LA SUBHASTA: UN QUADRE I UNA PIPA

Anava al cine però l’horari real no es corresponia amb el que figurava a la cartellera No em vaig permetre el sentiment de frustració. Aprofitaria el temps, gaudiria d’una bona passejada per la rambla Catalunya; és el carrer que més em plau trepitjar de la ciutat. Edificis en harmonia, poc dissonants i el trànsit moderat, tanmateix. El fet de ser una via de circulació lenta, possibilita que t’hi sentis còmode i tranquil·la, amb poc soroll.
Tot badant i caminant a poc a poc m’arribà una flaire pràcticament eradicada de l’àmbit dels nostres carrers: l’ olor del tabac de pipa, l’aroma que es desprèn d’una pipa encesa em fascina, a mi que no sóc ni he estat mai fumadora. Ves per on, gaudia d’un passeig aromatitzat.
Sense perdre el pas, l’anava fruint, resistint la temptació de girar-me per conèixer la personalitat del fumador. Es tractava d’algú interessant, sens dubte; el supòsit em venia de lluny, de l’època de quan les fantasies fluïen, havia creat una aurèola al voltant d’aquests personatges, dels fumadors de pipa. Havien de pertànyer a un ambient especial, d’artistes, escriptors o pintors, embolcallats d’un cert romanticisme, i creatius, això, sí.
Pensant, pensant, vaig aturar-me a la força per mandat d’un semàfor, el vermell m’oferia l’ oportunitat de fer una llambregada enrere, i aleshores, sí, me´l vaig mirar de reüll. Ho havia encertat, l´home de la pipa tenia un aire despenjat, vestia d’esport amb certa elegància innata, aparentment poc estudiada.
La mirada de refiló va donar molt de sí. Abstreta com estava, no me n’havia adonat que espurnejava; el que començà amb un xim-xim, prometia convertir-se en un xàfec imminent.
Era a prop d’una reconeguda casa de subhastes; hi vaig entrar perquè no em volia mullar, les sabates, sobretot. M’interessa poc o gens aquesta activitat puntual i minoritària, en general, però coneixia la firma d’haver-hi acompanyat recentment una amiga.
Havien començat la sessió, estaven en el tanteig d’una obra d’en Cuixart que aviat fou adjudicada. La següent era una aquarel·la, em resultà familiar, molt familiar, tant, que l’havia vist a casa dels meus oncles abans de traslladar-se a viure fora de Barcelona, feia ja una pila d’anys. El tiet era sastre, d’aquells d’abans, d’anomenada, i sempre havia dit que l’obra era regal d’un bon client, pintor, aleshores una jove promesa, aleshores.
Mentre deixava córrer el pensament havia començat la puja; el preu de sortida era de set mil euros, aviat fou superat, un parell de cops, a la segona vegada em sentí encuriosida i vaig girar el cap. Em sorprengué descobrir que era l’home de la pipa. Instintivament la mà dreta se n’anà fins el meu cap per si de cas calia un toc als meus cabells. La coqueteria, femenina, en aquella ocasió, va estar a punt de generar-me un greu conflicte; anava a caure la maça sense que jo hagués pogut reaccionar, quan s’alçà una veu que arribava just a temps per salvar-me de la desfeta. Havia estat la darrera puja, encara amb l’ai al cor, sortí precipitadament de la sala, volia desaparèixer el més aviat possible d’aquell entorn.
L’home de la pipa, però, m’esperava a la porta amb un somriure desenfadat i una mirada d’allò més divertida, no exempta de complicitat. La meva no se li resistí quan em convidà a fer una copa. Després d’aquella n’hi hagueren d’altres.
Ara, quan al cap d’uns anys arribo a casa, encara em sorprèn de veure a la sala, penjat en un lloc preferent, un quadre molt especial i, damunt la tauleta, a la vora de l’oreller, una pipa, a voltes fumejant.