La Sra. Pilar i la Neeuq

Un relat de: Mena Guiga
El cos de l'octogenària mal tirat pel terra, com tants d'altres contusionats i masegats una tràgica tarde en una via concorreguda en hora punta d'una localitat turística a tocar del mar, oberta al món. L'atropellament massiu a càrrec d'un cervell malalt d'un ser perversament adoctrinat.

-Senyora Pilàààààà, senyora Pilàààààà!

La Neeuq, sense notar-se el dolor d'un braç trencat, plorava inclinada contra aquella víctima que estava abandonant la vida.

Les envoltaven flors masegades i pètals encara volant.

Un holandès alt i un pèl panxut havia perdut les espardenyes corrent. Va recular no pas per recuperar-les, sinó perquè es va dir que ho havia de fer. Llavors, entre el caos, va veure el conjunt de la noia negre i l'anciana. El polo de color blau d'ell va començar a tornar-se gris trist i els pantalons blancs, negres.

Tot s'esborrava.

La senyora Pilar s'elevava, es veia i la veien, incorpòria, havent creat un cercle d'energia que els va englobar, distant de sirenes i d'onades de por.

Estava, encara, exhaurint records, per treure's pes.

En veu alta s'explicava:

"Sóc en un poble del litoral, de vacances, com fa uns estius. El fill s'ha fet gran, no ve, ja no ve. El meu marit fa goig clàssic, amb trajo, roba emmidonada, el seu ofici és seriós, burocràtic. Jo omplo part del matí passejant per carrers cèntrics i observo comerços i souvenirs. Si hi ha mercat, m'hi estic més, cal omplir estones. M'aturo en una botiga amb l'aparador farcida de gènero barrejat: costa distingir segons què. Hi veig el vestit de tires, frisat del pit i llarg acabat amb puntes. L'estampat, floretes sobre fons fosc, em resaltarà el bronzejat. El vestit em donarà un aire hippy illenc, de deessa mediterrània, sí. Entro. No haig de semblar que puc pagar, haig de demanar rebaixa. M'atén una dona de la meva edat, blanca pigada, de carns ben posades un xic passades un xic excessives. Jo sóc seca i tinc la pell ennegrida a còpia de platja i l'ús d'olis que m'ajuden a torrar-la. Entaulem conversa, ens avenim força. Esdevindré clienta d'articles petits: picardies, tangues, faixa, davantal, bossa de pà brodada, baixeres pel llit,...Avui m'enduc el vestit, que portaré molt, amb unes sabates altes ensenyant els dits amb les ungles pintades d'un vermell similar al dels llavis: intens. Afegiré al conjunt un collaret bo, de pedreria. Marxo alegre amb l'adquisició. Ignoro que em farà trobar un amant. La botiguera, la Teresa, més tard dóna part de l'import de la peça a una noia de raça gitana, qui els li procura. La gitana sí que té pit i formes joioses. Jo estic més plana que un segell antic. I tinc els quaranta anys massa allargassats. El 5 picarà la porta. I jo sóc jove, no vull deixar de ser-ho."

-Em va dir que era una única i especial 'queen', va girar-me el nom, estimada senyora i amiga, sóc una petita 'queen' i vam riure, si sóc la Neeuq!- va cridar la Neeuq.

L'holandés, en Huub, va inclinar el cap contra l'esquena encorbada d'ella. La senyora Pilar era molt a prop de desprendre's del xassís físic definitivament.

"La gitana, m'hi vaig creuar, en un carreró. Ens vam mirar: duiem el mateix vestit. Que diferent ens quedava! La vaig aturar per preguntar-li d'on l'havia tret. No va respondre. Em va fer seguir-la fins a la zona del cementiri, despoblada de res que no fossin espectres. El sol tustatva sobre el cap, rendia totes les cèl·lules. No havia pres cafè, m'endormiscava. En aquell estat...vaig veure'l: l'Antonio."

Gemegà profund.

En Huub i la Neeuq van sentir unes castanyoles. Eren les pròpies dentadures, tremolant pel dolor que el dolor d'ella els causava, una musiqueta gens irrisòria. La dona es desaferrava d'ella mateixa, continuava la rememoració que els tenia fascinats.

"L'Antonio, robust, suat, home de color carbó enrossit. Llavis per a xuclar-ho tot. Cabells marcant inici de tirabuixó. Aquella arracada a l'orella. L'esguard despullador i a voltes perdut. La presa exagerada de vi - li'n desprenia l'alè, voluptuositat- el feia mostrar-se ben deixat anar. De seguida se'm va arrapar a la cintura, va anar pujant les mans per acaronar-me el rostre. L'alè jo li flairava i era de raïm madur, m'excitava. La filla es dissipà, a vendre més vestits tocant timbres d'habitatges benestants o que hi tiressin o que li vinguessin bé, també. Era portada per les certeses del més enllà. Duia el gènere en un cistell, tan ben col·locat com sabia. Un taxista verd la va clissar, li allargà cent pessetes amb la pregunta 'tá asé er amó?' Ella fugí cap a un lloc més transitat. Topà amb un vell, un vell de gastar cantonades repenjant-s'hi, que li pessigà el cul bavejant. 'Carn tendre, la vens?' Encengué una cigarreta, rigué desdentat, ulls reduïdíssims. La Yumara entengué que calia descobrir si era solvent. Li vingué d'aquesta manera. En cas afirmatiu, ella tenia un preu i caldria casori, naturalment. Per situació anàloga visualitzà una coneguda cantant que havia assolit l'èxit arran d'obrir-se de cames a un popular director compositor d'orquestra. Sí, en el món de la prou-veritable-misèria tot acte per trascendri econòmicament importava, calia abraçar l'oportunitat. Mentre es rumiava com aprofitar la proposta del vell Cèsar, jo fornicava amb l'Antonio. Viril, potent, supermascle. Vaig aconseguir un plaer mai experimentat. El vestit, arrencat, però intacte, n'era testimoni des del cap d'un ase on havia anat a parar volant.
A l'ase no li feia nosa. Li tapava més la vista que igualment demanava de protegir-se de la llum dolorosa del matí canicular. Els nostres gemecs la van relaxar i va poder cagar, oportunitat que feia dies que li mancava, que tenia una edat, li costava. L'Antonio m'ho contava entre acte i acte. Aviat el poble va anar ple de la meva aventura: un pagès lector d'excrements llegí els de l'animal i va córrer la brama. El meu marit, en Nicolàs, s'afectà. No em parlava. Va deixar de passar-me diners, per més que visquéssim junts. Es va traslladar de cambra. Feia els àpats a fora, va llogar una senyora de fer feines que planxava de meravella: la Ginesta, que vestia de groc com el de la planta homònima".

So de sirenes que no cantaven al mar, de policia, d'ambulàncies, de xiscles externs, d'interns. De crecs d'existències malbaratades, trencades, escurçades, d'ossos de cossos que es refredaven.

La Neeuq va deixar-se anar els cabells esponjosos que van penjar cap el rostre de l'agonitzant, l'acaronaven. Semblaven escuma bruna, de temperatura tèbia. L'holandès va estrènyer més la cintura de la noia, va deixar caure el cap de costat cap el coll i cap d'ella. Llavors van saber que, junts, una vegada havien rigut sota un tobogan on havien anat a fer un pipí per més que les seves mares els ho havien prohibit i després fossin renyats.

La Neeuq i en Huub, fluïdament acompassats en aquell estat, van entregar-se records trenats d'un passat compartit i els van oferir a la Pilar, que encetava el surar cap el túnel de l'eternitat. Els havia requerit, era l'encarregada de guardar-los a la gran calaixera còsmica. Amb els seus, llevat d'aquell.

"Quedeu-vos-el", van copsar, expressat en una llengua universal. Els entregava un estiu, un vestit, una vivença que encara bategava. La Neeuq en faria quadres, pintora d'emocions com estava destinada a ser; en Huub, un curtmetratge on ben poca cosa ficcionaria.

Però quelcom mancava.

L'exmarit i el fill de la difunta van tancar tractes amb l'estudiant que hi vivia i la cuidava. La Neeuq s'ho esperava.

-Et farem un detall: un cap de setmana al balneari.

En dos dia havia de deixar la casa neta i tenir les seves pertinences a punt per marxar. Descobrí que la reserva era a nom de la Sra. Pilar i els va maleir un xic. En fer-ho va tancar de cop un armari de mirall de mitja lluna i de fusta de melis (que no es corca). L'únic penjadro que contenia va gronxar-se amb l'impacte. El va sentir caure. Calia tornar-lo a lloc.

-Com? No hi era pas!

Desprenia una no efímera flaire de barreja de perfum, vi i fluïds de sexe anhelant. Les floretes del vestit de la Sra.Pilar semblaven moure's una mica amb una brisa impossible en lloc tancat.

Va trucar en Huub sense sentir-se la sang.

Es van trobar en una terrassa coberta flanquejada per jardineres amb ficus benjamina. L'home somreia de forma estranya. Abans de demanar res al cambrer -que ho va agrair, ocupat com estava sent ell sol per a una munió de clients- cadascú va estendre a la taula metàl·lica i quadrada...el mateix.

-Els dos vestits iguals! Com és que el tens?

La Neeuq es limitava si evaluava el que fos des de la ment racional.

-Màgia.

Se n'abstindria de fer-li saber que havia pertangut a una amant, la Yumara, que, un cop vídua, s'atreví a fer com la Sra. Pilar: passejar amb el vestit -havia de ser aquell, i l'havia conservat- a la recerca d'apreci i caliu. El segon cop li sortiria bé. El primer havia estat merament per obtenir fortuna, un sacrifici, fet estava. L'havia ben rentat de les baves del iaio xaruc amb un producte antiarrapament fastigós. Va conèixer en Huub, en una fira, van compartir un núvol de cotó de sucre i una poma caramelitzada. Van estar junts una, dues, tres vegades. Després, va fugir. El vestit no la volgué seguir. La Yumara el va deixar de penyora a canvi de la roba d'un espantaocells amb què s'abillà i que havia pertangut a un rodamón que havia estat el mateix Huub durant una època bohèmia.

-Me'ls vull posar, Huub.

Ell estava esperant que la Neeuq digués allò per respondre:

-Ens en posarem un cadascú! Hahahaha! Ens conduiran allà on toca.

I van brindar -havent demanat cava ben fred i alegrement bombollós- per l'inici del retrobament.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

721 Relats

775 Comentaris

232999 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com