La única diferència.

Tu, que claves la mirada i et penses que amb això tens la situación més que controlada. Tu, que no escoltes perquè a les orelles hi tens uns taps enormes que t’apreten fins a fer-te sord, te’ls va regalar ton pare. Tu, que no entens ni vols entendre perquè t’has creat la més gran de les muralles a base de feina i inversions, no tens llum, tan sols creences de que només així la felicitat arriba. Tu, que imposes perquè un dia vas trobar-te sol i abatut i l’únic que vas poder agafar fou un pal gegantí, que fins i tot a tu et costa carregar. Tu, que parles amb una espasa a la boca, d’aquelles que amb poca cosa omplen la terra de sang i de fetge quan l’únic que vols és que no et destrossin allò construït fins ara. Tu, que acompanyes als altres pel camí a cops de puny, no en saps més, si no, potser ho faries d’una altra manera. Tu, que tens tanta por que no trobes cap altre sortida, tampoc t’han il·luminat cap altre vorera. Tu, que la ira se’t menja perquè en el fons el que hi ha és una tristesa desbordada. Tu busques amor en realitat, però el fet de sentir-te rebutjat et persegueix de tal manera que amor es converteix en possessió descontrolada. Tu, que no conceps la vida d’una altra manera perquè no la pots veure d’una altra manera, tanta muralla, tants taps, tants punys i tantes espases et neguen la llum, la possibilitat i la fantasia de somiar altres paratges.
Tu, jo, nosaltres, vosaltres i ells no som tan diferents, en el fons busquem el mateix, el com és el que canvia.