LA VACA TOSSUDA

Més o menys a mig camí entre Segòvia i Madrid, de la línia ferroviària que fa aquest recorregut entre les dues capitals de província, hi ha un poble anomenat Cercedilla, en el qual s'hi aturen els trens procedents tant de Madrid com de Segòvia. I és en aquest petit poble de la serra madrilenya de Navacerrada, des d’on surt una via de tren d’ample mètric (vaja, que la via fa un metre d’ample. Penseu que l’ample de via ibèric [el convencional] fa 1.668 mm. I l’ample de via internacional, que és l’ample de via que usa el TGV de l’Estat espanyol amb algunes vies a Catalunya, és de 1.435 mm.), que, passant pel “Puerto de Navacerrada”, on s’hi atura, puja per simple adherència (sense cremallera!) fins a una altitud de 1.830 metres, finalitzant el seu recorregut a l’estació anomenada de “Los Cotos”. (Rep el nom de "Los Cotos" pels petits pals de pedra, anomenats cotos, que hi havia fins a principis del segle XX, per indicar el camí que el travessava quan la neu ho cobria tot).
Evidentment, aquest tren de via estreta no corre gaire. Calculo que deu circular a uns 35 o 40 quilòmetres per hora aproximadament, tant de pujada com de baixada. Velocitat lenta, que va molt bé per poder admirar, i omplir-se’n els narius, contemplant i flairant, la frondosa vegetació d’una part de la “Sierra de Navacerrada” conforme el tren va pujant, o baixant. Donant temps més que suficient, per fotografiar o gravar tota aquella meravella que la mare Natura mostra en tot el seu esplendor, tant a l’estiu com a l’hivern.
Doncs bé. Exposat el lloc, passo al fet.
El dia que vaig fer per primera vegada aquest encisador viatge; Cercedilla-Los Cotos anar i tornar, baixant, el tren tot d’una es va aturar en un lloc on no hi havia estació; o sigui en mig de la natura envoltat de magnífics i alts arbres de tota mena, però predominat l’avet de muntanya: una meravella!
Com que ja havia fet amistat amb el maquinista al pujar, vaig anar a la cabina de conducció per preguntar-li a que era deguda l’aturada. No vaig haver de preguntar-li; jo mateix vaig adonar-me’n del motiu; estirada quan llarga era, una preciosa vaca lletera clapada de negre i blanc, jeia al mig de la via com si allò fos el seu jas habitual.
Comentant-ho amb el maquinista, em va dir que ja podíem estar contents que només era una vaca i que no trigaria a alçar-se i deixar la via expedita. Que en anteriors viatges, el nombre de vaques podia passar tranquil•lament de mitja dotzena i que no s’immutaven per a res, allargant-se el temps d’espera abans no es decidien a deixar la via lliure. I que no calia que ell, el maquinista, fes sonar el xiulet del tren, perquè com més el feia sonar, més s’entossudia la vaca, o les vaques, a no voler aixecar-se i deixar la via lliure. Es comprèn la seva actitud: estaven en el seu hàbitat des de molt abans que hi passés un tren i a tothom emprenya que el desplacin del seu lloc habitual.
I efectivament. No van passar ni deu minuts que, això sí, amb molta parsimònia i amb una cara volen dir: –“no empenyereu que em quedo”–, es va aixecar i, xino-xano, se’n va anar tranquil•lament. El tren emprengué de nou la marxa com si no hagués passat res. El retard arribant a Cercedilla va ser minso, perquè tot baixant, amb prudència però, el maquinista va recuperar part del temps perdut per la tossuderia d’una tranquil•la vaca.