LA THUILE

LA THUILE


Els projectils volaven sobre els nostres caps. El terra tremolava i l'estrèpit dels camps rebentats pels impactes trencaven el tro llunyà dels canons. Retrunys que semblaven procedir d'un altre temps, d'una irrealitat que es convertia verídica en veure els companys esquarterats. Crits d'horror, agònics eren ovacionats per l'enemic darrera meu amb un murmuri de càntic que em penetrava al cap com un fibló i em resultava més dolorós que l'esgotament, les ferides i el pànic que m'envoltava:

"Come una rapi la freccia che scocca,
Scatta il pugnale che sta per indicare,
Siamo fascisti, e guai a chi ci tocca
...
Camicia nera! patria e bandiera!"

La retirada era dolorosa. Havíem d'acabar el pont provisional que els sapadors francesos estaven construint per passar la Doire Baltée més amunt del pont vell de la primera població de la Vall d'Aosta: Pont Saint Martin. L'exèrcit feixista de Mussolini, amb els camises negres a primera fila, el teníem a tocar. Res va valer del coratge dels nostres partisans i dels pocs voluntaris francesos que ens ajudaven. Aquells valents havien estat amagats a les nostres valls i lluitaven amb nosaltres conscients que ens agermanava la mateixa parla. El Duce havia promès la nostra terra a colonitzadors italians de la mateixa manera que els romans ho van fer matant i exterminant als nostres avantpassats salessos. França sota la bóta del Reich, no podia ajudar-nos. Érem un petit poble lluitant novament contra l'imperi. El que més en dolia era que la nostra església, santa i catòlica, s'havia posat de part dels feixistes en contrast amb el clergat saboiard de la part francesa que ens ajudava.
Vam haver de convèncer als walser, els pro-tedescos de la nostra vall d'Issime, que s'unissin a nosaltres recelosos per la seva afinitat idiomàtica germànica. Malgrat tota la nostra força i voluntat, no podíem contra un exèrcit i contra els voluntaris facinerosos somiadors d'àguiles imperials que els acompanyaven.
Un obús va fer impacte sobre la construcció del pont i va saltar pels aires emportar-se'n trossejats companys i aliats a l'altra món. Vaig rebre una pluja de runes, ferros, fang i sang que em van deixar mig estabornit i xop. La roba enganxada a la pell va adquirir el pes del plom. Només un alè junt amb l'esma de continuar corrents, em van fer que m'arrapés a la vida. No sentia res, el món es va fer silenciós, observava les ganyotes d'horror dels meus companys que fugien al meu costat com si fos un somni. No notava cap mal, flotava, cridava i la veu era inoïble. De sobte, les cames em van fer figa i vaig caure a terra.
Em vaig despertar i em vaig trobar ajagut en tenebres, l'esquena em tremolava pel trontoll del jaç on era. Vaig percebre al meu costat unes lamentacions d'agonia. No
estava sol. Un braç ensangonat em va caure a sobre. La llum d'una escletxa es va reflectir sobre els ulls vidriosos d'una cara que acabava d'exhalar el darrer fil de vida. Uns crits secs de l'exterior i un roncor metàl·lic em van indicar que era dalt d'un vehicle. Vaig fer un crit d'alerta i un cap va aparèixer entre una cortina de lona.
─ Martinet estàs bé?
Em vaig palpar i vaig sentir mal al clatell, en moure'm i obrir la meva roba, una pudor em va envair les narius.
─ Banyat em merda però el del meu costat ja està a la glòria. No sé qui és.
─ François d'Aime, un bon amic. - va respondre el company Collomb que em duia.
- Escolta Martinet, et deixarem al teu poble. Formem una caravana i ens enfilarem pel coll del Petit Saint Bernard. Els alemanys no vigilen aquesta frontera. Els paisans de l'Isère ens rebran.
Aquelles van ser les darreres paraules, mai més no el vaig veure. Havíem arribat a La Thuile, el meu vilatge, el darrer de l'estat italià i em vaig amagar a les mines....

El dictador va canviar el nom del poble: Porta Littoria. Vaig jurar que lluitaria per aconseguir la llibertat del meu petit país: La Val d'Oûte.