • REFLEXIONS DE LA JUBILACIÓ[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 15-02-2011 | Valoració: 10

    Per error el meu anterior comentari ha sortit una valoració però en realitat vull posar un 10. Lamento l'error informàtic.

  • La jubilació...[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 15-02-2011 | Valoració: 8

    La jubilació només ha de donar por aquells que, malauradament no saben fer res més que allò que han fet al llarg de la seva vida laboral. Penso que la jubilació n’és una de la etapes mes bones de la vida: l’hora de la llibertat, de l’autèntica llibertat per poder disposar del nostre temps per fer tot allò que desitgem. I no cal ser ric per gaudir de tot allò que ens regala la natura. Les coses senzilles però importants de la vida: anar al bosc a caminar, a la muntanya per respirar aire pur. Aprofitar els primers raigs de sol del matí, passejar per la ciutat. Llegir un bon llibre o escriure. Trobar-te amb amics.
    M’ha agradat molt el teu relat, fa reflexionar sobre un tema que, certament, preocupa a molta gent.
    Rafael

  • Un relat molt emotiu[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-02-2011 | Valoració: 10

    El magnífic i sorpresiu final d'aquest relat rau en el canvi i la necessitat d'obrir-se al món de'n Severià. No és pot viure en el passat perquè el passat ha deixat d'existir. Tampoc en el futur, ja que no hi ha res més incert. L'ésser humà ha d'estar amb els peus posats al terra del present i l'ha de viure i gaudir dia a dia perquè és l'únic temps que realment tenim.

    És interessant la influència de la cunyada en tota la història. De vegades, les dones tenen un sentit pràctic i també una sensibilitat que les fa estar més pendents de les necessitats dels demés.

    Ens ho has contat molt bé, Joan, m'ha alegrat retrobar-te

  • Bon relat[Ofensiu]
    brins | 26-01-2011 | Valoració: 10

    En aquest relat toques un tema delicat, Joan: La jubilació. Una circumstància que marca, obligatòriament, molts canvis en la nostra vida.

    Tot i que a tu encara no t'ha arribat aquest moment, intueixes perfectament la problemàtica d'aquest canvi, i aquesta percepció, serena i assenyada, t'ha ajudat a escriure una història molt humana i entranyable en què evidencies que el fet d'ajudar el proïsme ens pot aportar molta felicitat.

    Una abraçada,

    Pilar

  • Profunditat!![Ofensiu]
    sigbar | 18-01-2011 | Valoració: 10

    M'ha embadalit la sencillesa amb que has reflectit l'abandó de la melanconia. M'ha deixa't un bon regust a l'ànima. Molt bon regust, regust de felicitat.

  • bon relat joan[Ofensiu]
    joandemataro | 16-01-2011 | Valoració: 10

    i un títol que s'escau al que et vull dir de veritat: moltes felicitats pel teu aniversari, gràcies pels teus comentaris i contacte proper i això.... que la vida continua....
    seguim en contacte
    una abraçadota des de mataró
    joan

  • Exquisit[Ofensiu]
    Englantina | 15-01-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt, Joan. Primer se m'ha encongit el cor, però al final he respirat, més tranquila. Malauradament, tots tenim motius per donar-nos per vençuts, algun cop a la vida. Jo mateixa n'he tingut, i de ben joveneta. Llegir el teu relat m'ha sacsejat alguna cosa a dins, potser la meva part de "Severià". S'ha de girar pàgina i tirar endavant, sigui com sigui. Un relat excel·lent,. Et felicito.... i també et felicito pel teu aniversari!!!! Per molts anys!

  • Molt bé; molt bo[Ofensiu]
    Joan Delgado | 14-01-2011

    Ja ho crec que continua, la vida.
    M'agrada com escrius; et felcito.
    Salutacions

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

124 Relats

1298 Comentaris

182072 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.