La vida a través d'un mirall

Dempeus et miro i no et reconec. Potser és per aquesta llosa de pedra que ens separa, però no ho crec. Feia molt temps ja que no eres tu. Tan feliç que volies ser. Encara recordo aquella tarda, quants anys teníem? Deu? Onze? Tan se val, érem unes nenes, i poc en sabíem de la vida. Jo volia estudiar, ser metge per poder guarir a tothom, te'n recordes? Tu deies que et volies casar, formar una família nombrosa i viure a la casa dels teus somnis. Quines criatures! Els anys van anar passant, i per més que m'hi esforci, no aconsegueixo trobar un sol record on tu no hi siguis. Sempre eres al meu costat, vas ser el meu pilar, la meva terra, la meva llar, i ara et miro i no et reconec. No sóc capaç de dir-te "Descansa en pau" i marxar, no puc. Et coneixia millor que ningú, i ara ja no hi seràs més. Em van dir que t'havies mort, però jo ja ho sabia, feia molt temps que eres morta. Respiraves, però eres morta. Em miraves, però no em veies. T'abraçava, però no em senties. Et parlava, però no m'escoltaves. Per què no vas fugir? Per què no vas lluitar? Deies que te l'estimaves, que te l'estimaves més que a qualsevol altre cosa. Més que a tu? Més que a la teva pròpia vida? No podré entendre-ho mai. Encara et sento, dient-me que l'amor no s'ha d'entendre, que s'ha de viure. Però que no te'n adones que estàs morta? Morta! Com has de viure l'amor, si és l'amor el que t'ha matat? L'amor no és aguantar, no és amagar-se cada cop que turca a la porta, no és una presó. L'amor, l'amor de veritat, et fa ser lliure, et fa feliç, no et fa blaus ni fractures. Quantes vegades hem anat a l'hospital aquests últims dos mesos? Ni tan sols tu ho saps. Jo em desesperava, i tu m'haguessis tranquil·litzat com feies sempre només mirant-me, però llavors no podies, perquè els teus ulls restaven apagats, foscos, i la teva mirada, ben lluny d'aquelles que m'havies dedicat plenes de vida, era grisa. L'hagués mort, t'ho juro. Quantes vegades ho havia planejat! Però mai vaig trobar el moment, ni el moment ni el valor, a tu no et puc enganyar. Sabia que podia passar. De fet, sabia que passaria, per això vaig anar a comissaria, per denunciar-ho. I de què va servir? Per fer-te encara més mal, i a mi. Perquè no em vas fer costat. Perquè vas negar-ho tot, i ell ho va saber. Ho va saber i em va venir a buscar, però com sempre tu hi eres, i vas ser tu la que va parar els cops. Un rere l'altre. Com quan una aixeta va degotant, i per més que t'hi esforcis, no la pots tancar. Una gota, una altra gota, una altra. Un cop, un altre cop, un altre. L'últim i definitiu te'l va donar amb els ulls tancats. No va ser capaç de mirar-te als ulls mentre tu t'acabaves d'apagar del tot. Vas restar immòbil, i ell reaccionà tard, s'agenollà al teu costat i t'abraçà. Fou una abraçada plena de pietat, de culpabilitat, d'enyorança i d'amor. I tu la vas sentir, i les últimes paraules que vares dir foren per a ell: "T'estimo. Vine amb mi." No sé si sabies el que ell faria després, ni si era el que tu volies, però et va deixar al terra suaument, i sense pensar-s'ho, es matà a ell també, i caigué bocaterrosa al teu costat. Junts os van trobar, i junts os han enterrat. Estic segura que aquest final t'hagués encantat. Sempre vas somiar viure una història d'amor com les que hi havia als llibres que ens llegien quan érem petites. La princesa morta per algun encanteri, i el príncep, de pena. Però en aquells contes sempre resta algú sol, i en la teva història, aquest personatge sóc jo. Mira'm, sola i plorant d'impotència davant la teva tomba. D'impotència perquè no vaig fer-hi res, perquè ningú va fer-hi res. D'impotència perquè sé que aquest conte no acaba aquí, perquè sé que és tan sols un capítol més en el llibre de les nostres vides.