La terra del desamor

Atrapat una altra vegada,
lligat de peus i mans,
amb els ànims per terra,
i l'amor clavant-me espines.

Només puc estar així,
em trobo més sol que un astre perdut,
que ha perdut el seu camí,
mancat d'esperança.

Només comprenc l'amor
i l'amor sempre se'n va.
On trobaré aixopluc
d'aquesta tempesta gelada?

Noto la meva vida desfer-se:
oblidant els somnis,
saturat de desencants,
mai he sigut de pedra.

No tinc camí:
el carrer i la casa són la meva presó.
Per què sempre papallones?
Per què sempre de flor en flor?
No sóc egoista,
però el meu buit és com el no-res.

No vull el meu cos,
no vull la meva ánima,
no m'importa viure o morir:
només et vull a tu.

Sóc al cim d'una muntanya
sense recorreguts per tornar-ne;
sóc al turó de la pena,
lluny dels teus boscos de la companyia.

Bec de la font de l'eternitat
i eternament sofreixo,
perque no tinc res més
i el meu cor no para,
no em deixa en pau,
cada batec fa que això no pari mai.

Perquè no se'm presenta la dolçor
per fer-me companyia?
Per conèixer-la...
Per compartir...

L'espera ja em fa fàstic:
no hi ha sortides.
És embruixat el pany de la porta de la vida,
els sentiments em cremen la carn,
em contamino amb el silenci pur,
lluny dels sentits;
i contemplo la Terra podrida com un fracàs,
l'or no té cap valor,
els interessos marceixen,
fins més enllà dels remots horitzons.

El meu esperit és un element maltractat:
una substància absurda que va rebent cops,
una porció d'infern,
una estrella moribunda.

Ningú m'ajuda
perquè tinc el virus de l'illa solitària,
corrupta, feta amb l'art més despiadat:
on tot fruit és amarg,
on ningú es pot escapar
i el sol et va matant.