La Versió 2.0

L'Enric se sentia sol. Molt sol. De fet, feia dues hores que deambulava, Rambla amunt Rambla avall. Les mans a la butxaca i la mirada fixa al seu davant, com si tingués pressa i un lloc on anar. Però no el tenia. Es tenia a ell i a les quatre parets d'aquell loft tan ben "distribuït", segons li havia dit aquell paio de l'agència. "És petit però té de tot. Ja ho veuràs, tio. T'hi muntaràs unes farres...". I dit això li va mostrar un somriure blanc que de tan postís feia angúnia... La veritat és que no se n'havia muntada cap, de farra. Ni de les multitudinàries ni de les íntimes, per sí quedava cap dubte. Pensant-ho bé, el que més podia assemblar-s'hi era un berenar amb la penya del gimnàs: havien hagut de deixar-ho córrer al cap de mitja hora. Molta calor a fora i un infern de selva tropical a dintre. "Enric, aquest cau està de puta mare, però fot una calda que no s'aguanta. Què tal si anem a fer una canya a aquest bareto de la cantanoda?. Sembla que està bé...".

Ben pensat, potser no havia estat bona idea això d'independitzar-se. És clar que podia fer el que volgués - tal com havia somiat tantes vegades - però això també volia dir que s'ho havia de fer tot. La compra, el dinar, baixar la brossa, .... pagar el lloguer. I quedar ben escurat a finals de mes... A més, havia de reconèixer que "l'hivernacle urbà", com sarcàsticament deia el seu pare, era una caixa de cerilles. Mai una expressió popular havia filat tan prim!... De vegades, simplement es trobava reclòs. Volia sortir i tan li feia on. El parc de la Ciutadella, el port.... tot servia. I, de retop, sense saber com, es trobava tot sol, un dissabte al matí, passejant per la Rambla i mirant la gent sense mirar-los. I accelerant el pas per arribar a Colom en un tres i no res per tornar a pujar fins a plaça Catalunya... Que no!, Que no estava gaire optimista, avui!.... Tanmateix, hi havia també les hores mortes. Les que fruïa amb delectació, pensant que estava sol i ningú l'emprenyava. Que podia posar els peus damunt la tauleta de la tele i menjar-se un entrepà de frankfut mentre mirava un partit del Barça... Llavors, però, se'n recordava que, si li queia un tros de pa o les soles de les sabates estaven brutes hauria de netejar altra vegada el sofà i la tauleta i el terra del menjador. I com que no tenia ganes de fer-ho, es posava trist de sobte. Trist per quatre engrunes... qui m'ha vist i qui em veu... es deia.

Va passar per davant de l'entrada del carrer Bonsuccés i es va aturar. Bonsuccés, tot junt... no sabia de què, però aquell nom l'havia sentit i no feia gaire. Podia ser que... i tant... era el carrer del restaurant on celebravan la primera trobada de relataires!. I si no li fallava la memòria, era precisament avui que.... mentalment va comptar els dies de la setmana: el dimecres era 8 - l'aniversari de la Raquel de la feina, va portar croissants de xocolata -, el dijous havia de ser 9, el divendres 10 i.. el dissabte... 11. I tant! Se'n recordava del nom del restaurant i tot: Buenas Migas. Repetir-lo mentalment el va fer pensar de primer en les engrunes de la tauleta del menjador i després, en la web: www.relatsencatala.com. L'havia descoberta feia tan sols un mes. Un lloc de trobada dels afeccionats a l'escriptura i la lectura en català.. La veritat és que la proposta el va sorprendre per la seva originalitat. A l'Enric li agradava llegir i, de vegades, quan la inspiració l'acompanyava, també escrivia quatre ratlles. Mai havia gosat presentar els seus relats a un concurs literari. Fer-ho hauria suposat trencar la seva intimitat d'una manera tan grollera que només de pensar-hi li venien basques... Ho abocava absolutament tot, als seus textos. A més, mai s'havia cregut prou bo... Tot i així, havia de reconèixer que aquella web tenia quelcom que la feia diferent. Els autors enviaven les seves obres a través d'internet i les podien publicar sota el seu nom autèntic o un pseudònim. Existia, apart, la possibilitat de participar com a lector, enviant comentaris i valorant els relats... La idea de l'anonimat va ensorrar l'últim redós de reticència de l'Enric i ben aviat es va trobar escrivint i comentant, sota dos pseudònims diferents.

Va mirar carrer enllà. Només havia de caminar una mica més i podria veure les cares d'aquells que havien comentat un dels seus relats. O les dels altres, les d'aquells a qui havia regalat una crítica constructiva (o no) i una valoració (alta o baixa). De sobte, el que havia començat com un dissabte de juliol avorrit i xafogós s'anava convertint en emoció i frisança. L'ensopiment i la perspectiva de l'hivernacle el temptaven a deixar la Rambla i endinsar-se cap al carrer Bonsuccés. El mateix nom el convidava a decidir-se. Es va trobar a sí mateix mut i sord, fent un pas endavant i, seguidament, reculant. Com si al seu voltant no hi hagués gent ni cotxes ni soroll. Només els seus peus i el cap i el restaurant... Al primer pas fet, el cap li deia que si no s'hagués independitzat no hagués pogut passar mai tantes hores escrivint o navegant, tot i que l'ADSL era un plus més dels que li escuraven les butxaques a final de mes. De fet, havia estat excessivament negatiu en la valoració de l'apartament nou... Aquesta guspira d'eufòria, però, aviat s'extingí... Va rumiar un xic i es va adonar que les seves últimes intervencions com a lector (anònim, naturalment) potser havien estat un pèl rigoroses. Com podria continuar en la mateixa línia si veia els autors cara a cara?. Potser els agafaria afecte i mai més podria abocar aquelles crítiques tan sinceres i, certament, valuoses? I ells, què en pensaven dels seus relats? A la web, havien estat més aviat benèvols, però cara a cara... Va recular. Es va quedar palplantat al mig de la Rambla i va pensar que potser sí que era una mica un outsider. Que vivia sol perquè estava tocat del bolet, ja ho deia la seva àvia, i que si volia sentir-se bé a l'hivernacle potser havia de canviar de xip... A la nevera, hi tenia una cuixa de pollastre.

***

Vuit mesos després, l'Enric continuava vivint a la mateixa caixa de cerilles, Això sí, tot i que s'havia comprat un parell de plantes - un ficus i un potus - ja no li deia "hivernacle urbà", ni apartamentot. Era... simplement, el seu pis. I així ho feia saber omplert d'orgull a amics i coneguts. Amb l'arribada del mal temps, fins i tot havia aconseguit organitzat berenars que superaven amb escreix el límit psicològic de la mitja hora... Els diumenges a la tarda, quan hi havia partit del Barça, s'estintolava al sofà i respirava fondo. A sobre la tauleta (immaculada), un tovalló. I a sobre el tovalló, un plat amb un entrepà de frankfurt: havia dissenyat un mètode infal·lible perquè no li caigués ni una sola engruna. De vegades, encara se sentia sol i sortia a passejar per la Rambla. Però no deambulava com un estaquirot, totalment absent dels coloms i les flors i les persones. Mirava a banda i banda i es fixava en un somriure encisador o d'esquitllentes escoltava una conversa. Quan arribava a Colom, s'asseia en un banc, davant el mar. Deixava que el sol li escalfés la cara i... es posava a escriure.

Aquell dissabte de juliol, després d'enretirar el peu que mig havia encaminat cap el carrer Bonsuccés, va tornar al que encara llavors era el seu hivernacle urbà. Va encendre l'ordinador i, un per un, va anar repassant els relats de la web que havia comentat. Els temes i els estils eren tan diversos que és feia difícil trobar un denominador comú. En tots, però, s'hi entrellucava una frescor i una empenta a la qual es feia difícil resistir-se. Els relats de relatsencatala.com no eren perfectes, però estaven escrits des de ben endintre i transmetien emocions i maneres diverses d'observar la realitat. Va clicar sobre el pseudònim sota el qual s'havia inscrit com a autor i va començar a llegir els seus. Mai ho havia fet, sobre la web. Alguns tenien ja algunes setmanes, o potser alguns mesos, i si bé no havia oblidat l'argument ni l'ímpetu que el va portar a escriure'ls, els mots de vegades se succeïen estructurant un text que li semblava d'un altre. Com més llegia, més astorat es quedava. Ell també abocava cabòries i sentiments de ben endintre. Els seus relats, diferents, no eren pitjors ni millors que els dels altres.

El disset de març va anar a l'Ateneu. Les cares dels qui l'envoltaven no li eren desconegudes. Ans el contrari, havia intercanviat més que un parell de paraules amb molts dels qui s'asseien al seu costat. Birres. Cafès. Trobades a l'Ateneu. Recomanacions de lectures. I molts missatges al fòrum... La vetllada va ser llarga però li va passar de pressa, més del que hagués volgut quan, per fi, es va deixar caure damunt el llit d'IKEA. Petit però còmode. Se sentia bé... Al seu costat, un llibre. El va agafar i en va repassar les lletres petites de la portada amb els dits. Aquell relat d'en Pau Nin li havia agradat des del primer cop que el va llegir. Amb cura, va fullejar el llibre i es va aturar a la darrera pàgina. Molts dels autors havien fet servir un pseudònim, com ell. Potser això els havia permès d'expressar amb més força sentiments i experiències que d'altra manera no haguessin gosat transmetre. Va recolzar el cap damunt el coixí i va pensar que a la versió 2.0 li agradaria molt veure el seu nom inclòs.

Abans de dormir, va esbufegar. En pocs mesos la vida li havia fet un tomb prou important com per reflexionar-hi: el pis i ... els relats. Viure sol li agradava. S'hi havia avesat, però no d'una manera malaltissa. Tenia, com tot, avantatges i inconvenients. Escriure relats... bé, la veritat era que fer-ne una valoració amb tots els ets i uts hauria estat molt difícil a aquelles hores. Del que sí que n'estava segur, era que no podia estar-se'n.