La tassa

Hi ha una tassa sobre la taula d'un bar. És una tassa blanca i, a dins, encara queden residus del cafè amb llet que encara no s'han begut. La tassa és tant gran com una pilota de tenis i està col·locada damunt un platet, també de color blanc. A prop del platet hi ha una bossa de sucre buida i estripada. El sucre, segurament, es troba barrejat en el cafè amb llet de la tassa; els granets del sucre de color blanc cristall ara no ja es poden veure perquè estan dintre del cafè amarg que el sucre ha endolcit. Ara el sucre que hi havia sobre la taula no es pot descriure com a material blanc cristal·lí, ara només és dolçor. Aquell líquid és ara una solució soluble de cafè, sucre i llet.
Sobre la taula també hi ha una cullera, és la cullera amb la que han estat remenant el cafè per aconseguir que, aquell sucre, quedés perfectament compenetrat amb el líquid espès de la tassa. La cullera està col·locada al costat del platet blanc i queden restes de cafè en la part superior que està apuntant cap al sud.
La taula del bar és de marbre, és de color blanc ratllat de gris; són unes ratlles grises que només es poden apreciar de prop i que donen un aspecte juvenil al bar. Però no només són les taules les fan que quan entris t'adonis que no és un bar qualsevol, és un bar de colors i a les parets hi ha penjats uns quadres que ha pintat l'home que ara està a la barra d'aquell bar bevent la seva desena cervesa.
Davant d'aquella tassa hi ha un noi que l'està mirant fixament. L'està mirant amb una cara d'absoluta preocupació; té les mans col·locades sobre els genolls i l'esquena lleugerament inclinada cap endavant. No es mou. Vist des de lluny sembla ben bé que estigui intentant moure la tassa amb els poders de la ment.
Però en realitat el noi no s'està fixant amb la tassa, de fet, ni la veu. La direcció de la mirada és una línia recta que finalitza amb la tassa però el noi, no obstant, no està, en absolut, concentrat en la tassa. Els seus pensaments donen voltes i voltes dintre el seu cap i intenta trobar una explicació lògica i coherent a la nit de l'altre dia.
La seva amiga havia d'estar, per força, absolutament boja. Sí, sí, això mateix; segurament tenia alguna espècie de malaltia mental, no podia haver-hi cap altre explicació possible. El noi va començar a rumiar i recordar la nit de divendres.
Al principi tot ho recordava perfectament normal: els seus amics assentats al voltant de la taula fumant i bevent com cosacs. També hi havia la seva amiga i ni semblava que s'ho estigués passant malament, ni que estigués enfadada. Fins aquell moment tot va ser com cada divendres a la nit: gent arribant a la taula, crits, rialles i, com sempre, algun dels seus companys o amics borratxo donant la tabarra.
A les dotze de la nit ja no hi havia prou cadires al bar per satisfer a tots els culs de la gent cansada d'haver d'estar dreta amb dificultats per caminar de forma equilibrada. El noi ho recordava tot a la perfecció i la veritat és que no trobava cap error que pogués haver fet enfadar la seva amiga d'aquella manera. Va continuar recordant.
A tres quarts d'una recorda que ell i la seva amiga van començar a tenir una conversa molt interessant i la veritat és que se la veia bastant animada. A la seva amiga li agrada molt parlar i ell l'escolta sempre que podia. Amb la seva amiga la veritat és que moltes vegades tenia un paper bastant paternalista, potser és això el que la va fer enfadar? No ho creu perquè la conversa no li era desagradable i això, si més no, es veu a la cara.
A les dues de la nit la gent ja va començar a marxar i es van quedar el noi i la seva amiga amb cinc amics més. Els temes de les converses variaven i tant n'hi podia haver una de sola com cinc a la vegada. El noi pensa que potser va ser alguna conversa que va tenir la seva amiga amb algú altre que va fer que s'enfadés. Però descarta l'opció perquè a les dues i mitjà es van posar els dos a jugar a dards i tampoc semblava enfadada.
Va ser a les tres que es va produir l'hecatombe. El noi hi pensa i encara al·lucina "pepinillos" perquè no s'ho pot explicar com una nit pot donar un gir de tres-cents seixanta graus d'aquella manera. Només posar-s'hi a pensar ja li fan venir ganes de tirar-se per un pont. Com pot ser que la vida et porti a situacions tant inexplicables com aquelles? Es clar que, també reconeix que l'alcohol moltes vegades ajuda bastant a que la vida sembli més una pel·lícula tragicòmica de Woody Allen que una altre cosa.
Sí, va ser a les tres de la nit. Aquella hora quan, un divendres, un capítol de la dimensió desconeguda faria riure en comparació amb tot allò. Aquella hora va ser on ell va deixar d'entendre les dones i, més concretament, aquella dona.
Llavors el noi reflexiona assentat a la cadira d'aquell bar i arriba a la conclusió que això de donar voltes i més voltes al que ha pogut passar un divendres a la nit amb els teus amics alcohòlics perduts i tu amb un pet que no t'aguantes no és gens productiu. Pensa també que no cal ni que s'amoïni, que la seva amiga, encara que ho semblés, no està en absolut enfadada amb ell, que les bronques de borratxos els hi has de donar tanta importància com li pots donar aquell gra de pus que tens al nas que tant molesta.
El noi es mira la tassa de cafè i, de sobte, se n'alegra moltíssim que estigui al seu davant.