LA VELLA MIRADA

Un relat de: quimmiracle
Potser són manies meves, però no puc evitar pensar que alguns residents sembla que tinguin una mateixa personalitat. No, no alhora, sinó successivament... acumulant-la... ja sé que costa d’entendre-ho però, com li ho diria, és com si anessin adoptant la del company difunt, i així una vegada i una altra. Adoptar, potser no és la paraula però espero que m’entengueu el concepte...

Vaig començar a intuir-ho ara farà cosa d’uns cinc d’anys, quan el vell Manel, al llit de mort, va demanar poder acomiadar-se del seu amic Lluís. Enmig de plors i llàgrimes vaig veure com l’agònica mirada d’ulls blaus recobrava per un instant tota la força i empenta d’antuvi i es fixava, golosa, en la del visitant. Només foren uns segons, però fou tan intens el silenci que es produí llavors que em semblà que el temps s’aturava i tot. Acte seguit en Manel morí.

Fos la mirada, fos l’enterrament, fos el que fos, en Lluís estava trasbalsat. No era ell mateix. I fins i tot diríeu que les seves maneres de ser i fer recordaven les del difunt; com si li retés un homenatge pòstum involuntari.

El que ja no era tan explicable és que aquest, a més a més de la seva vida, recordés, en canvi, tot el viscut pel mort. Tot i així, potser això es podria explicar per l’amistat travada al llarg dels anys. Però que era un fet evident ho demostra que alguns residents arribaven a confondre’s de nom quan el cridaven, i això tampoc no em direu que és normal.

La setmana vinent farà dos anys que en Lluís morí, sobtadament, acompanyat només per en Miquel, més jove que ell i d’ulls bruns i somorts.

Astorat, en poc temps vaig confirmar les meves sospites. La història es repetia d’una forma tan previsible com real. Efectivament, en Miquel a poc a poc va anar assumint, tot afegint-la a la seva, la personalitat del Lluís, alhora que els ulls, miraculosament, però, se li anaven aclarint.

Ara, quan vespreja i estic sol al llit, veig, com si fos una llum, la vella mirada, d’antigor i blavor profunda, que es va perpetuant a través dels temps, i sento l’atracció irresistible del seu abisme, que volent fondre's amb mi, em reclama i em xucla cap a l’eternitat primigènia... En Miquel és avui el meu millor amic. Espero que quan li arribi l’hora em triï a mi.

Comentaris

  • La gran mirada[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-03-2011 | Valoració: 10

    Caram Quim, això sí que és un relat! Fantàstic! M'ha encantat, m'ha fet posar la pell de gallina, tant d'emoció com de por, la veritat. Tens una gran fantasia i una gran maestria escrivint. El teu català és preciós, i la teva prosa és molt captivadora. fa tremolar pensar en el que escrius, però he gaudit tant que ara mateix veig les cares dels protagonistes , blanques, d'ulls enfonsats, mirant-me. Tanco els ulls i et felicito. M'alegra coneixer-te. Una abraçada ben forta, per si de cas...
    Aleix

  • No està malament...[Ofensiu]
    AVERROIS | 28-02-2011 | Valoració: 10

    ...aquesta idea, ves a saber si tu no ets ja un d'ells...en el fons estem formats d'energia que va i ve d'un lloc a un altre. Bon relat.
    Una abraçada.