Cercador
La Trady i la Ció
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Era octubre, el mes. Ja patien, dins els sacs. Les castanyes desprenien aquella flaire de bosc, de bosc que tot just abandonat (per força) ja enyoraven.
Era octubre, el mes. Ja maldaven per sortir. Dels castells abandonats, de les tombes i dels fossats. Cada monstre assajava crits, gemecs i rialles sinistres, diabòliques, esfereïdores, com més millor.
Una bruixa de rierol s'estava despentinant (només ho feia de cara a Tots Sants) i les aigües, que li feien de mirall, li retornaven una imatge esgarrifadora. Va somriure: sí, era el que volia. Calia estar ben lletja per la retrobada.
La castanyera les venia torrades i fumades i ho cridava per ser sentida i les pobres castanyes, calentes i gens ressentides, eren posades a grapats dins cucurulls de paper de diari i encara sort que no sabien llegir com està el món, que haurien agafat gust de por, impotència i tristesa.
Com cada octubre, cada trenta-u d'octubre, al vespre, es tornarien a veure. La bruixa de rierol i la castanyera de plaça rodona de poblet. Les castanyes espetegarien per cel·lebrar-ho i aleshores perdrien el voler l'arbre (elles no ho sabien, però era a causa de l'influx de la lluna). I tot el monstram picaria de mans i de grapes amb alegria.
Sí. Cada any s'esdevenia així.
La castanyera s'encarregava de les castanyes i un cop totes les llars servides i totes les panxes escalfades era feliç. La seva tasca acomplerta. Podia descansar tot un any, treure's el davantal i el mocador del cap, lluir les canes i entomar l'aire fred amb les galtes rosades.
La bruixa observava cada ésser malèfic, el supervisava, li donava el vist-i-plau. Tot havia de rutllar a la perfecció. I s'aconseguia.
Cadascuna tenia una feina i la feia molt ben feta, amb calma i professionalitat.
I, en acabat, anaven a un cafè en una hora en què eren la única clientela i...dimonis si tenien coses per contar-se! Moltíssimes, que passen en 365 dies!
Les dues amigues que de petites havien estat veïnes xerraven pels descosits mentre prenien ratafia de la casa. Un licor artesà guardat en un celler d'on cada any se'n treia una ampolla per tal que aquelles dones en beguessin el contingut. Els del cafè hi estaven avesats i mai es van preguntar com és que la paret del celler amagat s'obria només aquella nit...ni van gosar mai comptar les ampolles...
Si les haguessin comptades haurien sabut massa.
La castanyera no s'acaba ni les aparicions terrorífiques típiques de la data.
Les dues tradicions anaven del bracet i l'amistat sempre és bona.
Era octubre, el mes. Ja maldaven per sortir. Dels castells abandonats, de les tombes i dels fossats. Cada monstre assajava crits, gemecs i rialles sinistres, diabòliques, esfereïdores, com més millor.
Una bruixa de rierol s'estava despentinant (només ho feia de cara a Tots Sants) i les aigües, que li feien de mirall, li retornaven una imatge esgarrifadora. Va somriure: sí, era el que volia. Calia estar ben lletja per la retrobada.
La castanyera les venia torrades i fumades i ho cridava per ser sentida i les pobres castanyes, calentes i gens ressentides, eren posades a grapats dins cucurulls de paper de diari i encara sort que no sabien llegir com està el món, que haurien agafat gust de por, impotència i tristesa.
Com cada octubre, cada trenta-u d'octubre, al vespre, es tornarien a veure. La bruixa de rierol i la castanyera de plaça rodona de poblet. Les castanyes espetegarien per cel·lebrar-ho i aleshores perdrien el voler l'arbre (elles no ho sabien, però era a causa de l'influx de la lluna). I tot el monstram picaria de mans i de grapes amb alegria.
Sí. Cada any s'esdevenia així.
La castanyera s'encarregava de les castanyes i un cop totes les llars servides i totes les panxes escalfades era feliç. La seva tasca acomplerta. Podia descansar tot un any, treure's el davantal i el mocador del cap, lluir les canes i entomar l'aire fred amb les galtes rosades.
La bruixa observava cada ésser malèfic, el supervisava, li donava el vist-i-plau. Tot havia de rutllar a la perfecció. I s'aconseguia.
Cadascuna tenia una feina i la feia molt ben feta, amb calma i professionalitat.
I, en acabat, anaven a un cafè en una hora en què eren la única clientela i...dimonis si tenien coses per contar-se! Moltíssimes, que passen en 365 dies!
Les dues amigues que de petites havien estat veïnes xerraven pels descosits mentre prenien ratafia de la casa. Un licor artesà guardat en un celler d'on cada any se'n treia una ampolla per tal que aquelles dones en beguessin el contingut. Els del cafè hi estaven avesats i mai es van preguntar com és que la paret del celler amagat s'obria només aquella nit...ni van gosar mai comptar les ampolles...
Si les haguessin comptades haurien sabut massa.
La castanyera no s'acaba ni les aparicions terrorífiques típiques de la data.
Les dues tradicions anaven del bracet i l'amistat sempre és bona.
Comentaris
-
Pollastre amb castanyes[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 06-11-2012 | Valoració: 10
Una delícia de relat, original com sempre, divertit i ple de tota la màgia pròpia d'una bruixa. Espurnes de colors, acidesa i bona lletra. Avui que he dinat pollastre amb castanyes, va i llegeixo un relat que en parla! Una abraçada.
Aleix
-
Marca (bona) de la casa[Ofensiu]Vicent Terol | 05-11-2012
Hi ha en aquest relat la "influència paral·lela" de què parles a la teua biografia, Mena? O no té res a veure?
Siga com siga, és original i molt marca de la casa (teua). M'agrada.
El que no entenc és com pots ser tan prolífica. Ets una màquina! O hi ha alguna bruixa darrere de tot?
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435615 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com