La tenia rebregada

-Holaaaa!

Vaig saludar-lo tan bon punt veure'l, mentre m'esperava al costat del vehicle amb el maleter badat. Abans de ficar-hi les meves coses calia entrar-hi el cotxet especial aparatós del fill de cinc anys de la meva amiga. Patia una malaltia minoritària, un síndrome batejat amb el nom del seu descobridor, complicat de recordat, tan com la resolució de la suma de disfuncions que afectaven el nen que implicaven medicació costosa d'encertar. Les teràpies complementàries no invasives li provaven més...però sense rebre cap ajut social. Au, espavila't. L'amiga s'ho prenia amb positivisme admirable, no contemplava mostrar un rostre tibat i preocupat. L'adversitat la va enfortir amb una alegria necessària que, curiosament, li encomanava l'infant. Eren més avall, passat el carrer, tots dos estirats a la gespa fresca i tendra, primaveral, en un racó d'espai verd que el sol encara escalfava, al costat de la glorieta i la pèrgola enramada de glicina lila.

-Holaaaa!

Vaig resaludar-lo. Es va aturar, es va quedar immòbil, fitant-me. I jo a ell. El vaig trobar guapíssim. Espantadís, potser. Fugiria en qualsevol moment? Llavors vaig sentir un xiscle amb unes rialles de cua. El nen, al parc. No em vaig girar, no era cap alarma. Vaig parlar amb qui em mirava:

-És en Gori, que està content. Sents? Deu haver assenyalat algun ocell o papallona o caragol, vés a saber. Quan se n'adona, reacciona rient. És felicitat. Ara es deu haver posat les mans a la boca, bavejarà molt, emetrà uns sons -un llenguatge propi- i no se sabrà on centra les ninetes. Li vindrà aquell sacseig corporal. I ja estarà. La seva mare l'acaronarà i li farà petons. Seguiran rebolcant-se per l'herba, ella ajudant-lo acuradament, li farà pessigolletes. Li dirà, una vegada més, que es fixi en els núvols i en les formes capricioses que prenen. No obté resposta, el fill viu en el núvol esfèric que el mana. Però quan xiscla i riu, es com si el destruís. T'ha vist, a tu? Et farà el mateix!

Jo també era d'escanejar el que contemplava. En la repassada vaig adonar-me que tenia una orella rebregada. De naixement? Uns plecs impedein que, com la de la dreta, s'estirés punxegudeta, angle agut, cap el cel. L'efecte era només estètic, hi sentia igual, el gat, podia agusar l'oïda fina, orellar perfectament. De fet, m'escoltava amb atenció, estaquirot, en aquell pati estret exterior de la casa rere la vorera. O sia, el siamès mostrava interès. Va badallar: somreia. M'hi vaig apropar amb cautela...àgil, va córrer fins a camuflar-se entre arbustives i matolls del jardí que seguia. Em vaig distreure intentant identificar-lo entre les clapes...

Mentrestant, l'animal va travessar el carrer estèril de trànsit en aquella hora de dia ni laboral ni festiu. Assolia l'àrea lúdica. S'atansava a en Gori. Es plantava davant d'ell.
Xiscle i rialles. I un :

-Ga...ga...gaaaaa!

-Sí, Gori. Gat!

El felí es va deixar tocar per la criatura. Ronxava, satisfet.

Jo em vaig girar, segura que era el gat de l'orella rebregada, amb l'ànima completament desplegada per acompanyar el nen. Vaig sentir-me molt bé sabent que esperaria encara uns minuts més, vigilant el maleter que tenia la boca oberta, sorprès alegrement per tot plegat.