LA VELLESA I EL BELL DESPERTAR

LA VELLESA I EL BELL DESPERTAR

Amb els ulls encara mig tancats i per una escletxa de la persiana m'adono que tot just comença a clarejar.

Allargo el braç esquerra cap a l'altre costat del llit fins que suaument, amb la punta dels dits de la ma, puc acariciar el cos calentet de la meva companya que avui, com cada dia des de fa molts anys, jau al meu costat sense haver se llevat encara.

Miro el sostre de l'habitació... El cervell me'l sento pesat, endormiscat, com surant pels núvols, alhora alguna cosa desafiant m'empeny a fer un darrer esforç per situar-me en l'espai.

Paro l'orella per escoltar si plou...., sembla que no, però puc escoltar com ha fora una merla refila un esplèndid xiulet mentre una tórtora garolera el seu cant d'amor...

Estarem al poble...?

Una moto acompanyada d'un estrepitós soroll passa pel carrer... m'ha confirmat on estem... a la jungla dels sorolls, on hem canviat el anar i venir de les nobles bèsties pels bestials enginys rodats, la verda catifa dels gratificants prats pel negre i perillós asfalt, les alegres i centenàries cases de pedra per monstres de formigó, la frescor del riu per la fosca i pudenta gola dels embornals, les formoses caletes marines i els bonics molls dels pescadors per fortaleses del luxe.

Però com cada dia aviat tornarà a brillar el Sol; si es tardor lluirà entre els daurats boscans; si hivern fos no acabarà de despertar i jaurà mandrós més enllà dels gebrats barrancs; si s'adóna que és primavera somriurà joiós tot covant l'esclat de la vida; si d'estiu es tracta torrarà rabiós les herbes esberlant la seca terra.

Amb tot l'estació no importa doncs la natura infatigable no aturarà el seu curs, i el Sol ens seguirà torrant el cos al temps que la vida ens l'adoba i aclivella.

El rellotge implacable tampoc s'atura, i sense adonar-nos-en passem del primer plor a plorar, de la paternal empara al front de gerra, de l'amanyagament matern a l'amor intens, i de la pell terça i jove al cutis envellit i arrugat.

Si et miralles quasi no podem reconèixer la nostra envellida fesomia, i es que evidentment el temps tot ho ha solcat deixant-ho per nosaltres desconegut.

Recordes aquell pintoresc paratge farcit de familiars habitatges ?, formós bosc, bella terra on vaig créixer ara convertida en un impersonal tapís urbà.

I de la ciutat mes propera, on estan aquelles fàbriques tèxtils en les que entre telers i embarrats esperàvem que el pare acabés la feina per anar a casa?.

Recordo un carreter fornit quan esbroncava a renecs els seus cavalls fuetejant-los, a fi que tibessin el pesat carro.

Veus aquest ampli passeig? Doncs és aquell estret carreró on al sortir del col·legit canviàvem uns cromos a la porta de l'estanc.

Els jardinets frescos i frondosos on es gronxaven els nostres infants..., son ara una inhòspita plaça enrajolada alhora sostre d'un soterrat aparcament...

Aquells infants que tan varem cuidar, educar i protegir han agafat el relleu i han passat a formar part de la hipòcrita dansa de la subsistència, lluitant amb intel·ligència o habilitat per deslliurar-se del famèlic àpat dels depredadors taurons.

Aquells amics de la infantesa defallits uns, emigrats uns altres...

El meu cor, sovint fuetejat per la historia i per la vida ha deixat de sagnar, i ara batega lentament mentre segueix somrient al cor ferit però cicatritzat de qui sempre, incansable, m'ha acompanyat amb sinceritat, fermesa i lleialtat, lluitant per mi i amb mi sense regatejar esforços ni dubtar en compartir-ho tot.

La vida encara que la vulguem dominar subjectant-la amb fermesa entre les mans se'ns esmunyirà amb rapidesa, i l'amor mes ferm es el únic que perdura d'aquella jove fletxa que carregada de passió al cor se'ns va clavar al temps que ens el conqueria.

Aquest tresor es el que resta quan al despertar, després de veure despuntar el dia per la petita escletxa, mires pel balcó i t'adones de que l'exterior l'han llaurat, i que la nova llavor sembrada ha germinat convertint en desconegut l'entorn ciutadà que coneixies... i es que la vida i el progrés deixen gravada per sempre la seva petjada, en el mon, en la historia, i en el mes profund dels nostres sentiments.