La vella ferida

Asclat pel llarg viatge baixa les escaletes dissimulant la seva mala llet. Amb un cop d’ull immediat, destre, distingeix una figura familiar. S’obre camí entre la multitud, odia les estacions, odia tantes coses. Resignat avança. Una abraçada postissa i dos besos freds. “Et veig molt bé germanet”. “I uns collons!”, pensa. “I tu estàs feta una foca”, li agradaria dir. “Quant de temps”, acaba dient. Uns segons buits de contingut confirmen la distància que els separa. La mirada d’ella traspua ressentiment, la d’ell ofec. “Com està el pare?”, encerta a dir. “Fotut”, respon ella amb un sospir fingit.
Trajecte amb cotxe fins a casa del pare. El silenci interior contrasta amb el brogit de la ciutat. Distret juga a reconèixer espais. La malenconia el traeix i, inesperadament, s’estremeix. “Tot està molt canviat”, articula amb un esforç titànic. “Què esperaves després de deu anys, germanet?”, “No em tornis a dir germanet, hòstia!”. El recorregut s’escola entre mutismes i renecs. “Ja hi som”, amolla ella, aspra. Ell assenteix lleument amb el cap.
L’estança, en penombra, els rep fredament. Un raig de sol ataronjat delata la pols en suspensió mentre il•lumina amb concreció el racó més miserable de la casa. De sobte se n’adona: el seu passat fa pudor de resclosit i és llòbrec. El passadís, interminable, atenua els estossecs provinents de l’altra banda. Una vella rajola oscil•la al seu pas amb un soroll sord i indiferent.
L’aspecte del vell és deplorable. Assegut en la vella butaca d’orelles observa el fill llargament absent amb la mirada tèrbola. La malaltia, implacable, l’ha convertit en un miratge. El seu rostre transmet una por infinita. “Fill meu, has vingut”. Les paraules, parides amb dolor, s’escolen trèmulament pels seus llavis desencaixats. “El colmado, te’n faràs càrrec, oi?”, diu amb gran fatiga. “Tranquil pare, ja trobarem una solució”, mira de tranquil•litzar-lo.

“Dos-cents grams de pernil dolç. Però talla-me’l ben finet que l’altre dia me’l vas deixar massa gruixut i al xiquet no li agradava”. Atrinxerat darrera el taulell de fòrmica aguanta estoicament les bursades capricioses de les clientes. “Mecagon la puta! Per mi ja se’l podria tallar ella mateixa el pernil la balena aquesta”. Per sort, els grinyols de la màquina de tallar atenuen els renecs pronunciats entre dents. No porta ni una setmana aguantant aquella mena de valquíries amb senalles i ja n’està fins al cap damunt. El seu aspecte premeditadament descuidat —pantalons estripats, barba d’una setmana i cabells esbullats— contrasten amb la rancior d’aquell ecosistema anacrònic i els productes selectes, amuntegats en prestatgeries centenàries, són testimonis del seu cabreig. “Si no fos pel vell...”, es diu resignat mentre despatxa l’embotit a la mestressa de grans dimensions.
Passa els vespres en companyia del pare, cada cop més deteriorat i maldestre. Amb fals interès li explica els detalls de la jornada i, un a un, transmet els desitjos de millora de les atentes parroquianes. El vell, immòbil, agraeix els seus esforços amb la mirada absent i el cor adolorit. Els dos éssers s’observen cadascun a la seva manera i pensen frases que no gosen dir. I és llavors que els records, sense més —amb una naturalitat feridora—, s’esmunyen per la cambra que els alberga. Tots dos paeixen unànimement la treva que, forçadament, els ha preparat el destí.

“Com pots arribar a ser tan egoista?”, les paraules severes de la germana —encara que previsibles— ressonen grandiloqüents entre envasos i productes de tota mena. “La decisió està presa, dues setmanes i foto el camp”. “Sempre has anat a la teva i els demés que es fotin”. “No m’estiris de la llengua germaneta que tinc els ous plens!”, els retrets, inspirats per una força antiga, formen un crescendo uniforme, quasi calculat. “És clar, és molt fàcil ara que el pare ja no hi és. Si tinguessis un mínim de dignitat...” “Ves a la merda, no ets més que una menja ciris amargada. Deixa’m en pau d’una puta vegada”. Amb el semblant transfigurat i sanglotant com una màrtir la germana abandona l’estança ofesa, xarrupant mocs sorollosament.

Il•luminat per un llum miserable —d’aquells d’abans, que s’accionaven amb el polze mentre, amb la resta de la mà, subjectaves l’interruptor suspès directament del cable— endreça paperots esgrogueïts. Una vella caixa de llauna atrotinada i decorada amb un estampat kich amortalla els documents i les fotos antigues. El ritual —no pot evitar-ho— l’omple de nostàlgia. Celebracions familiars, viatges i esdeveniments de tota mena il•lustren les fotografies que s’amunteguen caòticament. La imatge d’un nen vestit de mariner, agenollat i amb les mans en posició beatífica, li arrenca un somriure oblic. Segueix remenant en el garbuix de records. De sobte, un sobre, emmarcat per una sanefa blanca i vermella, treu el cap premonitori. Trasbalsat l’extreu sense consideracions, febrilment. Abans del darrer èxode, apressat, s’acomiada de cadascuna de les estances de la casa. Mentrestant, la carta descansa —juntament amb el nen de comunió— en la butxaca interior de la jaqueta.

Pare,
Li escric aquestes ratlles des de lluny. Tant s’hi val d’on. Els quilòmetres que ara ens separen no són comparables amb la distància que sempre ens ha allunyat. No pateixi, no el culpo. Ni a vostè, ni a la mare, ni tan sols a ma germana que —amb una capacitat innata per fer aflorar la meva pitjor versió— no va ser capaç de fer-me costat en un moment tan dolorós. Puc entendre la reacció de tothom davant la notícia —sobretot en una família com la nostra—: el rebuig immediat i els plors desconsolats de la mare davant de tal atrocitat, els retrets que, ara en la distància, ja no semblen tan gruixuts però que —en aquell moment— em van foradar l’ànima. Què hauria estat del negoci en fer-se públic el desastre? Les seves venerades clientes —esborronades per la nova— haurien acudit en processó a donar el condol per, després, desaparèixer del mapa . S’imagina les mirades de reüll a l’església? Els xiuxiuejos amplificats per la noble acústica del temple? I el pitjor seria la falsa misericòrdia que alguns —induïts per la fe cristiana— demostrarien sense donar importància als safareigs. “No som res”, dirien —recolzant una mà sobre la seva espatlla— mentre, per dins, demanarien a Nostre Senyor salut per a la seva família i, sobretot, no tenir mai un fill invertit.
Tanmateix, no voldria justificar la meva fugida, tan matussera com necessària. Sap perfectament que no cerco el perdó, ni comprensió i, menys encara, compassió. Però ha de comprendre que llavors la ràbia em va impulsar a escapar, a deixar vacant la meva plaça filial, orfe de tota comprensió. No vull que ningú m’intenti convèncer de tornar, tan sols vull que, entre tots, acceptem la situació i deixem cada cosa al seu lloc. Jo seguiré amb la meva vida —per sort plenament satisfactòria— i des de la distància miraré de guarir la vella ferida, perquè no es torni a obrir mai més.
Una forta abraçada
La vella façana, esmicolada per l’alè de la ciutat, s’alça amb anciana presumpció. El local —regentat per una parella de xinesos— rep indiferent els clients ocasionals i una pissarra recolzada al llindar de la porta anuncia, amb una ortografia impossible, l’oferta setmanal: “Chocolate con chulos o closan 2€”. Els vianants, encaboriats, circulen pel davant, distrets. Ignoren el rètol que, difuminat pel pas implacable del temps, representa l’últim vestigi d’un negoci familiar pròsper en el seu dia, a hores d’ara, engolit per l’emprenedoria asiàtica. L’interior fuig de qualsevol element superflu: una barra miserable i dos taules amb cadires desaparellades conviuen amb la màquina escurabutxaques que, de tant en tant, omple l’estança amb la versió electrònica del Danuvi Blau. Una parella d’ancians ocupa una de les taules. Fan dringar les culleretes del tallat mentre el so resultant —aleatòriament sincrònic— es barreja amb la música d’Strauss. Es fiten en silenci, amb la parsimònia dels qui ho tenen tot viscut. De sobte, ell —parodiant l’argot dels cambrers— diu: “Si el vell aixequés el cap...Oi, gelmaneta?