LA TRADUCTORA

Un relat de: MariaM
Quasi tota la meva vida des què tenia vint anys, he escrit per a mi. Vaig començar en una senzilla llibreta d’espiral, groga; a aquesta la seguiren fulls solts que relligava i convertia en fascicles, continuà essent La Llibreta Groga. Fascicles en caixes, en caixes de cartró, fulls i més fulls.
Després foren fulls traduïts. En certa manera m’he dedicat a la traducció. Aquesta és bona part de la meva vida. Fa temps que em vaig entregar a l’escriptura, amb passió però no pas com a professió; n’he tingut una altra, res a veure. M’ha permès, això sí, relacionar-me amb molta gent de diferents terres i de diverses capes socials.
La primera traducció de la meva vida fou als divuit anys, traductora-intèrpret, sense tenir cap llicenciatura ni grau, tan sols les ganes de donar un cop de mà a una noia, jove com jo, que treballava per hores a casa d’una veïna. A penes sabia llegir i escriure, però, en canvi, tenia un amor. Un xicot del seu poble que l’escrivia de tant en tant i ella mai havia gosat de confessar-li les seves mancances. Ens en vam sortir prou be. Jo li llegia les cartes d’ell, amb certa dificultat degut a aquella lletra inintel·ligible, i ella em parlava de la il·lusió que li feia tenir notícies i amb l’ànsia que les esperava.
Jo l’escoltava i ho traduïa i ella ho escrivia amb llapis i a poc a poc damunt d’un paper ratllat. Havíem acordat que després de l’apressat aprenentatge, ella de mica en mica li diria que necessitava ajuda i que una amiga n’hi donava. El carteig fou breu, aviat es convertí en festeig i, abans d’un any, se’n tornà al poble per casar-se. Final feliç d’un prometatge a distància. Vet aquí.
Aquella traducció, la primera, havia estat oral i circumstancial. En les que van venir després ja vaig millorar; o això espero. Quan dic millorar vull dir que ja no se’m feia estrany de rebre, o atendre a persones que em lliuraven els seus escrits per tal que els ordenés o els esmenés. N’hi havia de tota mena; escrits per aconseguir una feina, per reconciliar-se amb algun parent i, també, pel que fa a persones; la majoria amb càrregues massa pesades que, si més no, necessitaven poder explicar i compartir.
Aquella època fou enriquidora i la recordo amb gratitud; sobretot, pel que fa a l’efluvi d’aquelles cartes primerenques, la seva vehemència, les confidències que es suscitaven entre nosaltres; elles, que me les lliuraven i jo que les escoltava. Em costava de posar-hi distància per la qual cosa es produí una alquímia miraculosa que em va fer obrir les orelles i la ment.
Tot plegat, també la meva vida d’aleshores, allunyada de casa, la recordo amb gratitud. I, per què en parlo justament avui? No tinc del tot clar, però pensem que sí, que tothom te el dret a equivocar-se. Per si de cas, n’he demanat disculpes.
Fa uns anys que una bona amiga va venir a veure’m a casa i, gairebé, sense avisar-me. Vivíem a prop, ens teníem confiança i ja no podia aguantar-s’ho més: s’havia enamorat quasi a primera vista. Tal vegada fora a la segona perquè no me n’havia dit pas res. El cas és que l’havia conegut en una tertúlia, dos dies abans; es tractava de l’home de la seva vida, ho sabia del cert. Home elegant, amb “savoir faire”, culte, havien connectat només en presentar-los. Però...vaja, un però, una pega per començar; vivia al Quebec i se n’hi entornava l’endemà. S’ho havien promès: s’escriurien, cada dia, digué ell amb vehemència i ella acceptà amb la mateixa fogositat.
Va parlar i parlar durant una bona estona mentre jo l’escoltava, contenta de veure-la tan feliç. Mentre la mirava, la veia radiant com mai, ella havia canviat el to alegre del seu monòleg i em deia que hi havia un problema, que jo coneixia prou bé: tenia una lletra vulgar, insegura, de nena petita i a més era incapaç de coordinar dues frases seguides. Que no sabia com s’havia ficat en aquell embolic i que tan sols jo podia ajudar-la a sortir-se’n i m’ho demanava, amb la fermesa peculiar que la caracteritza encara ara. Em vaig quedar de pedra! M’hi resistí amb bones maneres i se n’anà contrariada, això sí.
No n’havia sabut res més fins el dia fatídic que es presentà altra vegada, sobtadament, a casa. Duia una carta a la mà, manuscrita, amb lletra clara i elegant, segons ella, que se’n lamentava. Com si en la darrera trobada haguéssim arribat a un acord, me la posà al davant dels ulls alhora que em mostrava l’esborrany mal forjat que duia de casa. Donava per fet que jo estaria per la labor i em posaria mans a l’obra. I fou així, perquè té un caràcter més que fort, no accepta un no i jo no m’hi pogué resistir, vet aquí.
Les dues primeres cartes foren fàcils; clarament, un tempteig per ambdues parts; l’evolució fou ràpida i la meva feina sovintejava més del que hagués volgut. De l’afecte epistolar tranquil i circumstancial passaren a expressar-se amb més ardor. Jo intentava apaivagar la resposta, però, ella estava disposada a tirar-s’hi de cap, arriscar-se i, de mica en mica, anava satisfent les seves exigències, aprenent i practicant, les fantasies que venien al cas. Semblava que ell en quedava content. Tant pel que fa als episodis amorosos, amb fantasies incloses, com amb les opinions i parers sobre d’altres aspectes en general, que jo suavitzava com podia. Foren mesos de converses intenses que tingueren un final.
Ell es presentà a casa seva. Volia casar-se i el més aviat possible, no concebia la vida sense ella, no se la deixaria perdre. Abans del casament ens vam veure un parell de vegades; molt parlador ell i molt introvertida jo. El casori fou un èxit, social; els convidats s’ho passaren be, però a mi em costava treure’m del cap les paraules apassionades que ens havíem dit, les meves des de l’anonimat, es clar.
De la resta, del viatge, de la vida en comú i dels aspectes més íntims del matrimoni ella no me’n deia res i jo no indagava, ni de lluny. Al cap de sis mesos començà a convidar-me a fer un cafè prop de casa. Les coses no anaven com havia pensat. Ell era molt reservat, no obria boca, tot el contrari de com es mostrava a les cartes, recordes?, i jo feia un gest indefinit d’espatlles.
Foren molts els cafès que ens vam prendre i moltes les converses amb cridòries que ella em reproduïa amb tots els ets i uts. Vaig estar amb ells algunes vegades a casa seva; ell em feia confiança, em tenia com de la família, certament, i jo continuava parlant poc.
El temps anà passant, amb tempestes massa sovintejades, i a la calma li costava d’arribar, tot i haver-se allunyat la tempesta. Un dia, però, me’n va enxampar una de grossa, de tempesta, els dos estaven furiosos i els insults sortien de les boques ja habituades i que res no fermava, ni la meva presència. La frase que m’aclaparà sortí de la boca d’en Gonzalo: ”que diferente eres de la mujer que durante una época me enamoró”! Ella li contestà que s’aguantés i jo que ja no sabia on i com amagar-me, vaig desaparèixer per la porta, silenciosament.
Que per què ho recordo justament avui? Doncs, perquè fa una estona he arribat del tanatori. Amb una cerimònia íntima ens hem acomiadat d’en Gonzalo. La meva amiga i jo assegudes a la primera fila davant de l’altar i del taüt. Soles, amb les mans entrellaçades, com entrellaçades, també, ens ha mantingut la vida.
Darrerament dormia poc i malament, se’l veia abatut ; sembla que un excés de barbitúrics va acabar amb la seva, la vida d’en Gonzalo.
Tothom té el dret d’equivocar-ser i jo, per si de cas, n’he demanat disculpes.

Comentaris

  • Traduttore traditore[Ofensiu]
    MariaM | 19-05-2018

    Hola Nil! Certament, som humans: cal estimar i ajudar amb responsabilitat. La Traductora del meu relat em sembla que ho fa així, sobretot, perquè, crec que té una vida viscuda amb plenitud i, realment, no li cal refugiar-se en la dels altres. Però vaja, un relat ha de tenir sempre el factor sorpresa, els meus procuro que en tinguin, per tal de no avorrir-vos. Gràcies per seguir-me. MariaM

  • MariaM | 12-05-2018

    Aurora, gràcies per llegir-me. Em fas contenta, si t'ha agradat. Una abraçada.

  • Traduttore traditore[Ofensiu]

    Llegint el teu relat m'ha vingut al cap els entranyables consultoris de Montserrat Fortuny i Elena Francis. La teva faceta com a traductora o re-conductora de la vida escrita de la gent a qui li costa expressar amb un llapis els seus sentiments envers algú que estima... És una faceta carregada d'humanitat i servei als altres. No de bades, també és una tasca d'una gran responsabilitat per les conseqüències que pot comportar, fins i tot intueixo jo que més d'un cop hauràs experimentat certa por davant de la incertesa de les persones afectades. Diuen que mai un s'ha de ficar en mig d'una parella si no vols sortir esquitxat.
    Fet i fet la vida d'aquests "devots" teus, han anat en paral·lel amb la teva, vulguis o vulguis, quina càrrega! Àdhuc de bracet fins el tanatori... El que se'm fa estrany és que no t'enamoressis tu o ells de tu! d'alguns d'aquests personatges que rebien les cartes corregides per tu. Jo, veig en aquesta relació darrere que expliques un "trio" emocional consentit per part teva. Potser a manca de vida real pròpia, vas cercar recer en la intimitat dels altres. Això em recorda a una amiga meva que troba refugi en les històries fictícies del cinema. I és que tothom en refugiem o ens sustentem en alguna cosa tangible: lectura, sexe, drogues, treball, esport....etc. Som humans...

  • aurora giménez padilla | 28-04-2018 | Valoració: 10

    relat, MariaM.
    Una prosa àgil i clara. M'ha agradat llegir-te.
    FELICITATS

  • El traductor[Ofensiu]
    MariaM | 15-08-2017

    Quina bona idea! Amor entre els dos Ziranos. I per qué no? Gràcies per tot. MariaM