La teranyina

«Vosté té una teranyina al cervell», m’havia dit el metge.

Segons les explicacions del facultatiu, es tractava d’una teranyina xicoteta on quedaven atrapats alguns pensaments nocius. El fet que aquests romangueren allí m’ocasionava un lleuger dolor unit a intermitents dificultats d’atenció.

—No és greu. Tampoc habitual, en realitat. En qualsevol cas, solen desaparèixer en poques setmanes. Procure dur el cap descobert i bega molta aigua.

Vaig seguir aquestes indicacions, esforçant-me en ingerir més aigua de la que la meua set demanava. Tanmateix, amb el pas dels dies, els meus símptomes van anar a més: el dolor era més intens i patia acusats episodis de pèrdua de concentració.

Dues setmanes després, vaig tornar al metge, qui em va examinar amb deteniment. Molt seriós, em va parlar:

—La teranyina es fa més gran. Li plantejaré una solució en dues fases, però l’assumpte és delicat. El seu cas és molt estrany.
—L’escolte —vaig dir compungit.
—Primerament haurà de menjar aranyes, tal com fan a Cambodja, per tal d’eliminar els pensaments atrapats...
—Sí...?
—Però, així, la teranyina podria engrandir-se. He de ser franc.
—Aleshores?
—La segona fase consistiria en uns intensos exercicis respiratoris que, a poc a poc, la desfarien.

Vaig eixir de la clínica confús, sense estar segur de voler sotmetre’m a aquell pla d’acció. Una vegada a casa, assegut al sofà, vaig veure una aranya xicoteta de color negre amb taques roges que, lentament, pujava per la meua cama dreta. La vaig observar amb simpatia i ella em va somriure. Hui forma part d’una extensa col·lecció, que cuide amb estima.

Pel que fa a les molèsties, aquestes van desaparèixer gradualment a mesura que em vaig anar recloent a l’apartament acompanyat de les meues precioses aranyes, amb les quals puc dir que sóc una persona molt feliç.