La tardor

Fa poc que hem entrat a la tardor. M’atreviria a dir que, per una gran part de la població, l’estació de la depressió. És la fefaent confirmació que l’estiu se n’ha anat. És l’època de l’any de colors marrons, tristos, apagats. De pluges, de l’inici del fred… i no sé quants més arguments que he sentit sempre.

Però no. Per mi no és tot això. La tardor marca la fi de la calor enganxosa, del no poder dormir a les nits. L’inici d’un temps agradable. D’un quadre somiat pels millors pintors. Tonalitats de marrons, grocs, ocres inunden els carrers. De nostàlgia, de vida, de caliu. D’amor.

Dies foscos, en què brillen més els nostres somriures. Pluges que ens ensenyen la seducció de la tardor. Fulles al terra, olors indescriptibles, serenor, silenci. Vida.

Quedar-se a casa a sentir l’escalfor de la llar. Mirar per la finestra. Veure els ocells volar furtivament. Sortir a perdre’s pels carrers. Excursions pels boscos. Mirades. Sensacions. Amor per una estació menystinguda, que m’omple com cap altra. La transició del feixuc estiu al fred hivern. És com si el món ens obsequiés per no fer el salt d'una forma tan brusca. Un regal més de la vida. Vivim-la. Sentim-la.