La vida anecdòtica

Rates

Estan fent obres al carrer, volen fer les voreres més amples. Estan aixecant el terra de llambordes i a les vuit del matí comencen a fer soroll. Ara el carrer és un riu de pedra triturada, el lloc ideal perquè s'hi amaguin les rates. Era fosc quan he sortit de casa per anar a buscar a M., i després de caminar uns metres n'he vist una. Passejava sobre les pedres. Un animaló pelut i despentinat, color de cendra. Estava un tros lluny, i m'ha provocat una repugnància infinita, però no podia deixar de mirar-la. He passat ràpid pel seu costat, tement que s'acostés. Quan ja l'havia deixat endarrere i l'havia perdut de vista he sentit unes noies que cridaven. Se l'havien trobat de cara. Tinc fòbia a les rates. Si entrés una rata a casa hauria de marxar i anar-me'n a viure a un hotel.


Germà meu

Alguna vegada a la nit, mentre estic estirat al sofà mirant la tele a les fosques, sento la sivella d'un cinturó que dringa al llarg del passadís. Amb el cinturó descordat i la camisa per fora, el meu germà entra al menjador arrossegant les sabatilles pel terra. Entra a la cuina sense mirar-me, obre la nevera i l'arrasa com un cicló. S'empassa tot el que troba: talls de mortadel·la, iogurts, rodanxes de pinya en almívar. Des del sofà el sento com mastega. Més tard, quan ja està dormint a la seva habitació, els seus roncs omplen la casa. Per ell, la higiene és terra ignota; no la personal -es dutxa cada dia i es renta les dents- sinó la col·lectiva. Si entres al bany quan s'acaba de dutxar, et trobes mitjons, calçotets, sabates i tovalloles disseminades per tot l'enrajolat. La banyera esta plena. Un pot de sabó de mida familiar flota sobre la superfície, igual que un submarí apunt de fer la immersió. Dins de l'aigüera, encerclant el forat, hi ha trossos d'espuma amb pelets enganxats.


Aligot

De tornada amb el tren, abans d'arribar a Granollers, passant per un tram damunt d'unes naus industrials amb els teulats de xapa ondulada, he vist un aligot. Molsut. Color de xocolata. Volava al costat nostre, al costat dels cables elèctrics, fins que, amb una pirueta acrobàtica, ha girat en sec i s'ha anat a amagar entre la verdor vegetal de l'altre banda, evitant l'espai obert que se li estenia al davant.


El somni d'una nit d'hivern o pol·lucions nocturnes

Estic amb una noia en una piscina apartada, al pati d'una casa de colònies, i arriba un cotxe pel camí. És un Mercedes daurat, i a l'arribar, abans d'aparcar, arranca del rosar quatre o cinc roses vermelles. Les roses cauen lànguides sobre el polsegós terra de grava. De dins el cotxe en surten dos homes. Porten camises negres i vestits de color marfil, i un dels dos, el que porta ulleres de vidre fumat, també duu un mocador escarlata a la butxaca davantera de l'americana. És calb i té la pell bronzejada. Resulta que són directors de cine porno que vénen a buscar la meva companya. Jo no en sabia res. Em pregunten si els vull acompanyar, si vull participar en una de les seves pel·lícules. Ara ella i jo estem asseguts al seient del darrera del Mercedes, on també hi ha una dona morena amb els ulls verds, que, dedueixo, ha de ser una actriu. És de nit dins la ciutat, ens apartem del centre il·luminat i ens perdem entre carrerons obscurs. Començo a espantar-me. Ara torna a ser de dia. Fa un sol espectacular i anem per una carretera llarga i estreta el costat d'uns camps de blat. Un tros lluny, a la nostre dreta, es veu un càmping. Jo estic assegut al darrera i el que està davant, un dels dos homes que van sortir del cotxe quan érem a la piscina, té el seient tan inclinat que me'l clava sobre el pit. Em costa respirar. Vull sortir del cotxe, escapar-me, i em passa pel cap obrir la porta i saltar. Però no ho faig, i un moment després estem aparcats al costat d'un bar de carretera amb taules a fora. Els dos homes s'acosten caminant al càmping per solucionar les coses. Es veu que tenien la intenció de gravar les escenes allà on s'han trobat les tendes parades, que, segons ells, abans no hi eren. Mentrestant nosaltres, els actors, ens esperem.


Vida universitària

Quan jo anava a la universitat vivíem en un pis que semblava una cort de porcs. O la selva amazònica. Un dels meus companys, que estudiava biologia, havia omplert una de les sales de plantes de maria. Quan les plantes van créixer, les fulles sortien per la porta. També en tenia unes quantes plantades al balcó. Les hi va tenir fins al dia que els veïns, amb cinta adhesiva, ens van enganxar un avís a la porta: Si no traieu les plantes en una setmana, deia l'avís escrit a mà, avisarem a la policia.


El sonotone de l'àvia

La meva àvia té problemes d'oïda, per això sempre parla a crits. I li encanta parlar. Podria passar-se la vida parlant pel telèfon que tenim al rebedor. El rebedor és la part més buida de la casa, la que té més ressonància. Quan parla per telèfon els seus crits guanyen volum. Si estic al meu dormitori, o a l'altre punta de la casa, a la cuina, o si estic al menjador, sento perfecte tot el que diu. Al vespre ens asseiem en família davant de la tele, com els Simpson. Les dues convidades baixen les escales del plató. Dues germanes rosses, exuberants, que somriuen al públic mig despullades. La meva àvia alça el cap, aixeca els ulls de la bufanda de ganxet que està fent i dedica a les germanes una mirada plena de retrets judeocristians. Esta asseguda a la seva butaca de vellut morat, a una banda de la sala, i pregunta si podem pujar la veu. Diu que no hi sent. Diu que no vol posar-se un sonotone. Diu que si s'acostuma a portar un sonotone no se'l podrà treure més. Quan poso la música alta a la meva habitació, la meva àvia obre la porta i m'ordena a crits que l'abaixi.


La jungla d'asfalt

De camí a la parada m'atura una noia que aguanta una carpeta. Porta una armilla verda amb l'anagrama de Greenpeace. Li miro la cara, ample i ben feta, mentre ella m'explica que necessiten associats. Em pregunta si m'interessaria inscriure'm i rebre a casa la seva revista mensual. Quan li dic que el meus pares tenen una botiga de jaquetes de pell s'acaba la conversa. Potser s'ha pensat que li prenia el pèl. Mentre espero l'autobús, un home surt del restaurant del costat. És baixet, castany, i té l'expressió desperta que es veu de vegades en les persones de curta alçada. Porta una jaqueta de napa negre, la caputxa blanca del xandall sortint-li pel darrera. Desembolica el paquet de Ducados que porta als dits i en treu un cigarret. Em pregunta si tinc foc. Li dic que no. Li pregunta a la parella que s'espera davant nostre. També li diuen que no. Després, somrient, es gira i em diu: És dificilíssim trobar gent que fumi, som un reducte... Llavors atura una dona que sembla una model. La dona, de cames quilomètriques, amb unes sofisticades ulleres de sol, se'l mira recelosa i estranyada, com si la sorprengués que un home s'atreveixi a parlar amb ella. Al final treu un encenedor de la bossa i per fi li encén el Ducados.


Fantasia i realitat

Per segon cop al cine aquesta setmana. Teníem ganes de veure Rocky Balboa. La sessió és a les onze i, per la nostre estupefacció, quan arribem, deu minuts abans, han passat la persiana interior i han tancat la taquilla. Entrem i li pregunto a una de les noies que està escombrant darrera el taulell de les crispetes si ens poden vendre dues entrades. No sap res, i li diu a una altre noia que corre per allà que vagi a buscar no sé a qui. L'altre noia puja les escales corrents i torna acompanyada de la noia de la taquilla. És molt maca, morena, amb ulleres, el cabell ondulat i la cara fina, però sempre l'havia vist asseguda, i ara m'adono de que físicament també està molt bé. Ens explica que el dimecres sempre tanquen una mica abans, no li preguntem per què. Ens pregunta si tenim nou euros (el preu de dues entrades el dia de l'espectador). Els tenim justos. Ens diu que no ens cal el tiquet, que ja podem passar. Li donem les gràcies i ella torna a pujar les escales, fent saltironets que tallen la respiració. Se suposa que els nou euros se'ls ficarà a la butxaca. Sortim al carrer a quarts d'una. El carrers estan molls per culpa de la pluja que ha caigut durant tota la tarda. La pel·lícula ha estat entretinguda, diu F., mentre anem cap al cotxe. Em penso que és la seva manera de dir que no s'ha rebaixat a considerar bona una pel·lícula que només l'ha entretingut, una pel·lícula per distreure les masses. S'estava més còmode veient la pel·lícula, penso jo. La realitat és crua i desagradable, una pel·lícula tediosa, sense acció ni banda sonora. Per això el passat se'ns apareix com una cosa amable, perquè només en conservem en la memòria els fotogrames colorits, els que es destaquen sobre el fons en blanc i negre, atonal i monocord. El desassossec que m'embarga quan surto del cinema i entro de nou a la meva vida. El cine és molt millor que la vida.


Vagant pels carrers de la ciutat nocturna

Cares desconegudes que es creuen amb mi pel carrer. Cares abstretes, preocupades, properes en la seva debilitat i hostils en la seva distància. Una noia jove passa caminant pel meu costat mentre jo, aturat, dret a la vorera, estic parlant amb R. La noia deu tenir la meva edat, és morena i atractiva. La por i la solitud reflectida en el seu rostre, ara que camina sola per la ciutat de nit. M'agradaria conèixer-la, descobrir les intimitats que amaga aquest rostre aterrit, tensat, intranquil. Gent que lluita contra la por i el desconsol. Cadascú de nosaltres un organisme trencadís com una fulla seca, caminant sols per la ciutat de nit.


Bullock

Un vespre, veient un partit de bàsquet per la televisió. El Reial Madrid juga contra el Gran Canaria. Em cau la baba amb en Louis Bullock. És el millor jugador d'Europa. El més elegant, el més efectiu, el més llest. Travessa la pista a tota pastilla, driblant els rivals, fent reversos i canvis de ritme, i acaba la jugada amb una safata a l'alçada de la cistella. Si el deixes sòl un segon, et clava un triple. I ho fa t
ot tant fàcil, amb tanta suavitat, que sembla que qualsevol pugui fer-ho (si un pugués escriure igual...). No busca lluir-se, fa just el què ha de fer. És fred com un glaço: mai no es cansa ni canvia de cara, ni s'emprenya ni somriu. Em sembla que ni sua. El Madrid guanya de tres. Falten sis minuts. Anota el seu vint-i-vuitè punt i baixa a defensar tant tranquil, igual que al minut u.


Un dolç record

L'espera es fa eterna. L'estadi mormola. Portem dies, mesos, esperant aquest moment. Finalment, quan s'abaixen les llums i surten corrents a l'escenari, el mormol es converteix en rugit. Les mans alçades. Les boques obertes. Els ulls com taronges. L'escenari esclata en llums i focs, i al fons una immensa pantalla escup sense parar imatges electròniques. Des de la grada, curt de vista com sóc, en Mick Jagger se'm apareix com una figura desdibuixada i nerviosa, sense rostre, l'americana una taca fosca d'un llampant blau psicodèlic, la blancor dels punys enlaire sacsejant-se amunt i avall. Desgranen el seu repertori amb el públic entregat. Al nostre costat un roquer amb els cabells blancs entona en veu alta totes les cançons. Amb la guitarra imaginaria que sosté a les mans, acompanya els solos que toca en Keith Richards. Està fumant una herba estranya (no pas maria), que fa una olor que mai havia sentit. "Bogeria sana", definirà el concert l'endemà el cronista. Per mi l'hora i mitja més ràpida que he viscut.


Conclusió provisional

Després de dies pensant-hi, decideixo que ha arribat l'hora de fer un pas endavant i accepto la insinuació del psicòleg pel que fa a la medicació. La meva evolució, que al principi va ser ràpida i evident, últimament s'ha estancat. Pels meus propis mitjans he fregat el límit. Segons ell, si aconseguim reduir els nivells d'ansietat llavors l'exposició a les situacions que ara em semblen inassequibles no serà tant difícil. Tenint en comte que els exercicis de relaxació que em va ensenyar al principi no m'ajuden prou, sembla que ha arribat el moment d'intentar-ho per una altre banda. La vida és lluitar en lluites petites, sense grandeses ni focus ni aplaudiments.