Cercador
La sopa de la mosca
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un plat de sopa mostrava, sec de líquid, una rabassuda mosca inflada per haver-la succionada tota.
Calia fer alguna cosa per recuperar el brou, més que no per salvar-li la vida.
L'home que ho va fer ho va fer perquè tenia gana i no estava disposat a quedar-se sense un àpat calent.
Va haver de fer pressió sobre el cos de l'insecte dípter de trompa xucladora i ales transparents que es mostraven humides, tot i l'efecte impermeable.
A mida que la premia, la mosca expulsava i tornava tot el que havia pres sense permís.
Fins que el plat va tornar a estar ple i fumejant (la mosca sabia retenir líquids amb temperatura).
I va llençar la mosca enlaire i un gos que pul·lulava per allà va agafar-la al vol i se la va menjar. No cruixia, l'insecte, en ser esclafat pel dentam caní, i això va provocar un inici de depressió a l'animal, que va decidir que el pinso era millor. Hi ha intel·ligències admirables, per prendre'n exemple.
La mosca va ressucitar i conservant l'aspecte panxaplena caldosa.
I es va posar a girar com una baldufa ruixant el brou arreu. Podria riure alhora, però no en sabia.
Un home governant d'un país tercermundista, un home envejós, va clissar aquell ésser menut essent feliç.
No podia soportar que li fes la competència. Ell, lleig i barbut, amb aquell rostre despersonalitzat, amb ulleres gruixudes com ulls d'insecte malparit, va fer capturar la mosca i decapitar-la. I va costar per dues raons:
-caçar una mosca en una segona vida etèria no és feina fàcil.
-construir una miniguillotina demana paciència i se li va haver de demanar a un afeccionat a fer construccions amb cerilles i sense cobrar.
Morta novament i premeditadament ja no molestaria.
I el governant podria fer discursos ruixant la gent amb una dicció pèssima acompanyada de múltiples esquitxos de babaies. I els únics que es guanyaven la vida en aquell país eren els venedors de paraigües: protegien dels mots putrefactes que aquella boca fastigosa no deixava d'alliberar.
I el governant podria fer de baldufa giraire i ser un aspersor de baves contínues i si n'hi sobraven regar els jardins del palau i per això cap planta no vivia.
I tot plegat per una sopa i per una mosca.
Tant senzill que seria que hi hagués una mosca a la sopa i no una sopa a la mosca!
Calia fer alguna cosa per recuperar el brou, més que no per salvar-li la vida.
L'home que ho va fer ho va fer perquè tenia gana i no estava disposat a quedar-se sense un àpat calent.
Va haver de fer pressió sobre el cos de l'insecte dípter de trompa xucladora i ales transparents que es mostraven humides, tot i l'efecte impermeable.
A mida que la premia, la mosca expulsava i tornava tot el que havia pres sense permís.
Fins que el plat va tornar a estar ple i fumejant (la mosca sabia retenir líquids amb temperatura).
I va llençar la mosca enlaire i un gos que pul·lulava per allà va agafar-la al vol i se la va menjar. No cruixia, l'insecte, en ser esclafat pel dentam caní, i això va provocar un inici de depressió a l'animal, que va decidir que el pinso era millor. Hi ha intel·ligències admirables, per prendre'n exemple.
La mosca va ressucitar i conservant l'aspecte panxaplena caldosa.
I es va posar a girar com una baldufa ruixant el brou arreu. Podria riure alhora, però no en sabia.
Un home governant d'un país tercermundista, un home envejós, va clissar aquell ésser menut essent feliç.
No podia soportar que li fes la competència. Ell, lleig i barbut, amb aquell rostre despersonalitzat, amb ulleres gruixudes com ulls d'insecte malparit, va fer capturar la mosca i decapitar-la. I va costar per dues raons:
-caçar una mosca en una segona vida etèria no és feina fàcil.
-construir una miniguillotina demana paciència i se li va haver de demanar a un afeccionat a fer construccions amb cerilles i sense cobrar.
Morta novament i premeditadament ja no molestaria.
I el governant podria fer discursos ruixant la gent amb una dicció pèssima acompanyada de múltiples esquitxos de babaies. I els únics que es guanyaven la vida en aquell país eren els venedors de paraigües: protegien dels mots putrefactes que aquella boca fastigosa no deixava d'alliberar.
I el governant podria fer de baldufa giraire i ser un aspersor de baves contínues i si n'hi sobraven regar els jardins del palau i per això cap planta no vivia.
I tot plegat per una sopa i per una mosca.
Tant senzill que seria que hi hagués una mosca a la sopa i no una sopa a la mosca!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435849 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com