La Tomba KV64 -El Faraó Negre- I

I

"T'ho estic dient, és impossible! Ha de ser la tomba d'un noble o d'un visir, potser d'un funcionari benestant i snob, es impossible que sigui la tomba d'un altre faraó..." L'autor de la frase anterior es un jove britànic, alt i de cabell ros, vestit adequadament per el desert amb pantalons curts, armilla plena de butxaques inútils i gorra d'explorador. L'hi parla amb vehemència a un vellet vestit amb túnica i turbant blanc que deixa veure un rostre de color de cafè torrat i s'escolta al jove assentint lentament. Aquest torna a parlar "Mira Ali, aquí tinc la llista de tombes..." indica al vellet amb el dit un paper que s'ha tret d'una de les milers de butxaques "Fixa't, KV62*, KV63...c'est fini!! The end!! El final!!" El vellet riu i parla amb una veu suau i calmada "Jove amic, jo era un noiet quan Howard Carter va trobar la tomba de Tutankhamun, jo mateix i el meu pare treballàvem picant pedra per a aquells occidentals altius i avorrits que havien decidit foradar el desert per entretenir-se... Doncs bé, ningú creia que existís la tomba de Tutankhamun, ni tant sols el mateix Lord Carnarvon que finançava al jove Carter... Doncs tots creien que aquell estúpid americà, Davis, havia descobert totes les tombes de Ta-sekhet-ma'at... I saps quantes en va trobar? No més de quaranta!! I el número ha anat pujant fins a seixanta tres... Perquè no seixanta quatre? O setanta?" El jove es treu la gorra i s'asseca el front suat que es mescla amb la sorra i fa un fang desagradable "Fàcil!! No queden faraons!! Ramses IV, Tutankhamun, Amenhotep... Si això es efectivament una tomba sens dubte no es de la reialesa amic, aquets arqueòlegs han venut la pell de l'ós abans de caçar-lo..." El vellet torna a riure front la seguretat del seu jove company "Vosaltres occidentals sempre tant segurs i confiats... Sigui com sigui dintre de poc sabrem la veritat, mira, per aquella polseguera dedueixo que arriba el funcionari del Servei d'Antiguitats per inspeccionar l'entrada i donar el permís als europeus per obrir-la..."

La Vall dels Reis a Tebes es un erm paratge, com si un riu s'hagués assecat de sobte i hagués deixat la seva empremta en mig de muntanyes de sorra i pedra, tot presidit per el cim de l'Al-Qurn, com un germà assedegat del mont Fuji de Japó, imponent figura en l'horitzó que recorda a la forma de les piràmides de Keops. Un oblidat braç del Nil, eixugat d'antuvi, que va perdre la batalla contra el desert i reclama que se'l recordi. Allà i romanen dormint, o per ser honestos i romanien, nombrosos faraons i nobles de diverses dinasties. Els primers en excavar-hi foren francesos, sota l'àguila napoleònica i els britànics, aquets últims quan tenien el protectorat del país. I abans que tots aquests, els murris lladres i profanadors de tombes. Usualment les excavacions eren finançades per mans privades, les quals pagaven la mà d'obra primordialment local que, durant hores i sota un sol de justícia excavava i remenava la terra en cerca de les cambres de la reialesa egípcia, fastuoses i secretes construccions construïdes per obrers no molt diferents dels que ara les desenterraven, destinades a garantir la comoditat del monarca al regne dels morts. Tot això per plaure a la aristocràcia europea -anhelant d'exotisme- i als museus europeus contemporanis... Oh, és clar!! I per saber mes d'una cultura antiga i fascinant. Evidentment les autoritats egípcies varen treure profit en forma d'administrivització i funcionarització de l'arqueologia i egiptologia. Ningú remenava terra egípcia sense un permís pertinentment pagat, cap tomba s'obria o es batejava sense el seu vistiplau. Si els occidentals tenien tanta fam de remenar necròpolis, que ho paguessin.

I aquí ens trobem, entre les tombes KV62 i KV63, on unes ondulacions en el terreny van despertar la curiositat d'un egiptòleg noruec que, entusiasta, va proclamar la troballa d'una nova tomba reial. El Departament de cultura noruec va facilitar els diners, es va procedir a desenterrar l'entrada i, com tot espectacle, ara es reunien munions de curiosos, premsa, turistes i habitants locals, en expectant tensió, com el nen abans d'obrir el regal de Nadal que espera el permís del pare o la mare. Els nostres dos amics s'han perdut entre la massa de caps i cossos suats, flashos fotogràfics que capten l'encaixada de mans entre l'arqueòleg i el funcionari somrient i encorbatat. Tot llest. Sigui o no la tomba d'un Faraó els cors s'encongeixen en espera de que les maces trenquin el segell. Curiosament no s'han trobat inscripcions a l'exterior o jeroglífics que indiquin qui hi ha allà dins. No obstant, i per joia del noruec, no hi ha signes de que la tomba hagi estat profanada per àvides mans. L'arqueòleg saluda amb la mà a tots els rostres perlats i s'endinsa en les ombres del temps amb la seva eina. El segueix el funcionari egipci, gras i amb bigoti, que duu dos rodals de suor a cada banda i culmina la processó un altre nòrdic, que es murmura és un representant del govern noruec que vol certificar l'èxit de l'inversió. Passen els minuts. Del silenci inicial, solemne, es passa a un xiuxiueig nerviós. Tornem a trobar als dos amics que varen deixar en conversa "Perquè creus que tarden tant Ali? Una altre maledicció?" El vellet, que per extraordinari que sembli no sua en absolut, es mira al jove abans de contestar "Les malediccions les varen inventar els assaltadors de tombes d'aquí per foragitar als occidentals ingenus i quedar-se ells amb el botí..." "Ohh...Ali, tu sempre tant poc romàntic... Es curiós, potser el mur que feia de segell era mes gruixut del que creien..." El jove es mira el rellotge "Ja porten mitja hora... Es molt estrany" Llavors el noi observa com tots els locals, la majoria obrers que varen participar en la descoberta, comencen a parlar entre ells, amb rostres pintats de preocupació i angoixa. Alguns marxen, lentament, mirant enrere amb desconfiança. "Ali! Que fan?" "Ah! Res, murmuren com velles porugues sobre antigues malediccions... Sobre el faraó negre. Tonteries, histories de velles i lladres, no facis cas" Els ulls del jove anglès s'il·luminen "El faraó negre!! Explica! Amb mi no et valdrà el secretisme místic que et serveix amb els turistes... Sona interessant, espera, en prendré notes per al National Archaeology... Separem-nos d'aquesta munió per estar mes tranquils..." El jove i l'ancià varen dirigir-se a l'ombra d'una tenda buida i s'assegueren. El britànic treu d'una butxaca una petita llibreta i un llapis i espera el relat de boca del vellet egipci "Com agraden als occidentals aquests contes per atemorir nens... Molt bé, d'acord:

Llest el llapis? Endavant llavors... Com saps l'antic Egipte tenia com a enemics, a banda dels bàrbars, als perses, assiris i etíops. Els dos últims van assolir momentàniament el poder en dos períodes breus que no taquen el domini general dels faraons dinàstics. Els perses van aconseguir controlar Egipte de 343 a 332 abans del vostre Crist arrel de la derrota de Nectaneb II front Artaxerxes III, que posà fi a les dinasties egípcies. Doncs bé... A Artaxerxes III el va seguir Alexandre Magne i Ptolomeu. No obstant es diu, i aquí comença l'historia de velles i bruixes, que va existir en un període indeterminat l'ocupació del país per part de certa raça exògena i remota.... " "Raça exògena i remota!!" va exclamar el jove, escrivint a tota presa... "...es parla d'individus de pell profundament negra, com la tinta, i revinguts, estrafets, horribles als ulls. Esgarrifaven als egipcis que els van oposar resistència. Sembla que provenien de l'Oest, però no eren nòmades sinó que varen arribar a Egipte en una estranya i desconeguda peregrinació que la seva maleïda raça feia cada tres-cents anys... Venceren als defensors i es van instal·lar al llarg de l'Alt i el Baix Nil.


*KV=Kings' Valley