La velleta que peixava els ocells.

Sóc nascuda a Camprodon i amb les meves germanes he viscut a Can Birba des què tinc ús de raó; fins ara, que ha arribat el dia de deixar-ho tot. Costa de desprendre’s del que has tingut i estimat, però, tant jo com les meves germanes sabíem el destí que ens esperava.
El pare ni el coneguérem, i la mare ens deixà. Es pot dir que no he tingut infantesa, si més no, n o l’he viscuda en llibertat, ni amb les il·lusions pròpies de l’edat; m´he fet gran sense a penes adonar-me’n. Les dones de la família hem viscut en un ambient molt rígid, poc flexible; de ben joves hem sabut que som en aquest món amb la finalitat de servir.

Aquest matí, molt d’hora, hem emprès el viatge, cap a Barcelona, ens han dit. El transport no ha estat gens còmode, anàvem apretadetes com en una llauna de sardines, sense saber exactament quina fóra la destinació; podíem anar a raure a una escola o a una residència de gent gran.
Preferiria l’escola perquè els infants amb els seus jocs i trapelleries t’alegren la vida, més o menys breus. M’ha tocat l’asil, la residència d’ancians. De fet, pel que havia sentit a dir, som estimades tant per uns com pels altres, els infants i la gent gran.
M’hi deixaren a la porta, a mi i a unes companyes; val a dir que estàvem un xic espantades, cadascuna intuíem la inquietud de les altres però no ens vèiem, estàvem a les fosques.
Quan fou l’hora d’esmorzar ens dugueren al menjador. Hi vaig entrellucar unes parentes llunyanes, havien nascut a l’Espluga de Francolí; les famílies, però, no ens fèiem gaire. Al menjador, les infusions i el cafè amb llet estaven servides i nosaltres anàvem d’una taula a l’altra. I allí fou on en una d’elles vaig conèixer l’Elvira i les seves companyes d’habitació.
Ella, l’Elvira, somreia i menjava melmelada amb pa i mantega; vaig pensar que, sens dubte, aviat es fixaria amb mi. Mentrestant, vaig ser jo qui es fixà amb les altres velletes, també. Parlaven d'ocells, de fills que no els feien cas, tot i haver-los dut al món, estaven queixoses de tot. L’Elvira callava i anava fent la seva, somreia i, ara sí, es fixà en mi. M’acaricià amb la mirada dels seus ulls clars.
Tan sols havia estat al menjador, no coneixia cap altra dependència de la residència i, en prendre’m amb ella, vaig intuí que iniciava la meva gran aventura. La seva calidesa em tranquil·litzà.
Vam creuar un pati interior; el lloc era senzill i traspuava netedat i harmonia. Hi havia, també, un petit jardí amb uns quants arbres i moltes plantes, geranis i margarides blanques, sobretot.
Un cop a l’habitació, vaig veure que tenia tres llits i una gran finestra i, aleshores, vaig entendre el motiu de les converses sobre ocells que havia sentit a taula. A l’ampit de la finestra n’hi havia un de gran, possiblement, la mare del altres quatre moixons. Parlaven alhora reclamant l’atenció de l’Elvira. Em deixà per anar-se’n cap a ells, i amb veu afectuosa els esperonava: calma, ja vinc, ventre esmicolava una galeta seca.
Les companyes se la miren amb una certa enveja i l’aplaudeixen, iròniques, tot queixant-se de què amb el seu gest atregui les formigues. No re ben resposta. L’Elvira roman en silenci pensant ves a saber què, asseguda a frec a frec de la finestra.
Amb els ocells ha continuat la conversa, mentre els veu picotejar les engrunes: Vinga, mengeu o no tindreu força per volar. I quan han se les han acabades els fa fora: Apa, apa, aneu-vos-en, les ales han estat fetes per volar!.
Ha passat el dia, el meu primer a la residència; estic tranquil·la i confiada vers el meu futur. M’agrada la velleta Elvira. Haurà passat, també, el capvespre que ha dut la nit, em trobo a les fosques. Tant de bo que tingui un bell somni i demà es faci realitat.
El demà arriba aviat, prou d’hora em sembla. Em desperta el rebombori d’unes passes i l’arrossegar d’algun moble, no puc veure res. Escolto unes veus desconegudes que es barregen amb les de les ancianes; sembla que somiquegen; sí, ploren i, entre els plors i el sangloteig diuen que l’Elvira s’ha mort.
Se m’escapa un crit d’esglai. Estic veritablement espantada i commoguda. Cas d’haver somiat, que no ho recordo, el que jo havia desitjat en veure l’Elvira amb els seus ocells, no es farà mai realitat. No podré servir-la ni romandre en les seves mans. El meu futur, incert, el desconec, encara no és, per tant no cal amoïnar-se; el que cal és acceptar el present. Tampoc sé quant durarà la calma de què ara gaudeixo entre una rajola de xocolata i uns caramels.
El meu anhel en aquests moments difícils és que les companyes de l’Elvira, en endreçar la calaixera, em trobin i, tot seguint els seus costums, em duguin fins la finestra i, de mica en mica, m’esmicolin.
Aquest final, picotejada pels ocellets fóra un final feliç, molt més que romandre oblidada dins del calaix i cruspida pels corcs en assecar-me. Estic trista, amb ganes de plorar, però a les galetes no se’ns ha concedit el do de les llàgrimes.
“Nota de la Direcció. Aquesta nit i de repent, s’ha mort l’Elvira, l’encantadora anciana que peixava els ocells. Les seves companyes d’habitació, en nom seu, han esmicolat una galeta seca trobada a la calaixera i l’han deixada a l’ampit de la finestra, tal com sola fer l’Elvira. De lluny estant han arribat els ocells, sense cridòria”.

Basat en la idea original de Gianni Rodari, Cuentos por teléfono, Tia Ada, però des del punt de vista d’un personatge i circumstàncies diferents i peculiars, sobretot.