La truita de cada diumege

Diumenge sopem truita francesa.

Així que, cap a les vuit i mitja, anem tots a la cuina i cadascú agafa el seu ou i comença batre'l. I amb aquest acte, es dilueixen les futileses de la setmana que s'està acabant.
Batent l'ou, acabem de desfer els residus que els contratemps dels últims set dies ens han deixat enganxats al present, amb la mateixa consistència viscosa que, en tota la natura, només té l'ou acabat de batre.

I és l'únic moment de la setmana que surt la torradora, per escalfar el pa comprat al matí.
I és que necessitem que la flaire de pa calent i les seves pessigolles als dits, ens donin la seguretat necessària per a seguir amb l'honest ritual de purificació.

I ens mengem l'entrepà al menjador amb el televisor apagat i en silenci, apreciant el cruixent soroll del pa quan es trenca.
I ens imaginem que, amb cada cruixit, s'acaba d'esmicolar el poc que li queda de sencer al diumenge.

Amb l'últim tros de la truita més esponjosa de la setmana, ja tenim el coixí on acaronar el futur, i afrontar-lo amb la il·lusió i la màxima confiança de que la setmana vinent serà una gran setmana.

O potser enlloc de “la setmana vinent", hauria de dir “la setmana actual", ja que la nostra setmana comença just quan s'acaba l'entrepà.

Havent sopar finalitza el ritual, i tallant una cinta amb forma de calendari, donem per inaugurada una setmana més.
Una setmana que ens conjurem els quatre per a què sigui cruixent i esponjosa per tots.
Com l'entrepà de truita francesa que fem cada diumenge per sopar.