La veritat

Un relat de: Aureliano
Finalment, després d'haver lluitat tota la vida per aconseguir-ho, el seu poder havía arribat al màxim nivell de consolidació. No havía estat fàcil. Des de ben petit, havía sabut que qualsevol element del que disposés, ja fos material (records de la infància, per exemple) o emocional (relacions personals, amb el seu pare, la seva mare, romàntiques, o de qualsevol tipus), era prescindible. Una simple moneda de canvi, de la que podía desprendre's quan fos convenient, a canvi de reforçar la seva posició o ascendir en la cadena. Feia anys, quan encara conservava petites facetes d'humanitat, havía tingut, durant uns instants, una mica de por. Deien (una ides reforçada pel món sencer, especialment per gent que es pensa que ho sap tot de la vida) que després d'una vida d'aïllar a amics, família, i sacrificar tot el que tradicionalment ens dona felicitat a canvi de poder, només es podíen sentir soledat, penediment, desesperació i nostalgia. Un cop va haver arribar a dalt de tot, havía comprovat, molt alleujat, que era mentida. Tot havía valgut la pena.
No era simplement un home poderós, amb una posició definida. A vegades, ni ell mateix sabía quins eren els límits del seu imperi. Posseía empreses petrolíferes i companyíes farmacéutiques, i controlava la producció armamentística del món sencer. La industria alimentària també era seva, i tenía el monopoli sobre les noves tecnologíes (decidía, per tant, la velocitat a la que la civilització es desenvolupava). Però la cosa no acabava aquí, ja que també presidía i administrava la nació més poderosa de la Terra. A les reunions de política internacional, es feia el que manava ell. Els països que s'atrevíen a desobeïr patíen col·lapses econòmics, a causa de l'ostracisme absolut al que eren sotmesos. Politòlegs, juristes, economistes i filòsofs estudiàven el seu cas, mai posant-se d'acord respecte la naturalesa del seu càrrec. En el que si coincidíen era en que, donades les circumstàncies polítiques, jurídiques, econòmiques i filosòfiques d'aquells temps, era lògic que hagués aparegut. Era, a tots els efectes, la persona més poderosa que havía existit mai (i existiría).

El seu dia a dia, com era d'esperar, es basava en el manteniment d'aquest poder. Un cop llevat, esmorzava bagels farcits de tòfona blanca i cafè collit per agricultors colombians en situació de semi-esclavitud. Una hora de gimnàs després, visitava la seva sala de control. Des d'allà, milers d'operaris amb respectius super ordinadors, vigilàven totes i cada una de les llars de la civilització. Allò havía estat molt fàcil. Només havía hagut de crear obres de tecnología tan irresistibles, que no hi hagués ésser humà que no volgués tenir-les. Amb l'ajuda dels millors enginyers i dissenyadors, el mercat havía quedat plagat d'ordinadors, televisions, telèfons mòbils, tauletes, llibres electrònics, rellotges, braçalets compta-caloríes, microones, torradores i liquadores, de manera que tothom (tret d'algunes persones amb una necessitat patològica de cridar l'atenció) n'hagués de posseïr algún. Què poc s'imaginàven que la funció principal d'aquests no era, com creien, la de proporcionar-los entreteniment, facilitar la seva comunicació, o processar els seus aliments, sinò la d'obrir una finestra (metafòrica) per la qual ell els podía tenir vigilats a tots. Sempre que acabava la visita, cridava a l'encarregat de la sala de control per sentir l'informe diari. Aquest li comunicava, gairebé tots els díes, que no havía passat res rellevant, però que seguiríen alerta. De tant en tant la rutina es trencava, quan l'informàven de que s'havíen detectat certs comentaris despectius respecte la seva persona. En aquests casos, ordenava una execució immediata, disfressada d'explosió de gas o d'accident de trànsit.
Abans de dinar havía de passar per un tràmit que no li feia el pes, però era necessari per tal d'assolir unes bones relacions interplanetàries. Anava a la seva sala de comunicacions (prop del seu dormitori) i, amb una pantalla de proporcions cinematogràfiques, es comunicava amb éssers vinguts d'altres planetes, ambaixadors i turistes per igual. Els esbroncava per haver-se deixat fotografiar i enregistrar en vídeo per terrícoles badocs. Ells argumentàven que el fet d'haver visitat la Terra quan la humanitat acabava de néixer i haver contribuït al desenvolupament de la civilització (principalment amb la creació de les piràmides, que els humans mai hauríen pogut construïr per ells mateixos) els donava dret a certes llibertats. Ell ho acceptava, però els exigía més cautela, altrament es veuría obligat a tallar el subministrament d'humans que els proporcionava per els seus experiments. No enteníen la despesa que suposava eliminar les proves, i a les persones, que descobríen la seva existència (no li preocupaven els diners, però el posava malalt haver de gastar en una cosa que s'hauría pogut evitar anant amb més de compte). Naturalment, només ell (tret d'alguns dels seus generals, prescindibles, i dels intèrprets que emprava per a comunicar-se) coneixía de l'existència d'aquells alienígenes. Si la informació s'hagués fet pública, l'impacte social i polític hauría desestabilitzat enormement el seu poder.
Després de l'exopolítica, tocava informar-se. Mentre passejava pels jardins de la residència, contemplant la seva col·lecció privada de flora i fauna (que incloía espècies reservades exclusivament per al seu gaudi), els seus agents li relataven els esdeveniments que es produïen arreu del món. Cops d'estat, guerres, genocidis, aliànces, eleccions, disturbis... Un cop assabentat, ell decidía com retocava la informació. Tots els diaris del món eren seus, els conservadors, els progressistes i els independents, convenientment manipulats per a donar la impressió de que al món hi existía la disparitat d'opinions. Només havía de donar a la notícia el color desitjat, de la manera que més el beneficiés. Assegut en una taula del jardí, sota un parasol, dinava sashimi de balena, acompanyat de caviar d'esturió iranià.
Si en algún moment volía dedicar-se a satisfer els seus impulsos sexuals, només havía de fer una visita al seu harem particular. Tenía a la seva disposició dotzenes de dones, arribades de tots els racons del món, i de tots els tipus. Estrelles de cine, noies que volien ser estrelles de cine, actrius pornogràfiques (no era maniàtic, en aquest aspecte) i models. Algunes eren allà per pròpia voluntat, i altres no (com era d'esperar, també controlava totes les xarxes de prostitució i trata de persones). Ja que el seu gust era tan ampli, s'hi podíen trobar de tots els tipus: mediterrànies, caucàsiques, asiàtiques, africanes, llatinoamericanes, neozelandeses... Si alguna ètnia que li pogués venir de gust no existía, s'encarregava d'ordenar la seva creació, mitjançant enginyería genètica.
La tarda la dedicava als assumpes sanitaris. Es reunía amb el seu consell, format per biòlegs, químics, metges, farmacèutics i nutricionistes. El primer pas era actualitzar la llista de malaltíes. Ell mateix, aconsellat pels experts, decidía quines afeccions teníen cura, i d'aquestes, quines es faríen accessibles als consumidors. Després, creaven malaltíes noves. En definíen les causes, els símptomes, (dissenyant també el tractament necessari i fixant-ne el preu) i les batejaven. Les seves empreses s'encarregàven de distribuïr-les, mitjançant insecticida a les plantes, refrescos de cola, i el pinso del bestiar. Al vespre, si no havía de programar cap reunió amb la comunitat internacional, prenía un brandy mentre l'informaven de les potencials subversions amb les que s'enfrontava. El líder d'algún país petit que no sabía encara com funcionaven les coses, i es pensava que no tenía per què obeïr-lo, algun membre de la reialesa massa rebel o indisciplinat... Fos qui fos, ell organitzava la seva caiguda en desgràcia, tant per escàndols públics com per métodes més contundents, si feia falta.

Mentre sopava filet de vedella de Kobe i meló Yubari (de postre), pensava que tot era massa senzill. No només era, literalment, l'amo del món, sinò que ningú sospitava ni tan sols de la seva existència. Bé, potser assegurar allò era excessiu, ja que aquell món estava ple de paranoïcs, de fanàtics de la conspiració, que s'entestaven en buscar sempre tres peus al gat. Si haguéssin preguntat a aquelles persones, hauríen assegurat que, darrere de l'aparent normalitat quotidiana, s'hi troben figures indefinides, obscures. Amb l'únic objectiu de controlar, de manipular la percepció del món de la gent. Tan aferrades al poder, que veuen la vida humana com un simple utensili, una moneda de canvi de la que es poden desprendre per tal de mantenir la seva posició. Dedicades les vint-i-quatre hores del día a evitar que se sàpiga la veritat. Clar que aquella sospita venía més de la por que tenen alguns a ser considerats uns conformistes, que d'algun error per part d'ell.
Per instruccions seves, totes les aerolínies del món (de les quals era l'amo) equipàven els seus avions amb aparells de fumigació de virus i gèrmens, per tal de que la població no creixès per sobre del nivell recomanable. Si després d'haver sopat, o en algún moment del día, volía passejar, només havía de fer una trucada, i demanar que suspenguessin el trànsit aeri per la zona pertinent, ja que li venía de gust sortir a fer una volta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Aureliano

1 Relats

0 Comentaris

265 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor