LA VELLESA D’UNA VIDA .

Un relat de: jomagi
Aquell capvespre de juny tenia quelcom d’especial.

-Com portes la migranya Joan?..

-Bé ho puc suportar...

-I tu... l’assumpte dels baixos com et va?...

-Com sempre. Sort d’aquest invent de les bragues bolquer.

-Teresa amor meu... estàs decidida a fer el viatge?..

-Ho desitjo Joan; en pots estar ben segur... Però, hi ha una cosa que em preocupa...

-El que...?

-La Christa, la gata... Que en serà d’ella?

-Cony!.. està esterilitzada i es fa amb tot el veïnat. Qualsevol l’acollirà si arribes el cas...

-D’acord, d’acord...
- - - -

L’endemà de bona matinada en Joan tragué del garatge l‘esplèndida i vella moto de mes de vint-i-cinc anys. Una BMW – K 100. La posà en marxa, alhora que verificà tots els nivells d’oli i la pressió dels pneumàtics. Tot correcte.

Esmorzaren en silenci tot escoltant Catalunya Musica les restes d’un concert d’en Jordi Savall...

-Teresa, t’ha agradat el que hem fet aquesta nit... Has tingut plaer?..

-He gaudit molt, amor meu... Tens una llengua i unes mans que és nota que ets de Belles Arts !..

- - - -

Varen fer l’equipatge amb tots els medicaments, bolquers i demès, tot perfectament ordenat en un necesser. Es posaren les indumentàries de pell, les botes i els cascs corresponents.

-Som-hi? -digué en Joan.

-Endavant amor meu!.. -digué la Teresa.

Varen fer dos, tres, quatre-cents kilòmetres, posaren benzina i més i més kilòmetres fins que foren a prop d’on es varen conèixer i enamorar perdudament. Feia exactament quaranta-vuit anys que els seus cossos s’uniren per primera vegada en aquella meravellosa ciutat de Florència.

-Et sembla que...? –digué en Joan.

-Amor meu... Endavant!.. aferrant-se fort amb ell.

- - - -

Passats uns dies els mitjans noticiaven que un matrimoni d’Igualada, ell un reconegut pintor i ella metgessa neuròloga; malalts els dos de càncer, s’estavellaren frontalment contra un camió de gran tonatge prop de Florència. “Els seus cossos seran repatriats tant aviat les autoritats competents d’Afers Exteriors hagin ...”-

Comentaris

  • Bon relat.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 19-12-2016 | Valoració: 8

    M'agrada bastant. Bon relat.

    Si ho he entès bé, són una parella de gent d'edat molt avançada, que volen recórrer els llocs antics del seu amor, i que s'ho monten com a dos adolescents... fins que al final, per causa suposadament d'un descuit, xoquen contra un camió i es maten, els pobres.

    El final no m'ha agradat tampoc molt perquè m'ha semblat massa resumit, perd una mica la qualitat inicial del relat... els finals cal assaborir-los... o almenys és el que procuro fer jo.

    Una abraçada, jomagi.

  • Magnífic escrit [Ofensiu]
    Gardenia | 18-12-2016 | Valoració: 10

    Es un paler llegir-te. Una abraçada

  • Pletoric[Ofensiu]
    Remus_pop_escu | 02-09-2016 | Valoració: 10

    Que bonic!!
    Acabar el viatge de la mateixa manera en la que va començar.
    Treballant amb gent de la tercera edat vaig tenir l'oportunitat de conèixer molts de relats com aquest. Encara que pareix cruel per a la gent jove, els més grans agraeixen qualsevol segon que els portin al passat. Qualsevol gest o paraula o caricia, un retrat o una prenda, un collar o un anell, els fa feliços i donarien tot el que els quedin per davant per viure els últims moments de la manera que has exposat.
    Dic pletòric perquè, és com hem sentiria jo d'acabar així el meu viatge...

  • Hola jomagi![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 21-08-2016

    He llegit amb molta atenció el teu relat.
    Tot i que l'he trobat molt trist, (tinc 83 anys i el meu marit 87 i com és de suposar un munt de xacres) , no sé si mai seria capaç de fer el que fan els protagonistes del teu relat. La vida també ens dona les seves compensacions.
    M'ha cridat l'atenció la tendresa que mantenen entre ells.

    Salutacions.

  • Correcció[Ofensiu]
    Regí | 20-08-2016

    Volia dir AMOR-MORT

  • Amor-mort[Ofensiu]
    Regí | 20-08-2016 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. Diuen que el tàndem amort-mort és la base de la poesia. Alguns hi afegeixen la pàtria i la fe. Ausiàs March deia "Amor per mort és anul.lats". No crec ni en normes morals establertes ni en absoluts. La vida solament val la pena viure-la per gaudir-ne. Patir i patir sens mida com algun reclama és absurd. Som els amos de les nostres vides. Un altra cosa és si tenim el valor de prendre una decisió tan dura.

    Una abraçada

    Regí (València)

    Gràcies pel comentari.

  • Finit-infinit, paradoxa i contradicció[Ofensiu]

    Veure un segment finit és lícit, el podem traspassar amb un sol pas, però veure'l infinit també ho és, si el dividim infinitament per la meitat, hi haurà llestos que ens posen límit, però en el fons sabrem que ..., en fi; veure l'Univers infinit és lícit i veure una paret d'antimatèria o d'alguna cosa que faça retornar també ho és.
    Jo el que propose amb la meua visió, que he pensat que a un amant de Sartre li podria interessar, és amb la llibertat i el quart paradigma de la realitat, el de la cinta de Möbius, triar la meua realitat, però no des de fora ni des de dins ni des d'ambdós llocs, sinó com en una màtrix exactament, jo cree la teua realitat i tu crees la meua i la de tots, com els fils que ens uneixen i que parlen els físics quàntics.
    Ara, formalment estic absolutament amb tu, lingüísticament, formalment, simbòlicament, i si només aquest registre de la realitat existira, obviant el real o l'imaginari m'és o em seria la vida un veritable absurd. Per a què beure si hem de pixar després? Per a què nàixer si hem de morir? Per a què menjar o fer l'amor si hem de tenir una xicoteta mort després o una mort d'un ésser viu abans? Et comprenc, jo he passat per ací, que no és un lloc ni pitjor ni millor que el que estic ara, sinó un lloc diferent, som diferents i ací radica la gran llibertat de l'home, com diu Sartre, l'infern són els altres, el mal és el que està fora de nosaltres i cal que existisca el mal per a què el bé tinga algun sentit.
    Agraït d'haver-te conegut, el cert és que ambdues vides ens han portat per camins igual de lícits però diferents.

    Una abraçada i fins sempre

  • El món serà com voldrem[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 16-08-2016 | Valoració: 10

    Et veig molt capficat en les preguntes bàsiques, i que només aquells que miren més enllà d'allò material, que pensen que no hi ha una piràmide tròfica sinó un rombe tròfic es donen resposta, alguna resposta, i com a tal et posaré un antic article meu, jo sé que em diràs beat, benintencionat, "gazmoño", i tants i tants epítets que se m'acudeixen, però creu-me, i és la segona vegada que faig servir el verb amb tu, que no és la meua intenció la de guarir-te de res, la vida, amb les nostres angoixes, si sabem pair-les, és la millor de les nostres curacions, però et diré que em mou una bona intenció, i la veritat no és l'important del discurs sinó la seua intenció, no tenien la mateixa intenció un Mao o un Stalin que un Sartre, tot i ser comunistes tots tres, ara hem de pensar, com deia Lacan, que hem de morir algun dia, l'Eternitat, això ja és cosa d'iniciats, i no voldria ser jo qui em prenguera la supèrbia d'intentar dir d'iniciar-te:

    El món serà com voldrem

    El principi d'incertitud o d'indeterminació de Heisenberg ens diu que és impossible determinar la velocitat i la situació d'un electró alhora, en certa manera, i en termes filosòfics que l'observador influeix en la cosa o en l'experiment, crea la cosa, allò observat.
    Fa alguns mesos es va fer un experiment que va constatar la versemblança del principi. Es va posar una placa de metall quadrada i es va revestir de tres plaques també metàl·liques rectangulars que s'acoblaren perfectament deixant dos escletxes, òbviament; després d'exposar-les a una radiació d'electrons es va veure que s'havia fet un dibuix a les escletxes degut a l'exposició dels electrons, el fet no tindria res d'anormal sinó fóra perquè després de posar al costat i sense cap interacció un observador mecànic el resultat va ser totalment diferent, la placa base estava revestida per tota la seua superfície dels impactes dels electrons.
    Davant d'aquest experiment em plantege: És l'observador qui crea la cosa? Llegint els versos de Borges a Ajedrez: “Qué dios detrás de dios la trama empieza, de polvo y tiempo y sueño y agonías?...”, ens adonem de la segona pregunta: Som el resultat d'una consciència observadora universal?
    La carrera humana cap a la consciència va començar amb la substancialització clàssica de la realitat, és a dir, la realitat existeix tan si jo hi existisc com si no, més tard Descartes va explicar-nos el paradigma oposat, la realitat és segons jo la veig, van ser després els filòsofs de la contemporaneïtat que van dir que hi havia quelcom dins i quelcom fora de nosaltres que conformava la realitat.
    Hui Lacan ens diu que la realitat és com una cinta de Möbius, un miracle, on tot és possible malgrat no ser-ho de possible, una contradicció paradoxal.
    El principi de mort junt al de vida i l'amor mouen el món i en l'equilibri entre aquests tres àmbits és on raurà el món que volem, el món que voldrem. Sense deixar la possibilitat d'una consciència universal, còsmica que ho mou i crea tot.

  • Ja m'has ajudat[Ofensiu]
    Regí | 04-07-2016 | Valoració: 10


    Una abraçada

    Regí

  • Molt interessant[Ofensiu]
    Regí | 02-07-2016 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt. A més encaixa en el meu estat s'ànim. Els temes de l'amor, el pas del temps, la malaltia i la mort, una mort que s'espera o que es busca perquè ja no val la pena viure més. Si viure és patir sense remei, no s'hi val la pena.

    SAlut

    Regí

  • The end[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-06-2016 | Valoració: 10

    He vist una pel·lícula llegint el teu relat. fotogènica cent per cent, és una història que podria tenir un passat ben interessant. el present és impactant. Una forta abraçada.

    Aleix

  • La bellesa d'un relat [Ofensiu]
    Israel Satienz | 28-06-2016

    Salvant les distàncies i el rerafons vital de la parella del teu relat, al llegir el final, resulta impossible no rememorar l’escena última de Thelma i Louise, accelerant el seu Ford Thunderbird cap al buit de la llibertat, pel precipici del Gran Canyó. Benvolgut Jomagi, “Tens una llengua i unes mans que és nota que ets de Belles Arts!” I tant... Per cert, gràcies també per no deixar muts els meus textos, i per haver-me llençat algun “piropo” que no em fa sentir del tot invàlid atrevint-me a publicar aquestes engrunes de mi mateix. Una abraçada.

  • Ostres !!!![Ofensiu]
    Gardenia | 27-06-2016 | Valoració: 10

    Cony noi, vas fort... Es molt emotiu ... no tinc vergonya de dir-te que s'han mullat els ulls..
    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.78

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: