La única assignatura pendent, doctor...

Després de la llarga nit, després del plor que gairebé m`ofega, somio que arribaré al mar amb els pits plens, amb el cant incontenible, que vol vessar-se.

La única assignatura pendent, doctor, es algú que ens ensenyi a engegar uns trets de bala intencionats.

La única assignatura pendent, doctor, es una mica més de mata-rates en el àpat d`aquells micos sanguinolents.

He descobert que em necessita, que és meva, que Déu es gran, però desgraciadament som en un laberint extraviats i mai no podrem abraçar-nos, besar-nos, plorar junts... mai no podrem gaudir en la nostra pell abrusada, en els nostres sentits cremant, la trobada de dos éssers desesperats que es van perdre al mateix jardí capriciós que projecta aquestes ombres tan traïdores . Al lluny, sentim les nostres veus llastimoses.

Somio que arribo al mar de la fertilitat, en la meva solitud, en la meva desolació, trenco les ones capitanejant un vaixell de desarrelats, de orfes, de bords, de homes plens de raons per enrolar-se en la mar que ara mateix ens convida i ens promet tresors insòlits i terres mai no solcades.

La primavera m`ha esquitxat de sal totes les nafres. Sóc inútil, va, fatu, incapaç. Sóc dèbil, un accident, un frau.

Com aquella matinada per Barcelona on tots els cotxes desfilaven com en una corrua mortuòria entre gasos tòxics i el meu cos es deformava i jo demanava ajuda però els cotxes no s`aturaven com si portessin en una carrera final cossos difunts, però cap a on anaven, tots els carrers plens de cotxes a les cinc de la matinada desfilant apressats.

El mar, mare, el mar, al mar, allà, on s`alcen les últimes onades, on començà tota la tragèdia, allà, mare, allà, al lluny, al mar.

Aquesta primavera raparà els caps dels facinerosos i farà brollar de flors inèdites tots els balcons abandonats.

Aquesta primavera portarà al pali al traïdor que em va delatar.

Aquesta primavera infectarà perniciosament els pulmons de tots els filibusters que masteguen tabac a la vora de la mar.