La tia Júlia

La Clara va haver de preguntar quina era la casa. No la reconeixia. Molta gent va arrebossar les cases fa uns anys, va dir la veïna comprensiva, i li va donar la clau, entri, miri, emporti-se'n algun record. Ja em tornarà les claus després. Semblava una persona agradable, la veïna. Abans de signar els papers, i fins i tot després, li havia preguntat vàries vegades si estava segura que volia vendre la casa "amb tot". La Clara li va explicar que el que li convenia eren els diners, que la casa era massa lluny, i que, del què hi havia dins no en podria portar res al seu petit pis de soltera. Però la veïna va insistir tant que entrés i se'n portés algun record que no va gosar dir-li que no. Com dir-li que la tia Júlia s'havia esborrat feia temps de la seva memòria. Només recordava la mare parlant-ne amb rancúnia. Havia sigut molt guapa, deia, tan que ningú era prou bo per ella, i es va embolicar amb aquell militar tan ben plantat i tan senyor que va resultar estar casat, li va estar bé per gastar tan fums, rematava. A ella la història li semblava una història romàntica i suggerent, però no podia mostrar compassió per la tia Júlia, la mare saltava de seguida, es veu que no li perdonava que hagués volgut manar-la de petita quan van perdre la mare, ni tampoc que el pare li deixés la casa en testament quan va morir. Per això no van tornar més al poble, i com que no hi havia fotos de la tia Júlia, la Clara ja ni recordava com era. Va pensar que si ara li havia deixat la casa a ella en lloc de a la germana, podia ser una mena de venjança. La mare no n'havia volgut parlar, havia serrat les dents i havia dit: Tu mateixa, aquella casota ja no deu valdre per res!. I la Clara es va alegrar de la oferta de compra de la veïna i va córrer a vendre.

La Clara ara es passejava intentant sense gaire èxit conjurar records llunyans. Després va intentar buscar alguna cosa amb sentit pràctic. Es va mirar la vaixella però era vella i escrostonada. Els objectes de decoració eren gerros, figuretes i calendaris que es podien trobar en un tot a cent. La casa estava bruta i descuida. Tenia una nevera petita i vella. Els mobles no eren res de l'altre mon. Va recordar els llençols de cotó, tan frescos, dels seus pocs estius a la casa, i va entrar a l'habitació de la tia Júlia a buscar-los. Es sentia una mica incòmoda, com una intrusa, no podia evitar moure's de forma furtiva i silenciosa. Va obrir l'armari, però els llençols de cotó estaven esgrogueïts i tacats, uns llençols de tergal de colors cridaners, semblaven haver-se convertit en els habituals. Ja havia decidit marxar sense res quan, en girar-se, la va veure. Era una caseta feta de llauna, estava a la tauleta de nit, i feia poc més d'un pam. La teulada era en punxa, a dos vessants, pintada de vermell fosc, amb les teules dibuixades en negre, les parets eren blanques amb finestres balcons i porta pintades de tons marrons. La va agafar, i les mans més que no ella mateixa van recordar, i van obrir-la com una capseta. A dins els mobles i les habitacions estaven pintats amb els mateixos colors esvaïts que la part de fora. Llavors de sobte va recordar la cara de la tia Júlia, els sues ulls grans i grisos mirant-la amb una mirada decebuda i ferida una vegada que havia volgut amagar la caseta per fer-li una broma. I ella que no sabia si riure o plorar perquè no s'havia imaginat que es disgustés tant. Les mans seguien recordant pel seu compte, i palpaven un rellotge que sobresortia de la paret d'una de les habitacions de la caseta de llauna, l'estiraven amb delicadesa i el feien girar. Llavors va sonar la música, una musiqueta de vals enrogallada. I el record de la tia Júlia es va fer més nítid. Ara la recordava al seu costat, donant corda al caseta de música. Que no pots dormir reineta? li deia. T'explicaré un conte. La tia Júlia amb els cabells blancs i llargs deixats anar i la camisa blanca, i la seva pell també tan blanca semblava una fada mentre explicava contes de princeses. Els contes que tota la vida havia recordat, el de la princesa fustots i el seu vestit de fusta, el de la princesa que estimava el pare com la sal, el de la dona d'aigua. Uns contes que ara s'adonava havia guardat en la memòria durant molts anys com tresors dels quals no se'n sap l'origen. Una llàgrima li va rodolar per la galta. La va eixugar. Va tancar la caseta de llauna i la va agafar amb afecte. Ves per on, sí que s'enduria un record de la tia Júlia.