La Venus d'Urbino

Me'n tornava cap a casa. Havia passat quasi una setmana i ara me'n anava a cercar el bus que em duria a l'aeroport. Ja era fosc mentre camaniva sola pels carrers endoquinats i humits de Florència arrossegant de forma cansada les maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells, quan de sobte una veu suau em va preguntar: "Puc ajudar-la a portar l'equipatge?". Em vaig deturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l'emperador Adriano enfundada en una gabardina beig; només que en aquest cas, no resultaria ser homosexual.

Feia un mes que en Jules i jo havém tallat, ara si, definitivament. Aquella relació destructiva m'havia deixat exhausta i amb l'ànima com un parrac. Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desparèixer uns dies en un lloc bonic on em sentís anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú.

Els primers dies d'aquell desembre de 2000 Florencia estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l'Arno i a perdre's per carrers, places i mercats ambulants. La posta de sol des del "Ponte Vecchio" o des de extrem oest de la "Galeria degli Uffizi" em produien una serenor impagable. També vaig voler experimentar la síndrome d'Stendhal a l'església de la ‘Santa Croce', atès el meu estat d'ànim era d'allò més apropiat. I quan la tarda queia per complet, el que més m'agradava era anar al barri d'Oltrarno -és a dir, a l'altra banda de l'Arno-, on hi havia un seguit d'anticuaris i ‘trattories' acollidores allunyades de l'abast de turistes invasors.

Però tot té un final i la tornada s'havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un un "break time", un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes, així que el vespre d'aquell diumenge d'un cap de setmana llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t'ho penses i quan aquella veu acompanyada d'aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, no m'hi vaig poder negar: "Bé, si, gràcies. Vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter". "Doncs l'acompanyo, anem".

Encara faltaven uns tres quarts d'hora per a la sortida, i el meu cavaller em va proposar d'anar a un bar allà al davant i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no ho entenia, perquè, com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em recomfortava aquella dedicació. Parlàvem quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, immenses, proporcionals a l'alçada del seu propietari. L'atmosfera era embolcalladora, semblava que estavem sols i jo m'hi sentia d'allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l'autocar. Haig de marxar, li vagi dir, justament ara.

Així que em disposava a pujar jo també, em va retenir per les espatlles uns instants, em va besar el front i em va abraçar: "No te'n vagis, queda't". El conductor em cridava: «Senyora que marxem». Quina urgència! Vaig acariciar el seu rostre amb tristesa i racança: "M'agradaria però no puc, aquest es un vol charter que no es pot canviar. Demà haig de ser a la feina i a més, la meva filla m'espera, i jo…". "És clar, és clar…".

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d'una nit de llops, de boira, de retards, de canvis d'aeroports, d'avions i de motins. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que el timbre del telèfon em va despertar: "Has arribat bé?". "Hola! Si, gràcies, encara estava dormint perquè va ser molt pesat. Si et plau, deixa'm que t'ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m'aguanto". "D'acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó".

I em va tornar a trucar el divendres d'aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense espectatives.

………………………..


Passaven els dies i s'acostava Nadal, arribaria Cap d'Any. A mi mai m'han agradat aquestes les festes; la disbauxa familiar amb l'obligació de ser feliç encara que durant tot l'any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla que li tocava estar amb el seu pare i amb les conegudes tibantors materno-filials de sempre… no m'hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria.

I, tot d'una, per què no? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Si, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:

-Hola, ets en Pietro, en Pietro Cavallaro?
-Si soc jo. Hola, quina sorpresa!
-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu i en que m'agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si t'agradaria que vingués uns dies a Florencia a casa teva, què me'n dius?
-Si, si, és clar que si, vine quan vulguis. Quan vindràs?
-La darrera setmana del mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets.
-T'espero, doncs.

Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se'm disparava. I a preparar-ho tot.

………………………….


Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M'esperava impacient i només acostar-me em va besar -aquest cop no pas al front- sinó amb un petó de caragol que em va deixar sense alè i em va estrènyer com si m'hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l'expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florencia perquè els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. La seva casa era molt senzilla, però amb la foscor, el fred i el desig no vaig parar atenció a la manca de detalls personals; només hi havia un menjador amb la cuina incorporada i una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa em va cridar l'atenció: al sostre, sobre el llit, enganxat a les bigues hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l'un en front de l'altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l'ànima en aquell frenètic intercanvi de fluids i d'escalfor. Ambdós teníem tanta necessitat d'afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l'un a l'altre per consolar-se.

En Pietro resultaria ser un amant exquisit i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l'altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llabis gruixuts i l'estructura de la seva llengua semblaven especialment dissenyats per donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics, sobre tot un en concret. Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s'hagués d'acabar. Podia estar fent l'amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d'esquirol -d'aquells que els artististes indús fan servir per pintar preuades miniatures- m'acariciava el clítoris produint-me un goig irrefrenable; estavem a la penombra i semblava que el meu cos ho il.luminaria tot amb llum pròpia. En una altra ocasió ho va fer amb una ploma d'ocell… Li agradava contemplar-me nua mentre estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la "Venus d'Urbino" que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell.

El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió
la lliuta d'ambdós contendents perque cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma arrodonida del mirall feia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, la imatge reflectida sempre hi apareixia sencera a l'abast de tots dos. Tenia el seu punt morbós, això.

I així, amb aquest ritme van transcòrrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que m'estimava. Era un regal del tot inesperat.

………………………….


Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l'acolliria a casa meva uns dies al febrer: "M'agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida". Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar.

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d'interès i racons. Aquell pis de lloguer impersonal i trist, amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós que jo ocupava temporalment, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltes. Fèiem l'amor sempre que podiem, i de totes les formes que podiem, un, dos tres, quatre… cinc, fins i tot una vegada al darrere d'una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc.

……………………….


Però com tot a la vida, allò que puja ha de baixar i el perill de pujar massa depressa és el de no donar temps a consolidar les etapes en l'ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que erem en realitat, vàrem descobrir que ambdós teniem un dòl pendent. I el dòl s'ha de sentir i donar temps a les ferides perquè cicatritzin i perque l'ànima es refaci.

Ens vàrem
fer feliços l'un a l'altre; gairebé ens vàrem estimar, i estic plenament segura que no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d'haver aconseguit el trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.

Ginger