La tardor, un petit teatre per a infants

La tardor arriba, freda i en silenci; sento un xiuxiueig provinent de les fulles dels arbres que descendeix fins a tocar terra. Em sorprèn com estan compenetrades per produir aquest ball tan magnífic sota aquests reflexos que provoca el Sol que, a més, fan que destaquin els vermells i lluents vestits de gala que porten. Aleshores, quan fixo la mirada cap a l'horitzó puc sotjar com una petita vall, verda com el kiwi, s'omple de petites taques blanques que es mouen d'una banda a l'altra; emperò, de sobte, ja no es veuen aquells punts blancs, tot ha quedat part enllà. Una refinada pel·lícula líquida cobreix la superfície verda de la vall, i en tenyeix una petita part d'un blau fosc, profund. El llac reflecteix ni més ni menys que un cel d'un color similar, com un mantell estès i sense arrugues, però esbudellat per petits núvols albins, que em criden l'atenció per la seva puresa. Aquest sostre espaiós i de colors tan clars em recorda un petit teatre per a infants; alegre, despreocupat, viu.