La tia Cinta

Veritablement allò que expresses té molt de sentit, però contràriament l'execució no és tan bona i és una veritable llàstima perquè llavors el text queda mig encallat pels diversos errors. Per això mateix jo et recomanaria que el revisessis... perquè entre altres coses té molt de sentit. A vegades les cases modernes ens sembla que no tenen ànima encara que les edificacions antigues tinguessin defectes és possible que ens arribin en el més endins de l'ànima, simplement perquè les considerem més nostres.... i això sempre és fill de l'emoció...

aquest és el pensament que em ve al cap quan veig tantes casetes antigues anades en orris; en el seu lloc hi fan pisos moderns, de ben segur que pitjor construïts. Jo també crec que les cases tenen ànima. Les ciutats necessiten les cases velles. Si deixem que totes les matin les immobiliàries, un bon dia, ens trobarem una ciutat moderna i sense història. Aleshores potser, alguns, entendran què fa les ànimes de les ciutats.
Ara comento el poema, és que el tema em pot i m'hi llanço. Està molt ben rimat, amb una rima gns forçada, sembla una cantarella d'aquelles d'abans, un romanço. Està fet amb sentiment i tendresa i bon lèxic. I algunes faltes, però això és fàcil d'arreglar.

Hi estàs feta a un lloc, perquè hi has passat tota la vida i a la fi te n'has d'anar perquè on ha estat la teva casa ja no hi pots estar i encara que el pis que ara habiti sigui més gran, més assolellat i millor, ja no t'hi trobes, ja no hi estàs a gust.

Aquest tema m'ha agradat força, Manuel, perquè has sabut copsar l'enyorament i la tristor de la tia Cinta amb molt d'encert.

Una abraçada.

O com diu el meu pare: Com a casa enlloc! jejeje
La nostra casa, on hi passem gran part de la nostra vida, sempre és plena de racons que ens conviden a recordar i reviure un munt d'experiències passades. Sembla mentida tot el que es pot arribar a guardar entre 4 parets!

és una tia universal. I tot això que li passa en aquest teu poema, és el que molts també patim quan ens toca acomiadar-nos d'aquelles petites coses que han conformat la nostra vida, la nostra quotidianitat. És això aferrar-se als objectes? Potser, però quin mal hi ha?

Els meus pares tenien una casa fora de Barcelona (on hem viscut sempre). Quan el meu pare va morir la casa va quedar repartida entre tots els germans i amb usdefruit de la meva mare. Ara està en venda. Només ha aguantat, en aquesta situació, quatre anys. Jo sóc l'única que no vol desfer-se'n.

Tenia unes escales tortes, perquè el paleta no s'hi va esmerçar. Un envà que ressonava quan tot just recolzaves la mà. Un interruptor que s'havia de canviar. A la cuina, les portetes dels armaris, s'havien de tornar a encaixar.

Potser sí, que cal vendre-la.

Però és que també té la memòria. Tots els cosins, remenuts, assseguts en aquelles escales tortes per fer-nos una foto en blanc i negre. I les converses que féiem en morse picant la paret de l'envà, xerrant d'una habitació a l'altra, amb el meu germà, fins que el pare, o la mare, quan encara hi era, ens feien callar. I també té la imatge encara viva de tota la família, fent rosquilles per Setmana Santa i arreplegats a la cuina.

Jo sóc aquella casa. Quan la venguin, vendran també una part de la meva ànima.

LLIBRE

PD.- Gràcies pel teu comentari a "El petó".

Es ben trist que t'allunyin dels teus records, perque son tota una vida, i de vegades l'unic que ens reste de persones que hem estimat.

Es ben trist que t'allunyin dels teus records, perque son tota una vida, i de vegades l'unic que ens reste de persones que hem estimat.

A certa edat et tornes mes sensible, per aixo la vida val mes viurel-la quan se es jove.
Segueixo pensant que ets molt pesimiste, i aixo ho fas extensiu als teus relats.
A veure si t'animes home que son dos dies . . .