La vena seca (conte de Nadal)

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

La visita del cosí ha estat una sorpresa molt agradable per a la Núria. Feia prop de quaranta anys -des que va marxar al Brasil- que no el veia. Ara ja han passat més de cinc des que es va jubilar. Fa poc que ha tornat i, com que té molt de temps, aprofita per anar a visitar els parents que li queden. La tasca és més complicada del que sembla: ell no és l'únic que se'n va anar a viure lluny del barri.

Ja fa força estona que parlen de com va la família. La Núria li fa saber que els fills van fent i els nets estan molt macos. Fa broma, ara que ve Nadal i l'atabalament dels regals, de la feinada que li representa trobar aquell joc de la consola que vol en Martí, el llibre que necessita en Lluís o esbrinar quina dèria té ara en Genis. Hi ha casos que són un món apart, com el de la Marta, la seva nora.
-La punyetera és molt primmirada i no vegis tu com es va posar el dia que li vaig regalar aquell estri de cuina. Però ja n'estic escarmentada i ara tot són corredisses d'espia per a saber que coi és el que li agrada. Mai he conegut a ningú tan difícil i amb uns gustos tan "exquisits".

S'ho han passat tan bé, parlant d'això i d'allò, que el temps els ha passat volant. Ja és fosc i el cosí ha de tocar el dos. A fora, encara que no plou ni neva, fa un fred que pela. Aquest és un contratemps amb el que ell no hi havia pensat, acostumat com estava a viure en un lloc a on per Nadal és quan fa més calor. S'acusa a si mateix de que hauria d'haver agafat, com a mínim, una bufanda. En sentir això, la Núria li revela que, parlant de bufandes, ella n'és la campiona de les propietàries i que, amb molt de gust, li'n donarà una. Ell insisteix una mica -no gaire, la veritat- que ni parlar-ne, que ja s'aguantarà, que tampoc morirà congelat. La insistència d'ella és molt més ferma i l'home acaba accedint.
El cosí es queda estupefacte quan la Núria obre l'armari i hi veu el que hi ha a dins: gairebé una tercera part d'aquest és plena a rebentar de tot tipus de bufandes, foulards, mantellines i mocadors de coll, tots ells-això si- molt ben plegats, separats i classificats per categories. L'assortit més espectacular és el de mocadors de coll, més o menys elegants, seguit pel de bufandes de color grana o violeta fosc. Li pregunta que d'on ha tret aquell arsenal tant complet de roba pel coll i ella, alçant les espatlles amb resignació, li contesta que gairebé tots són regals de Nadal, reis, sants o aniversaris. És el que quasi tots -des dels fills als nets, passant pels gendres i les nores, i acabant amb els germans que li queden vius- li regalen des de fa més de vint anys, quan encara fins i tot era viu en Maurici. Afegeix, amb un no massa dissimulat sarcasme, que s'imagina com deuen anar les conspiracions:

-Què li podria regalar a l'avia?
-Compra-li una bufanda o un mocador de coll, que li agraden molt, i quedaràs molt bé.

I és clar, com que ella sempre fa tan bona cara i és tan generosa i agraïda, tothom es queda amb la sensació de qui ha fet la feina ben feta. Si sabessin el que de debò li agradaria que li regalessin, més d'un cauria de cul. Amb un to una mica més amarg, comenta que mai la truquen per a preguntar-li que desitja. D'alguna manera, s'ha anat conformant amb el paper que li ha acabat tocant fer dins la família, quan arriben aquestes festes. Per a aquest tema -remata- ja la tenen enterrada. Una vegada ha dit això, la Núria es mossega els llavis, penedida pel to exagerat que ha fet servir. Però el seu cosí no sembla pas haver notat res.
De fet, aquest -sense perdre el fil del que la Núria li diu- està passant la seva vergonya particular en secret: acaba d'identificar, enmig d'aquell impressionant mostrari, un mocador que és exacte al que ha vist a la paradeta del metro, tot just abans de pujar a fer la visita. Allà baix valia dos euros però feia l'efecte de ser deu vegades més car. Recorda com, per un moment, havia pensat de comprar-lo amb la idea de que faria molta patxoca al coll de la seva cosina, apart de que ell s'esperava quedar molt bé si arribava amb aquest detall. Com se'n alegra ara de que, al l'últim moment, s'ho hagués tret del cap, preferint no fer compliments innecessaris. A més, després de descobrir aquell "tresor", n'hi ha com per alegrar-se'n per partida doble: no és poca cosa això d'escapar-se de passar de ser "un més" de la família.

Ja al rebedor, amb l'abric posat i amb una excel·lent bufanda grana al coll, el cosí li agraeix a la Núria aquesta vetllada tan maca. Just abans d'obrir la porta del pis, li pregunta que què farà aquestes festes. La Núria l'informa que aquest any, a part dels regals de reis, res de res: ja fa ben bé quatre anys que mentre uns fills aprofiten per anar a Àustria a esquiar, uns altres treballen i els que viuen lluny del barri aquest any no podran venir. Com que tampoc vol passar-se fent-li la peneta de la venedora de llumins, fa una mica de broma, afirmant que tampoc és cap tragèdia; sempre s'ho acaben muntant per a quedar, tard o aviat, i fer un dinar tots plegats, encara que no coincideixi amb les dates. Són una família molt moderna, ells. El cosí somriu entendrit.
Passen uns segons mirant-se als ulls, en silenci, sense saber massa bé com acomiadar-se i, al final, el cosí decideix acostar els seus llavis a la galta d'ella i fer-li un petó, moment que la Núria aprofita per dir-li, mentre tomba el cap d'una manera que ell no s'esperava:
-Bon Nadal cosí.
Sense voler, per accident, les comissures dels seus llavis es freguen una mil·lèsima de segon i, com si fossin els pols oposats d'un imant, es desenganxen fent un bot imperceptible. Tots dos senten com si per una vena que tinguessin seca des de fa mil·lenis hi tornés a passar sang, bombada per una manxa i, acostumats a la sequera, no sabessin, de cop, com navegar.
-Bon Nadal cosina.- li diu ell, tremolós com un adolescent. Fa una lleugera reverència amb el cap i baixa les escales sense mirar enrere. A mida que el só de les passes d'ell es van allunyant, la Núria sent com si li xuclessin el cor amb una palleta. Sense adonar-se'n del fred que fa a l'escala, entra al pis, tanca la porta i es descorda els primers botons de la brusa perquè que la calorada que li puja pel pit li talla la respiració.

El cosí ha decidit tornar a peu i així, de pas, aprofitar per a prendre l'aire, que força que li cal. Mentre camina pel barri, veu com algunes coses han canviat molt i d'altres gens. El carrer comercial és ara una zona de vianants. Això li agrada, tot i que, en lloc de les botigues que recorda, ara està ple de les mateixes franquícies que hi ha a Rio. Pels altaveus que hi han penjats al llarg de totes les cases se senten nadales:
"Pero mira como beben los peces en el rio..."
Aquesta ja sonava quan ell era jove, tot i que aquesta versió li sembla -si això és possible- encara més lamentable que la que recorda.
De cop, s'atura. Hi ha quelcom que fa que no es pugui concentrar com caldria en aquest petit anàlisi sentimental i vol saber d'una vegada que coi és. Si, hi ha una olor pertorbadora que sembla que el vagi seguint tota l'estona però no té ni idea del que pot ser. Abaixa el cap i descobreix que la seva mà està acaronant suaument la bufanda que li ha donat la Núria. I tant! és la bufanda -si serà tanoca- el que fa aquesta olor.
"...beben i beben i vuelven a beber..."
Se li ben enrefot que aquesta sigui la nadala que més odia del món perquè ni la sent. La única cosa que sent és la olor de la bufanda. Nerviós, es treu el mòbil, busca el número de la Núria, pitja els botons adequats -ràpid i segur- i espera, impacient, la resposta.
"...los peces en el rio al ver a Dios nacer..."
Ja s'han dit tot el que calia i ara, sense perdre ni un segon, gira cua i se'n va cap a casa la seva cosina, corrent tan de pressa com no ho havia fet en quaranta anys.

En escolar-se els primers raigs de sol pels foradets de la persiana, es comencen a fer evidents, per tot arreu, les restes de la batalla campal apassionada que hi ha hagut al dormitori de la Núria. En veure-les, s'adonen que allò seu no s'ha assemblat gens a les bestieses que diuen les revistes de salut quan parlen del sexe "tranquil", "racional" i "reflexiu" de la "tercera edat" (aquest terme ridícul que algun imbècil es va treure de la màniga, ja fa temps). Està claríssim que per organitzar-ne una de tan bèstia com la d'aquesta nit, ni una parella de vint anys no sabria ni per on començar. També és veritat que, si es posen realistes, saben que això no és fàcil que ho puguin fer cada nit i potser, si ja els agafa pel pessimisme, mai més. Però tots dos estan convençuts que valia la pena viure una nit així, ni que fos una vegada a la vida.

Ara ja deuen de ser dos quarts de nou del matí -l'hora en que els comerç es desvetlla- i el fil musical del carrer es posa, de nou, amb aquella alegria automàtica, en marxa.
"Pero mira como beben los peces en el rio..."
-Collons tu! una altra vegada aquest cony de nadala! Potser "El noi de la mare" no serà una gran cosa però, per variar, tampoc els agafaria un treball a aquests cabrons!
Aquesta reacció del cosí, carregada de renecs, fa que la Núria es peti de riure i se li abraci de nou, encara amb més forces. Qui havia dit que, a les seves velleses, això no podia repetir-se?

Per fi, algú li ha donat el regal que fa temps que estava esperant.




Comentaris

  • El trobo rtan encertat que l'he imprès...[Ofensiu]
    Siset Devesa | 22-12-2007 | Valoració: 10

    ...per fer-lo arribar a algú que no té accés a la informàtica. I que sabrà valorar-lo especialment en aquestes diades.
    Entranyable, tendre, amb una pinzellada d'ironia molt fina ...
    Què més podem demanar ?
    Bon Nadal !

  • Bon gust de boca![Ofensiu]
    espurnadagost | 21-12-2007

    Connecta fàcilment el temps del Nadal, la solitud, la vellesa i la bondat.

    El conte que has fet dóna una lliçó important de la vida. Mai t´has de conformar, sempre hi ha esperança per aconseguir coses millors. I tot això, independentment de l' edat.

    Genial la frase 'Tots dos senten com si per una vena que tinguessin seca des de fa mil·lenis hi tornés a passar sang, bombada per una manxa i, acostumats a la sequera, no sabessin, de cop, com navegar'.

    Gràcies per deixar-me aquest bon gust de boca 'carallotbuster'.

    Petons de Nadal

  • Un relat tendre....[Ofensiu]
    copernic | 21-12-2007

    i ple de sentiments, inspirat sens dubte per aquestes dates que a tots ens embolcalla una pàtina de melangia. Molt ben ambientat, evoca ràpidament les succesives escenes. El moment del petó casual el descrius amb una precissió milimètrica que enamora, la història de les bufandes és tendre i irònica alhora i la frase final preciosa!
    Bon Nadal i un bon conte!