La taula

Quan havia acabat de posar el darrer element decoratiu, s’endarrerí prou per tenir una bona perspectiva, s’ho va mirar amb deteniment i en va quedar complagut. Una exclamació sorgí del seu interior...Perfecte, sí senyor..! Certament feia molt goig de veure aquella allargada taula, de tan ben parada com estava. No hi mancava detall. Sobre unes magnífiques estovalles hi havia col•locat en una equilibrada disposició tot el que calia per a ser usat en el dinar, així com uns complements d’adorn, estratègicament situats.

Desprès d’haver contemplat amb plena satisfacció el resultat de la seva feina, es va dirigir cap els tres grans finestrals de l’ampli saló i va fer córrer les translúcides cortines. A mesura que aquestes s’anaven recollint i plegant a les respectives bandes, els raigs del sol s’abalançaven com un allau sobre la taula provocant un esclat de lluminositat. El blanc immaculat d’estovalles i tovallons enlluernava, el cristall de les copes provocava un reguitzell de llampades, brillantors, reflexes i transparències, a les que s’hi afegien ben entrellaçades, les lluïssors dels coberts i dels plats. Els centres florals hi van aportar un toc de color intens, ple de vida. Resultava, realment, una escenografia esplèndida en la que cadascun dels elements era un ballarí en una dansa perfectament coreografiada.

Es quedà palplantat mirant i gaudint d’aquella panoràmica. Un veritable espectacle visual, ple de jocs de llum que es reflectien arreu. S’imaginà, per un moment, que era com una mena de reconeixement a la seva feina tan acurada. Naturalment era una il•lusió, però li va agradar el fet de tenir-la. Ell prou que sabia que tot plegat era efímer, que només duraria fins que els primers comensals s’asseguessin. Sabia que, potser, només potser, algun d’ells faria un comentari breu, així de passada, sobre aquella taula tan ben parada, però no sobre qui ho havia fet possible. Sabia que era la seva feina i que seguiria ignorat, però ell la feia com si fes art i això el satisfeia.

No podia estar-se més estona allà parat i abstret amb les seves cabòries, ja que calia atendre altres obligacions. Però mentre se s’anava, el seu pensament derivava des d’aquest present tan afalagador cap el moment en que, desprès d’haver dinat, tothom hauria marxat. Al saló no hi quedaria ningú. La taula seguiria allà, però totalment desordenada, caòtica. Els plats i els coberts amb la seva lluïssor perduda, les copes de cristall, mig plenes o mig buides, entelades pels llavis dels qui hi haurien begut, ja no tindrien aquella brillantor inicial. Els tovallons arrugats i tacats, deixats de qualsevol manera, i les estovalles, plenes de molles i maculades per algun líquid vessat, haurien perdut la seva blancor virginal.

Que en quedaria, doncs, d’aquella taula tan ben parada de la que n’estava tan cofoi ? Res més que desordre i brutícia. Veuria com tota la seva tasca, feta amb la delicadesa de qui elabora una escultura a base de cristall, porcellana i metall argentat sobre la taula a mode de pedestal, era destruïda en uns instants sense cap mena de consideració. Sabia del sentit efímer de la seva obra i sabia que, una vegada profanada, hauria de recollir les restes. I, desprès, a tornar-hi una i una altra vegada...

Llavors va pensar, encertadament, que la vida és un continu fer i desfer, un començar i un acabar, un no parar. Que unes coses tenen relació amb les altres i que cada acció te el seu sentit, fins i tot sabent que és efímer... Va concloure que el que era important, si més no per a ell, era gaudir de cada petit detall, de cada moment viscut, de cada instant plaent que li aportava la seva feina. Només era una feina, ho sabia, però ell procurava donar-li una dimensió que anava molt més enllà, fins gairebé tocar els límits de l’art.

I es preguntava, potser ingènuament, si algú dels qui s’asseurien en aquella taula pulcrament parada tindria en aquells moments aquesta mena de pensaments davant d’un plat exquisit i ben presentat ? Conscient com era de la condició humana ja sabia la resposta...