La travessa

EN JULIÀ, per anar a treballar, cada dia, agafava el transport públic, el metro, a la mateixa hora: les 8 del matí. Era molt metòdic, en sortir de casa anava a la cafeteria que hi havia a la cantonada, i es prenia un cafè ben carregat, per compensar el descafeïnat que tots els dies li preparava la seva dona.
Al mateix xamfrà hi tenia l'entrada de metro. En el vestíbul hi havia el quiosc en que, cada dia, comprava el diari que el venedor li doblegava, amablement, per la meitat, mentre somrient li desitjava un:
-Bon dia, senyor Julià.
Al qual ell contestava
-Bon dia, bon dia tingui, senyor Pere... punyetes!
Cada dia igual. La mateixa broma. Feia tants anys que es coneixien. Tots dos havien viscut sempre en el mateix barri. Els dilluns, però, hi anava una mica més d'hora per poder parlar de futbol, tot comentant la travessa que feien a mitjans de setmana i que no "cursaven" mai... i si no hi guanyava una mica de temps podria fer tard a la feina. Bé, fer tard, fer tard, no en feia mai; com a norma arribava una mitja hora abans per poder donar una mirada al diari. Dins el metro, amb el moviment, les lletres li ballaven una mica.
Així que deixava el quiosc desdoblava el diari, no li agradava que el plec quedés massa marcat i l'arquejava en sentit vertical sense estrènyer gens. En Julià, amb tants anys d'amistat amb en Pere... punyetes, mai va gosar a dir-li que no el doblegués, el diari, que després no el podia fullejar bé.
Aquest any però, les converses dels dilluns cada vegada eren més curtes. La temporada que portava "el club dels seus amors" no donava per gaires alegries i no era cosa de discutir massa.
Aquest dilluns, en Julià, es trobà que el seu amic no estava darrere el taulell.
-Maria, què passa alguna cosa?
-No, no passa res, Julià -contestà l'esposa d'en Pere-. Ja saps com és, en Pere... Està amargat pel resultat d'ahir i m'ha dit que ja vindria més tard... que anava a escampar la boira...
-Vaja! Si que s'ho pren seriosament.
-Es que... veuràs Julià -continuà la Maria en to confidencial-. En Pere... tu, ja el coneixes. S'exalta molt, i ahir després del desastre de partit, va començar com sempre: No tenen vergonya! És immoral que guanyin... no, que guanyin no, és immoral que cobrin el que cobren! L'únic que senten són els colors... però, només el color... el color dels diners!
-Maria -la va interrompre en Julià-. Aquests comentaris, en el que va de temporada, els hem fet mil i una vegades...
-Sí, sí! Ja ho sé! Perquè a casa, com aquell qui diu, repeteix la conversa que té amb tu... i d'altres clients...
-I doncs! Què passa aquesta vegada que li ha agafat tan fort?
-Julià, Julià... és que aquesta vegada...

-·- o O o -·-

En Julià baixava curosament les escales del metro. Sempre les baixava agafat a la barana, no li agradava notar la inseguretat que tenia quan l'avançaven per dreta i esquerra.
El vagó en que va pujar anava bastant ple. Va mirar de posar-se el més còmode possible i al mateix temps protegir el seu diari de probables aixafaments.
Llavors es va dedicar a contemplar, com quasi cada dia, la resta de passatgers. N'hi havia uns quants, que pràcticament els veia cada dia: Aquell senyor gras, que cada dia treia el talla-ungles i feia tres passades netejadores per cada dit, com un ritual; aquelles tres nenes que sempre reien; el jove del maletí i les ulleres fosques, ulleres que portava tot l'any... Com s'hi devia veure?; la senyora, de mitjana edat, encara força atractiva, que cada dia llegia una novel·la... que pel control que portava les devia llegir amb força rapidesa...
De sobte deixà de fixar-se en les persones. De sobte recordà el que li havia dit la Maria, la dona d'en Pere...
-Julià, Julià... és que aquesta vegada... La travessa, que feu, no la va tirar!
Què hauria volgut dir, la Maria, amb aquest "no la va tirar"? Que no la va tirar, voldria dir... llançar? Que no la va llançar a la paperera? Voldria dir... que la va cursar? Si la va cursar... si la va cursar... això podria significar... que possiblement, possiblement tingués premi! No, no podia pensar això d'en Pere. En Pere no va llançar la butlleta, l'ha comprovat i segurament "hauria" tingut premi... Això... això és el que l'ha trasbalsat.
Julià, era molt, molt metòdic. Ara, quan arribaria al despatx, el primer que faria seria comprovar, com cada dilluns, la travessa que portava a la cartera, degudament segellada, i que sempre feia, per si de cas.
Si resultava premiada... si resultava premiada! Quina alegria tindria en Pere!