LA TARDOR

La tardor

Avui m'he despertat molt d'hora. M'he despertat, sense saber ben bé perquè, una miqueta melangiós. Amb el record de la posta de sol d'ahir. He recordat com el poble anava adquirint molt a poc a poc uns colors molt macos. Colors de diferents tonalitats entre el daurat, taronja, i el sípia fins a arribar al blanc i negre. Tot això barrejant-se en una perfecta comunió en l'horitzó amb els ocres i liles que el dia anava deixant en el seu esvair, en el cel. Per si això fora poc, segons s'anava enfosquint, les finestres de les cases s'il·luminaven unes enrere d'altres, convertint tal bellesa en un autèntic espectacle.
Vaig decidir llevar-me i plantar cara a la meva enyor. Vaig engegar el forn, vaig preparar pa calent i em vaig fer un te. La cuina es va impregnar d'una agradable olor. Mentre mossegava el cruixent pa untat de mantega i melmelada, vaig observar per la finestra que el dia era gris i plujós. Algunes xemeneies de les cases veïnes començaven a prendre vida. Em vaig sentir estrany amb mi mateix. Amb un cert desig de sortir a caminar. Com quan era adolescent i deixava volar la meva imaginació. Sempre que tenia algun problema, o em trobava amb alguna dificultat, sortia a caminar. A somiar. A volar. Em vaig vestir amb roba d'abric i vaig sortir al carrer. D'alguna manera ho necessitava.
De seguida vaig sortir del poble. No em vaig creuar amb ningú. Com quan era nen. Vaig prendre aquell mateix camí. Com quan era nen. Una estranya sensació, entre la tristesa i la felicitat envaïa la meva ànima. Una sensació que em transporta en el temps i que em fa sentir molt bé. Camino una mica encorbat sortejant les ràfegues d'aire incontrolades. Aleshores, somric mentre veig com les branques, ja gairebé nues, es van desprenent de les fulles, al mateix temps que em col·loco bé el tapaboques. Trepitjo amb suavitat la catifa de fulles seques. El cruixit que fan al trepitjar-les, el bufar del vent i la meva respiració agitada, fan una música molt agradable que acompanya el meu caminar. El vent al principi, és una suau brisa, més tard bufa amb força i escombra, inclement, el tou tapís de fulles. Fulles que mai tornaran. Comença a ploure i decideixo tornar a casa. La pluja i el vent s'alien per fer-me més dur el retorn. Però el que no saben ells és que m'agrada. M'agrada sentir el flagell d'aquest fred en la meva cara. Els meus ulls estan plorosos no sé ben bé si pel fred o per aquesta barreja de sentiments que inunden la meva ànima. La pluja és cada vegada més intensa. Els arbres ploren i s'estremeixen. L'olor a terra mullada és ara molt més intensa. El camí dibuixa solcs com petits rierols. Rierols que desapareixen en les vores del camí. Rierols que mai tornaran.
Ja m'estic apropant al poble. Els meus passos van al compàs del fumerol que em surt per la boca, com fent joc amb les cases fumejants. Ja soc a casa meva. No sé quina hora és. No veig a ningú. Estic xop, però tanmateix em fico en al meu estudi. Engego l'ordinador, obro el meu quadern i començo a escriure. Content, malenconiós, feliç... Sí, ho tinc clar. És per tot això, que m'agrada la tardor.