LA TEMPESTAT ANHELADA

Un relat de: Sebastià Climent


Veure cada dia aquell cel clar, sense un sol núvol que trenqui el blavís espai, i patir el resol enlluernador que fa aclucar els ulls amb una ridícula ganyota, és una cosa que no puc suportar. M’enutja i em fa estar neguitós. M’empipa aquella lluminositat excessiva del sol zenital que devora tota matisació cromàtica, de volums i d’ombres. Un paisatge observat a migdia és avorrit, monòton i no te cap interès. Transmet una sensació d’artificialitat, de postal destinada al turista. No passa res, no és belluga res, tot és inert.

Però avui, desprès de dinar, he sortit al balcó de casa a llegir una estona, com faig habitualment. Al passar pàgina he alçat els ulls per mirar el cel i els he vist, eren allà. Per l’horitzó treien el cap aquells densos cumulonimbus que eren els pròdroms d’una tempestat digna d’aquest nom.

Com era previsible, al cap de molt poca estona ja ha començat a girar-se un fort vent que ha sacsejat i revoltat les capçaleres dels arbres, arremolinant pols, papers i plàstics traslladant-los, tot voltejant, d’un lloc a un altre. El sol va perdent la batalla de la llum a favor de la foscor de la nuvolada que ara ja envaeix tot el cel. El cor se m’ha eixamplat veient l’espectacle, amb els cabells descabdellats fets un nyap i la cara castigada per les sorrenques partícules impulsades amb força per la ventúria gregalada.

Intueixo que ara va de bo, que la tempestat serà un fenomen que superarà qualsevol altre que jo hagi viscut. No m’ho he pensat dues vegades en decidir d’anar-me’n a un lloc privilegiat per gaudir de ben a prop del meravellós desplegament de les forces de la natura demostrant el seu poder. El meu vell cotxe s’ha engegat a la primera, cosa sorprenent, i tot seguit m’he adreçat cap l’indret escaient, en ple camp, en el camí de servei del canal i a tocar d’aquest.

Ja quasi bé hi era, quan han començat a caure unes gotes curulles, que al tocar al sostre del vehicle semblava que l’haguessin de foradar. M’he aturat a la vora del canal. A través dels vidres veig com llisca parsimoniosament l’aigua, a un metre per sota d’on sóc i, reflectida en ella, la esmorteïda claror del sol que, sabent-se derrotat, segueix vers ponent cap el seu ocàs. La progressiva absència de la llum solar em permet assaborir la magnificència de la tempestat que s’està generant i que, tal com es presenta, adoba l’esperança d’un esclat de llamps d’ininterrompuda presència i d’una continua fragor dels greus i perllongats sons dels trons, del soroll del vent i de la pluja assotant el vehicle.

Ben aixoplugat dins l’auto, el meu esperit i la meva imaginació s’exciten de forma progressiva camí de l’èxtasi anímic, a mesura que els elements es van desfermant. Plou a bots i barrals i l’aigua empesa per les fortes ràfegues del furiós vent xoca amb impetuositat contra el cotxe, tot sacsejant-lo. Per un moment he temut que el vehicle i jo podíem fer cap al canal. Sens dubte que ha estat una temeritat deixar-lo tan a prop, però l’espectacle que la natura m’oferia ha dissipat de seguida aquest pensament. Llamps i trons a dojo, sense interrupció. Miri cap on miri, en veig caure molts d’aquells que formen unes ramificacions espectaculars com extremitats d’un ésser mitològic encès de ira. Els núvols passen amb rapidesa, mostrant una sèrie de tonalitats que van del tenebrós gris fosc impactant, quasi bé negre, als blanquejants estratus, passant per tota la gamma de grisos.

I, com tot a la vida, la tempestat s’apaivaga havent deixat anar tota la seva energia i la càrrega acumulada i minva la fúria del vent. Una pluja més fina ha seguit durant un curt període de temps, com a comiat, ja que les nuvolades segueixen el seu camí cap a altres indrets, ja força esgotades. S’ha parat el plugim i el vent. Ha retornat la calma, obrint-se unes clarianes que permeten albirar una posta de sol espectacular, reflectida al corrent d’aigua del canal que ara és com un mirall. Sembla que el sol vol tornar-se a imposar, però és una victòria inútil, efímera i agònica. Haurà de deixar la venjança per un altre dia. I jo, feliç, he gaudit de la tempestat anhelada immers en la solitud de l’actor enmig d’un immens escenari, però envoltat d’uns decorats amb vida pròpia. No pas com el públic que, distant, només n’és un simple espectador.

Comentaris

  • La tempesta.[Ofensiu]
    Frederic | 27-01-2016

    Hi ha vegades que creiem-nos actors, no som altra cosa que espectadors. Més aprop tal vegada, però aixoplugats, els fets passen al nostre voltant, els protagonistes son uns altres, ens ho creiem, però ho som?. Estàs inmers en la tempesta pero`.....

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140512 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com