La timidesa

Disculpeu la meva becada. A la ratlla que fa dotze del meu comentari hi diu: "introvertit" , ha de dir: Extravertit.
Gràcies, Nil.

Primer de tot caldria matisar que entén hom per una persona tímida. Perquè hi ha gent que és aturada, cohibida, discreta, insegura, insociable...etc i tot ho simplifica tot dient que és tímida. Perquè el mot tímid, fa gràcia, és pueril, virginal i fins i tot morbòs per aquelles persones que gaudeixen imposant-se a les que són fràgils o summament delicades. Jo sóc tímid! si ésser-ho, com dius tu, és posar-se, a la més mínima, vermell. Sóc tímid si m'atenc a que no tinc amics per sortir. Però en canvi, m'encanta ésser el centre d'atenció, exhibir-me nu a les platges nudistes, prendre la paraula en un col.loqui, adreçar-me a la gent que no conec de res... etc. Jo crec que, potser, tu no ets una persona tímida, sinó una persona que li manca confiança amb si mateix. Potser tens un bloqueig emocional, qui sap-lo! De totes maneres un mateix tria allò que vol ésser i si tu en aquest moment ets com ets, és perquè ho necessites per créixer internament. La vida són etapes... Ara et toca ésser tímid, però, potser, un dia despertaràs essent la persona més introvertida del món! llavors seràs un ésser complet, una persona que haurà experimentat ambdues formes de conducta humna. Estigues tranquil... hi ha molt que van d'oberts per la vida i no són més que persones d'allò més banals i insegures..

Ho Sé. Sé del que parles!!. Sóc Persona catalogada com a "No Tímida". Estimo a un Tímid Meravellós sense poder ser corresposta. No m'ho preguntis, si us plau!. Quan la Gent "normal" del meu entorn, malgrat la meva persistència en l'intent,em diu que ho deixi estar, que és Persona malalta, que no faré rés de bò amb Ell... I és aquí quan trobo aixopluc inspirant-me en el Seu grandíssim Món Interior, el lloc a on viuen Puresa, Honestedat, Tendresa i Amor.
Sento que jo , també, necessito aïllar-me. Poques Persones hem plorat en sentir el profund Dolor i Tristesa dels No Sorollosos per poder viure i tanmateix, sobreviure, en una Societat marcada per Papers de Conducta. Una Societat que s'autoproclama sensible però és incapaç de respectar el que és inherent en una Persona.
Recomano una lectura que hauria de llegir Tothom, sobre un estudi psicològic:. Brian G. Gilmartin "Shyness and Love". Només en Anglès i Japonès.
M'encantaria fer un cafè amb Tu!!.

m'he oblidat de la valoració... jajajaja

Jajaja està bé veure un punt de vista completament diferent de tant en tant. Normalment si ets tímid a la gent li costa molt ser pacient amb tu...
Jo de petita era tan tímida que durant dos anys només vaig portar cua de caball perquè em feia vergonya anar un dia de cop i volta amb el cabell no recullit. Ja veus quina tonteria! El simple fet de que s'adonessin em feia por. Només volia pasar desapercebuda.

Ara ja no es tant extrem però segueixo sent molt tímida amb persones que no conec.

Encara que avegades m'oblido de la timidesa.

Bon relat!


Carolyna

La veritat es que soc força timida, i ja t´ho pots imaginar: al veure el titol del relat no he pogut resistir la temptació d´entrar-hi. I no em penedeixo, ben al contrari, em sento molt identificada amb el que has escrit... a més has crec que transmets molt bé aquestes sensacions que s´apoderen de tu en les "crisis" de timidesa...

SweetInnocence.

Molt bon relat, és un bon tema i l'has moldeat d'una manera molt bona i precisa. Jo sóc tímida i no tímida jajaja però és cert tot el que has dit. a més, cadascú és com és, tímid, alt, ros, no tímid... què més dona?? jejejeje

Molt bé!! Et continuaré llegint.

Petons de mâgmâ

hola, jo sóc una noia més aviat NO-tímida... i què? quines ganes de dir que no us entenem quan potser si? quines ganes de dir-nos insensibles?? jo no crec que ser tímid o no, sigui ni bó ni dolent, tampoc crec que sigui més simpàtica la gent no-timida, ni tampoc crec que la gent tímida seran millors amics, confidents i et sabran escoltar millor i més atentament... no crec que es pugui comparar... la timidesa avegades no és més que una actitud que es pot adoptar enfront una situació, incomoda, intimidadora o enutjosa....
em disculpo pels tímids que es puguin sentir ofesos, però perquè justificar-vos? perquè justificar el vostre caràcter, perquè justificar la vostre percepció de la vida, dels problemes, de la gent que us rodeja i de les accions que us afecten...?? perquè?? comprenc que en la societat potser es solen destacar més els que xerren... però... i què??? realment us importa? realment creieu que les coses bones, els amics importants, els amors dedebó es coneixen en converses trivials i estúpides, farcides de rialles amb gent desconeguda en un bar qualsevol?? doncs no! les amistats de les bones, es troben i perduren, al marge de si ets tímid o no...
No margineu als no-tímids, tornant-vos amb la pilota de que no sabem escoltar i tot això... perque... potser... per molt que parlem... dins nostre resta moltissim per descobrir...
les paraules externes sovint no són més que aire... hi ha gent com tu, ( jansy) que s'estima més no dir-les, i n'hi ha d'altres com jo, que no veuen perque no dir-les... però en el fons, siguis tímid o no... segueix restant la teva ànima pura, lliure d'adjectius tant superficials, en el teu interior.

PD: tot això desde el meu humil punt de vista... perdoneu, havia de defenssar als no-tímids en certa manera...

PAU&AMOR
peçaperduda

sí, senyor!
Jo tb en sóc, de tímida; has aconseguit que em veiés reflectida en molts punts del teu relat, tot i que amb alguns matisos, és clar...

L'enhorabona! I fins la propera!

M'has fet recordar un episodi de la meva vida: Quan tenia 14 anys vaig llegir a una revista juvenil un article semblant al teu, no tan ben expressat, però el tema era el mateix. A través de l'editorial vaig cotactar amb aquell noi, amb el que em vaig sentir identificadissima. Ens varem escriure i finalment un dia vam quedar. Què va passar? Vam ser incapaços ni de saludar-nos, esperant que l'altre prengues la iniciativa, vam acabar marxant sense dirigir-nos la paraula, i mai més vam tornar a saber l'un de l'altre.
Ara ja no sóc tímida. Això diuen el que em coneixen. Sóc aparentment xerraire (massa i tot quan estic violenta) i extrodertida. Quan no conec algú tinc por....de no agradar. L'experiència m'ha ensenyat que a la llarga, quan em coneixen la gent em troba simpàtica i ningú no creu que passo vergonya en molts moments, però és cert.
El millor de tenir un amic tímid és que quan pots arribar al seu cor, està ple de tresors maravellosos esperant ser dexcoberts.
No és necessari ser amic de tothom, el més important és que els que t'estimen ho fan perquè han trobat el teu tresor.
Els que et llegim tenim la sort de gaudir-lo cada cop que encetem un dels teus relats.
Una abraçada complice.

Jo sóc tímida. Sóc introvertida, reservada, silenciosa i desconfiada. No sé parlar en públic, m'he trobat en les mateixes situacions que tú amb el "sempre parlen els mateixos", ... i tantes de les coses que has dit aquí.
Realment aquest text m'ha encantat! Perquè has definit exactament com ens sentim! Semblava que parlessis de mi!
Gràcies, perquè amb aquest petit relat sé que no sóc la única que em sento així! M'havien dit "rara" i m'ho estava creient.. però m'he adonat que no sóc la única! I la veritat és que no sóc tan rara, sóc tímida i prou!

Bé, res més! Un petó!

I què passa amb aquelles persones que només són obertes un cop conèixen la persona, o que fan preguntes de pensar a les persones tímides per que se les estimen i volen saber de elles... No els entenem aquest? O aquests no entenen als tímids?

Em fa donar moltes voltes aquest tema, potser estic fent mal quan penso que faig bé? Quina cosa més rara oi?

Encara hi he de pensar molt i haurè de canviar pot ser algunes conductes amb les persones tímides. He de canviar?

Molt bo el relat, tot i que com ets tímid, sé que no l'has escrit a raig, però ho sembla i m'encanta aquesta sensació.

Gràcies per la sinceritat.

tota la raó del món.

M'ha agradat molt el relat.

ens veiem.

Helena