La utopia de les joguines

L'home al paradís viu despreocupat, feliç, gaudint de tota la creació que creu que l'han feta per a ell. Però no compta que no és més que una joguina en mans del seu creador, que és qui imposa les lleis i les normes, no sempre raonables i raonades. Aquí comença la primera decepció, el primer sentiment d'injustícia perquè no entenem els designis divins ni entenen res de res. Vivim en una utopia constant.

Encantada de tornar-te a llegir, però ets tan prolífic que no dono l'abast.
Una abraçada

El penúltim vers de la segona estrofa creiem que es pot millorar.

Quedaria així:

poc oberts i monòtons, i no gens engrescadors;

No es podia treure més suc de les fotografies que ens presentes. Tota una història en només dos gràfics. I de seguida entenem la voluble voluntat dels infants, veritables déus que fan de les joguines els receptors del seu albir i els seus capricis.
No els cal a les joguines demanar-se quina d’elles ha enutjat el déu. Els déus són injusts i estan pel damunt de la raó.
És un poema magnífic.

que només tenen alè quan el seu amo ho vol. Jo tenia el convenciment que els objectes- detestats o estimats- s'impregnen del sentiment que se'ls hi envia. Les vitrines de llibres volguts, l'osset de peluix que ens va aconsolar en nits molt llunyanes...les cares aterridores del vell moble del despatx...però tal vegada sigui millor creure que els objectes no poden sofrir...les teves joguines agafen aquí un protagonisme innocent i sotmès, alienes a la voluntat i els capricis del seu posseïdor...un poema inquietant i vívid, com un somni amable que es trasmuda en una ombra més fosca...una abraçada,

a