LA TRUDI, LA PURI, LA NURI I LA GENEROSITY

La Trudi, massa trudicional, havia estat fins i tot, bona estrudiant. Li va servir per no saber despertar i curar dolors remots que picaven a la porta de la seva ànima engabiada. Sort que la Generosity l'abraçava sempre que ho demanaven, entenent-ho, fent-se'n càrrec. I dir-li 'amor' era la definició per antonomàsia.

La Puri, porosa, poruga, li penetrava fins i tot el parlar dels ànecs muts, muts pels mals del món que no es podien contar ni comptar. Sort que la Generosity l'abraçava sempre que se li manifestava l'emoció torturadora, entenent-ho, fent-se'n càrrec. I dir-li 'amor,' sí, era correcte.

La Nuri, la tercera trigèmina, nuriolejava amb un tal Oriol, però no pas sovintejairement. Ell era massa ocell voladís, per més que el groc fos escalfor. I ella, després, es quedava buida sense saber-se sentir complerta. Sort de la Generosity, la germana gran, que l'abraçava sempre en estats així, entenent-ho, fent-se'n càrrec. I dir-li 'amor' era dir el mot correcte.

La Generosity amb escreix que abraçava, somrient, com una marassa, les òrfenes que aviat farien trenta anyets de no res. Ella en tenia cinquanta.

La Generosity emetia quelcom -i no era una dona cànon de bellesa- que atreia pretendents a tort i a dret. No sabia què fer-ne per tal d'aviar-los cap a altres dones més disposades a vida en parella. Ella era una ànima vella que amb la seva solitud i les abraçades a aquelles tres anava més que servida. No li calia res més. A més, compartien de mascota una adorable fura que estava activa dues hores al dia, la Foteta. Era la nineta dels ulls de les quatre dones!

-Foteta, foteta, què fas, Foteta? Et fem una foteta amb la màquina, Foteta? -els feia gràcia de dir-ho a l'uníson.

La bestiola, tan bellugueta, era impossible de deixar-se retratar i no se'n retractava. Així elles havien de repetir aquelles paraules i tot era alegria.

La Generosity va arranjar el tema dels enamorats situant-los -amb permís previ de tots ells- estratègicament en una plaça que si hagués estat dissenyada i construïda sense desviaments mentals (traduïts en inclinacions a mirar massa els telèfons mòbils) hagués estat esfèrica i no pas de roda rebentada.

Va situar aquella colla d'homes sobre terra sorrenc entre arbustives de marialluïsa i arbres acàcies i magnoliers. Jugaria -un jugar sa i necessari- a tombar-los a la bitlla-manera i a mesura que queien els acomiadava amb un petó no-de-cinema-confusiu sinó de top-ànima. Més una converseta dilatada i lluminosa d'onze minuts per mascle. Els regalvava un mot únic per a cadascú, escrit sobre un còdol i embolicat amb seda parlàsica. Tot plegat els alleugeriria l'existència més fosca. Ho acceptaven, ploraven i marxaven a prendre licor de gerd fet per una tal Gertrudis que no era la Trudi, la trudicional bona estrudiant.

La Generosity es va ajuntar, finalment i imprevisiblement, amb la bitlla que va aguantar-se ferma i dreta com el soldadet de plom del famós conte. De fet, tocava. I ell tocava la guitarra eclèctica. Bon tàndem.

La Trudi, la Puri i la Nuri van picar de mans fins que en va sortir fum que van respirar i les va netejar tant que els seus cervells es van centrar d'acord amb el cor.

S'encetava una nova era a casa seva, on la Foteta...sí, es deixaria fer fotetes. Tot canvia quan cal si flueix i no fa massa mal.