la veu que el fum dibuixa en l'aire

Davant d'un cafè, i un mai
el trist paper va prenent forma
i com Maragall, i la paraula viva
vaig deslligant la corda que em priva.

Escric, i no veig les paraules
no veig forma, no hi veig lletres
Només mirades, dolçes espelmes
a cops la vida, potser massa negra
altres un sol, que enlluerna els somnis
potser promeses, potser bon sexe.

Potser el paper que s'omple
és el meu bitllet d'anada.
els meus versos, l'equipatge
i tu, la veu que el fum dibuixa en l'aire.