La teràpia

Estirada en aquell divan, se sentia vulnerable i petita. En tots els seus anys de carrera, era la primera vegada que acudia a un terapeuta.
Durant gairebé una hora havia estat parlant de la seva responsabilitat amb molt d’orgull. Ella era la llum al final del túnel, l'últim que queda quan tota la resta ha desaparegut.
Amb una feina tan poètica, mai hauria pensat que acabaria amb depressió.
Va ser per aquella noia que estava enamorada del seu veí. Ningú no ho sabia, però somiava que un dia trucaria a la porta per convidar-la a sopar a un lloc elegant d’aquells amb espelmes, i un cambrer que t’omple la copa quan se t’acaba. Se suposava que seria la relació més romàntica del món, ell es mudaria a casa seva i formarien una família. Per això, quan li va confessar que estava boig per la seva secretària, es va enfonsar.
Les dues, es van enfonsar.
I al seu cap es van començar a acumular els fracassos. El poni que mai va arribar per Nadal, la loteria que no tocava, el pare que es va perdre l'exibició de final de curs, l'àvia que no va arribar a conèixer al seu net...
Fins que no va poder més i va demanar hora al psicòleg, que ara la mirava seriós des de la cadira.
- I doncs? - Va preguntar l’Esperança amb cara de circumstàncies.- Creu que tornaré a ser la d’abans? Sento que he perdut la seguretat en mi mateixa.

El terapeuta continuava seriós, perdut en les seves pròpies cavil·lacions. Fins que no li va quedar més remei que assumir que, sense dubte, es trobava davant del repte més gran de la seva carrera professional.
I és que la Confiança havia marxat feia poc més d’una hora. També deprimida. Deia que es sentia com si estigués dins d’un túnel i no era capaç de veure la llum al final.