LA SOLEDAT IMMENSA D’EXISTIR

Un relat de: Israel Satienz
Sóc de l’opinió que a causa de l’imperatiu biològic de ser dones i homes acotats a les nostres individualitats corpòries, conseqüentment, per definició, tots estem literalment sols en el nostre embolcall particular, des de bon començament de venir al món. Penso que van errats aquells que creuen ser aliens a la crueltat primària de la veritat humana, que no és pas saber-nos éssers mortals, no, sinó ser conscients del nostre propi aïllament mental en relació amb els demés. Val a dir que l'evidència d’assumir-nos finits ens pot causar l'angoixa i els dubtes raonables sobre el sentit de l’existència, d’acord, però la constatació de que estem enclaustrats en vida a dins de la nostra escorça física i psíquica, pot esdevenir encara una llosa més gran enmig de l’absurditat del que som. És ben cert, que dotats de sentits i de llenguatge com estem, la percepció quotidiana de tot allò que es troba extramurs del nostre mapa mental íntim, se’ns presenta molt més a l’abast i propera, però no ens enganyem; per molt que jo ara aquí mateix sigui capaç de transmetre idees cap enfora, o de que pugui mantenir una profundíssima i fluida conversa cara a cara, amb un amic, amb qui no guardi gairebé secrets, o per molt que el meu cos s’impregni dels petons, dels fluids i em submergeixi en la més bella de les complicitats, fent l’amor amb la dona que estimo..., veig que en realitat, sempre hi ha la frontera última de la pròpia consciència, la qual, no pot traspassar senceres les muralles del meu individu, per vessar-me i barrejar-me cap a una altra persona en tota la dimensió del que represento.

De fet, només intercanviem fragments limitats d’aquesta consciència entre nosaltres, i d’això en diem comunicació, que tot i ser un meravellós regal de l’experiència humana, sempre resulta malauradament imperfecta (o millor dit, massa sovint incompleta) crec jo, i per tant, incapaç de vèncer definitivament l’obstacle últim de la soledat fonamental que ens acompanya indefugiblement, per la simple raó d’haver nascut com organismes biològicament independents (fora de la òbvia necessitat reproductiva) els uns dels altres. Som bàsicament elements unitaris, almenys pel que fa a l’estructura orgànica i a la singularitat unipersonal de la nostra cognició, cadascú cenyit inexorablement al seu propi cos i a la seva pròpia psique; més enllà de que es pugui rebatre aquesta idea d’aïllament biològic, en casos molt concrets i evidents, com per exemple el dels fetus al ventre de la mare i els nounats, quan encara depenen primordialment dels pares i no posseeixen una consciència complerta de sí mateixos. És innegable que abans de néixer i durant aquella primera infància, hi ha una miraculosa connexió inconscient que anem perdent a mesura que ens convertim en adults.

Per això em refereixo aquí a la comunicació entre els éssers adults desenvolupats, amb una certa maduresa, i considero la noció de soledat un concepte intrínsec a l’existència; més enllà de que un pugui sentir-se molt acompanyat a la vida i envoltat d’altres individus de manera més o menys constant i intensa, la soledat de l’humà és quelcom inapel•lable. Al capdavall, encara que aquesta capacitat per intercanviar idees i emocions sigui molt rica en quantitats i formes d’expressió diferents, i malgrat que ens envolti tanta gent i ens retroalimentem junts, amb missatges de trajectòria recíproca, provocant-nos la il•lusió de que la soledat no va amb nosaltres, ja sigui perquè practiquem una rica sociabilitat o perquè potser siguem, fins i tot, uns líders mediàtics al mig de les nostres comunitats i entorns vitals, considero que en definitiva, des d’un punt de vista filosòfic, tots patim, de partida, la mateixa soledat elemental, i per tant, l’únic que ens diferencia, és la sort de saber aprendre a conviure amb ella o a ignorar-la amb major o menor encert, perquè no se’ns faci existencialment insuportable.

Tant se val si pensem en un d’aquests “youtubers” o qualsevol tipus amb milers de seguidors al Twitter o al Facebook, que no paren de pujar vídeos i tweets i de rebre igualment milers de respostes..., com si pensem en un ermità que ha decidit aïllar-se voluntàriament del món exterior, abstenint-se de tota convivència; o de si es tracta de l’extrovertida peixatera del mercat que manté dotzenes de minientrevistes desenfadades al dia, amb els seus clients de tota la vida; o si potser ens fixem en un d’aquest anomenats “singles”, solters o divorciats, que han decidit viure sols a ultrança, defugint el compromís de qualsevol parella, en pro d’una hipotètica llibertat que promouen, quedant en comunitats de “follamics” esporàdics, fent bandera de la seva autosuficiència pragmàtica i eludint la problemàtica que els sorgeix, quan els agradaria compartir tot el temps del món amb algú que de veritat els enamora, i que per justificar i donar credibilitat al seu estil de vida, decideixen establir (com si fossin operacions de cirurgia programades), les quatre estonetes d’intimitat consensuada i autoimposada per principis, que els permetran concedir-se un fragment puntual de sentiments a flor de pell, i tot seguit desconnectar-se de l’amor, fins a la següent visita programada. Per a mi, des d’una posició molt determinista, els casos citats i tota la resta de la població, estem sotmesos exactament pel mateix sentiment nadiu de soledat, simplement per tot el que implica introspectivament ser individus pensants autònoms. Però un altre assumpte diferent, és la manera com percebem la soledat des de la nostra subjectivitat, en quin grau d'intensitat, i fins a quin punt ens sabem sols o podem sobreposar-nos al neguit que ens produeix ser-ne conscients, i tambè entendre, perquè alguns semblen posseir una major resistència als seus efectes.

Jo mateix puc arribar a percebre una solitud incòmoda en mi mateix, per exemple (i per contradictori que pugui parèixer el que ara diré), en un moment tan insòlit com quan m’envolten els gemecs i l’abraçada apassionada d’una dona plena de mi, enmig d’un orgasme i ens sembla als dos com si fóssim una sola persona. Això últim de sentir-nos un de sol, òbviament, és una hipòtesi molt optimista per part meva; ja m’agradaria saber-ho del cert sempre si elles pensen igual, per descomptat. Bromes a part, doncs, tot endinsats l’un en l’altre, i malgrat la força pal•liativa que l’amor i el sexe tenen sobre les sensacions de buit i d’aïllament (fins i tot en un moment tan sublim pel que fa a l’embriaguesa dels sentits), no puc perdre de vista del tot, la convicció de que mai podríem assolir una fusió transcendent dels nostres enteniments, per molt que ens esforcéssim en aconseguir-ho i per moltes filigranes de connexió emocional i telepàtica que ens empatolléssim a intentar plegats, molt em temo, que continuaríem sent un parell d’esquelets amb les nostres realitats individuals permanentment separades per imposició de la naturalesa que ens ha fet organismes apressats als respectius jo, comdemnats a intercanviar-se en les espurnes ocasionals de la interacció humana, però massa lluny de tenir a l'abast la perspectiva veritable i complerta de tot el nostre significat intel·lectual. Estic convençut que els defensors dels sexe tàntric posaran en entredit la meva versió i potser consideraran que tot és qüestió de saber connectar-se, de desprendre’s d’un mateix, d’estar en equilibri amb el cosmos o ves a saber quin munt de fal•làcies il•luminades. Però crec que és evident (tot i el controvertit exemple que he escollit), que no parlo de les sensacions sexuals compartides, sinó d’aquella impermeabilitat del pensament que no hi ha manera de transmetre a l’altre, ni de l’altre cap a tu, per molts esforços sensorials que facis, o per molt que posis tota la teva intuïció i espiritualitat a favor de superar la barrera dels perfils físics i de les limitacions de l’intel•lecte, per expandir-se en dimensions fins ara només reconegudes als ascetes, monjos budistes, i als pocs que diuen haver arribat a una mena d’estat de nirvana, però que ara com ara, en el prosaic context del dia a dia, no soluciona la soledat d’estar per casa, dels ciutadans corrents, de a peu, com el meu veí i jo mateix.

El fet és que, en acabat d’envoltar-me, de participar i de relacionar-me amb els altres d’alguna manera expressament sociable, al tornar a la realitat meditada dels meus pensaments més íntims, sempre me n’adono, per contrast, que estic irremissiblement sol, perquè no puc sublimar el meu pensament absolut en els demés a tota hora, per molt que escriure i compartir-ho, de vegades, sigui l’impuls final i kamikaze d’aquesta desesperada pretensió, que gairebé tots tenim, amb major o menor potència i freqüència, de projectar-nos nosaltres i de ser receptors alhora dels nostres semblants, com si aspiréssim desesperadament a entendre’ns els uns als altres i sabéssim que és un àrdua fita, quasi impossible. Per cert, un dels llocs on més patent se’m fa, personalment, aquesta soledat, és en un vagó de metro al matí, ple de gent deixant-se desplaçar els seus cossos amb resignació (exceptuant comptades excepcions), mentre les seves ments s’aïllen com en una mena d’impotència col•lectiva de no poder reconèixer-se. I per molt oportunista i efectista que pugui semblar a alguns aquest model que he mencionat, extret amb tota la intenció de la descoratjadora rutina diària, a mi em sembla un moment de soledat implacable.

Continuant amb el meu cas concret, des del punt de vista d’una personalitat diríem, radicalment comunicadora, per a mi, la soledat és la sensació de saber la dificultat que entranya arribar als demés, de la manera que un voldria, i la frustració habitual derivada de no aconseguir-ho, per molt apassionadament que s’intenti. I no vull que sembli que tracto el tema de la soledat de manera frívola, doncs sóc conscient que més enllà de la soledat metafísica, hi ha una soledat quotidiana terrible i crua, de molta gent, que per desafortunades circumstàncies, no tenen la companyia de ningú de confiança i que viuen al precipici de la resistència emocional, en una desgraciada i involuntària situació d’oblit per part dels altres, com poden ser la gent gran sense família (o el que és pitjor, amb família), els malalts mentals, els sense sostre i els marginats socials de tota mena, els quals, afegeixen a la soledat interior, la soledat que els demés els imposem, degut al rebuig i a la ignorància als quals els sotmetem, la majoria de nosaltres, que tenim la sort, de no trobar-nos encara mancats dels nostres cercles de benestar compartit.

Suposo que en el fons, hi ha tantes soledats com persones al món, i la major virtut de la humanitat, es manifesta quan aconseguim fer-nos oblidar entre tots, aquesta separació corporal incontestable que arrosseguem des de l’origen, a causa de l’envàs individual que ens conté el físic i la consciència pròpia de cadascú, amanida alhora, amb el corresponent ego totalitari. Afortunadament, aquest handicap d’incomunicació fatal, disminueix de manera ostensible, a través de l’ús de la paraula i de l’escoltar, de l’apropament sincer al proïsme, o de la companyia del contacte físic, que ens asseguren l’objectiu d’omplir el màxim de moments de comprensió de les estones pròpies i alienes. Precisament la comunicació, i tot el ventall de conceptes positius que comprèn..., com l’empatia, l’amor (entès com cadascú prefereixi), i fins i tot l’art, en qualsevol disciplina creativa que ens transmeti alguna emoció enriquidora, són instruments capaços de dissimular i mitigar, l’isolament profund del que tots estem fets en essència, i de moment, esdevenen les forces antisoledat de que disposem més a l’abast, per fer-nos companyia als nostres “petits” abismes interiors i poder sobreviure a l’angoixa de la unicitat. En aquest sentit, sembla ser que la majoria de nosaltres, podem anar tirant i resistint amb els ingredients esmentats, que no són poca cosa, a pesar de que no pugui pas ploure sempre al gust de la necessitat d'abraçades i/o de reconeixement de tothom. És important, per tant, no desdenyar, el fet que mai no ens trobarem del tot fora del perill de ser envaïts també per una soledat inesperada, en qualsevol moment de la vida. Doncs, tot és possible, tant el millor com el pitjor, en aquesta societat hiperconnectada nostra, i alhora, desgraciadament farcida de solituds de carn i os, tan de visibles com d'invisibles, que en alguns casos, arriben a cotes de desànim i desesperança amargament tristes i doloroses.

Comentaris

  • MIAU Nil[Ofensiu]
    Israel Satienz | 05-02-2017

    JJAJAJJA, fantàtic. Aquesta me l’apunto. De fet... tinc al Marlon fet un capoll al meu ventre ara mateix i ja noto la tensió sexual entre ell i jo. Definitivament... massa soledat només porta cap a la màxima depravació de les persones.

  • Gat-vell[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 05-02-2017

    Com se t'acut comparar-me amb el fatxenda de l'Osborne. Primer no tinc la seva planta. Jo, 1.75cm. Segon no tinc aquesta cara de "guason", ni tampoc vaig marcant "paquete" com ell. Si jo em considero atractiu i de bon veure no és pas pel físic, que no està gensmalament, modestia a banda!. Sinó per meu tarannà obert i diuen "de Bon Jan" també que tinc facilitat per atreure l'atenció. Més d'una dona se m'ha posat gelosa perquè el seu marit estava més per mi que per ella. Quina culpa tinc jo que caigui bé als marits...
    Ah! els gats m'agraden molt. Jo en tendria un si no fos perquè m'esgarraparia els mobles i després deixen anar cabells per tot arreu i pudor sinó estan capats. Com dius tu, si tens un gat no cal treure'l a passejar. Saps que els gats amb les potetes, quan troben un coixí, van prement fins que el troben prou tou per a jeure's, oi?. doncs jo en la meva etapa de pubertat em posava la gata damunt la bragueta del meu pantaló en l'estona que estava trempat jo. I la gata vinga prement mentre jo em desfeia de gust...

  • GUAU Nil[Ofensiu]
    Israel Satienz | 05-02-2017

    No hi ha res com l’esperit “campechano” i “dicharachero” i si a més li afegeixes aquestes dots de seductor, atractiu i “visualment acceptable” (no siguis tan modest amb els eufemismes home) t’imagino com una mena de Bertín Osborne a la catalana (Bertín Ós Bru? Bertín de Castell Ruf? Bernil Osborne?). Tens raó, sort de la blogosfera pels egos poètics i de la gossosfera de la plaga de mascotes, per així distreure les solituds ensopides. El meu enemic de l’ànima, que sóc jo mateix, i que l’estimo a mort també perquè som íntims, té un gat que fa la seva. Suposo que un felí no resulta tan pràctic per fer companyia, com un cànid idiota i que només obeeix l’amo pel condicionament clàssic de Pavlov, realitzant fil per randa, totes i cadascuna de les instruccions del seu encisat ensinistrador, que aplaudeix tant d’afecte “desinteressat” de l’animalet, però almenys al meu “Marlon” no l’he de treure en bata i sabatilles d’estar per casa un diumenge ventós, a les nou de la nit, quan l’únic que vull és restar en casa llegint a la Montse i el Nil les seves peripècies creatives, gent que sembla ésser bona, això sí, bastant més que jo, ho he d’admetre jajajajajajajaja (risa malèvola de malvat de l’Inspector Gadget, el Dr. Gang, líder de l’organització MAD, al qual mai se li veia el rostre i que curiosament, també tenia un gatet el molt fill de puta)

  • La solució un gos![Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 05-02-2017

    A casa, envoltat dels meus llibres,plantes i mobles plens d'història no em trobo gens sol. Quan em cal sociabilitat surto del cau i la trobo de seguida mercès al meu tarannà "campechano. I això sense implicar-me o crear llaços afectius que després costen de desfer. Però que passarà quan deixi d'ésser seductor, atractiu i visualment aceptable? Perquè ja se sap que a mida que ens anem fent grans ens tornem invisibles, com no sigui que et proclamis gurú d'alguna disciplina que faci atreure la gent com les mosques.
    Els germans, els tens quan faci falta en les coses que pugúi afectar el benestar del clan, però res més. Els nebots com no sigui que tu els hi vagis al darrere ja pots esperar... Els amics, cada cop més desenganyat estic d'ells, fora d'agun, és clar! Ara, graciès a Déu he guanyat nous companys, de feina. Perquè en la d'abans, m'havia de menjar la poma de l'esmorzar més sol que un mussol! I sort ewn tinc d'aquest bloc de poesia que em permet ésser creatiu i alhora bescanviar punts de vista amb gent que sembla ésser bona.
    En fi, de fadri he passat a conco i si visc molt anys: vell rònec! Però allò que ningú em prendra serà el meu amic de l'ànima que sóc jo mateix i que me l'estimo moltissim...
    Ah! a BCN ja hi ha un gos cada deu persones. Amb això està dit tot...
    Israel i Montseblanc, salut per molts anys!.

  • Solucions solubles[Ofensiu]
    Israel Satienz | 05-02-2017

    El teu resum és molt consistent Montse, encara que no entenc perquè ens recordes un altre cop que no s’ha de buscar cap solució. Ningú ha parlat directament de buscar solució a res, no som pas Deus, com a molt, s’està buscant la intuïció de la veritat que s’amaga darrera d’assumptes sensibles de l’existència, filosofant. Suposo que molts dels “fills de puta” (i sense ànim de comparar-te amb ells, que jo ja sé que tu ets una gran fornicadora del pensar) que pretenen extingir la Filosofia de les aules i suprimir-la definitivament, per donar prioritat només a les carreres que afavoreixen la formació d’individus sotmesos al sistema que impulsa l’estil de vida cybercapitalista, estaran encantats amb que no maregem la perdiu i que deixem de banda la introspecció cognitiva que, ves per on, és la mateixa que ha provocat en altres moments de la història, que hi haguessin revolucions intel•lectuals i socials, que han canviat el decurs de la humanitat i que han trencat les normes establertes que imperaven. Gràcies a que algú, primer, ha perdut el temps pensant molt en qüestions que a priori semblaven innecessàries de meditar. Uns senyors (i senyores) com Freud, Darwin, Einstein, que moltes vegades, han actuat recolzant-se en idees que des de la Filosofia ja s’havien estat tractant profundament i que per tant, exercia com a disciplina detonant d’aquests canvis, en plantejar-se uns altres senyors com Kant o Descartes, dubtes aparentment fútils per a la supervivència del dia a dia... El fet de no considerar absurd preguntar-nos per assumptes com la llibertat, la veritat, l’infinit, la mort, la raó de ser (qui no recorda el “pienso, luego existo”?)... és fonamental per mantenir una societat precisament, on la “soledat mental” i la capacitat de discerniment de cada individu siguin saludables. I sí, respectant moltíssim la teva postura, jo si penso que encara que tu et conformis amb assaborir-te interiorment tota sencera, la teva soledat antropològica infranquejable per als demés, en la seva dimensió absoluta, i pensis que no cal “solucionar-la”, potser en un futur llunyà, degut a que hauran hagut persones que també voldran trencar la última frontera dels murs físics i que hauran somiat, per exemple, amb una mena de comunicació superior, que ens permeti ficar-nos com uns exploradors d’un altre món en la ment d’un altre persona i compartir-nos entre nosaltres, plegats, els sentiments i les experiències d’una manera com fins ara mai s’havia pogut ni imaginar..., els Einstein del futur, seran capaços de fer-ho realitat. Però insisteixo, primer alguns individus s’han d’imaginar i enraonar aquestes utopies i donar-hi voltes, perquè sinó, per exemple, ara continuaríem “sent pràctics”, pensant que no cal posar en dubte la nostra finitud i ves per on, cada cop som més a prop de viure eternament. O potser encara estaríem a favor de l’esclavitud d’altres homes, si no fos per les corrents filosòfiques preguntant-se contínuament pel concepte de llibertat, o si il•luminats com el Darwin no haguessin revolucionat les idees imperants, fent-nos entendre que tots venim del mateix mico dels collons i que per tant, el racisme i la pretensió de sentir-nos pobles superiors, són postures significatives d’ignorància. Llavors... buscar solucions al tots els dubtes? Clar que no; jo penso que es tracta més aviat de buscar dubtes i reptes per usar el cervell i conseqüentment, trobar mil respostes inesperades que obrin camins nous a les idees i a la imaginació i per tant, al nostre potencial com a individus intel•lectuals. Sobretot no conformar-nos perillosament en l’autocomplaença del que creiem que ja ens va bé, remenar-ho per a sorprendre’ns del que som capaços (tot i que de vegades aquest que parla, sigui el primer que es conforma ensopit amb les coses, però això... és un altre història jajaja)

  • Mentre els altres dormen...[Ofensiu]
    Montseblanc | 05-02-2017

    Resumint, hi ha una Soledat amb majúscules. Que no és la soledat del qui no té companyia o passa necessitats físiques i/o psíquiques. Hi ha una Soledat que tots la tenim, TOTS, perquè ve derivada de la nostra condició d’individu, d’humà. I no s’hi ha de buscar cap solució perquè no hi ha problema. ÉS. I punt. És inamovible. I tant és que alguns se n’adonin més que altres, i tant és saber que els altres també ho senten... No es pot compartir, ni fer més petita, ni més gran, només se’n pot parlar, i costa un colló de fer-ho jajaja.
    Veus? Ara quan he escrit això, sola físicament en aquesta habitació, he somrigut, doncs això, també és la soledat aquesta que dic. És la consciència de que sóc única, com tots els altres, i aquest espai tan gran a dins, on només la meva veu va amunt i avall, sempre hi serà i només el veuré jo, per molt que en parli.
    Israel, és això? No et creguis, la meva neurona ha deixat de fumar i tot per a concentrar-se jajaja.

  • Afecte versus intel·lecte (i enmig de tot la soledat)[Ofensiu]
    Israel Satienz | 04-02-2017

    Gràcies per la teva apreciable opinió benvolgut Nil. Al final quedarà una pàgina molt acadèmica amb aquests punts de vista tan valuosos que deixeu. Veig que tu dirigeixes els teus raonaments cap a una interpretació molt “afectiva” de l’assumpte de la soledat, més aviat de caire psicològic, parlant sobre l’ego i la seva perniciosa influència en el bon equilibri dels afectes si aquest esdevé el motor principal de la personalitat d’algú. Molt d’acord amb tot això i en les conseqüències negatives sobre les emocions i en la necessitat malaltissa de la companyia dels demés, i per tant, en l’efecte de la soledat, i la impossibilitat de viure l’autonomia pròpia com quelcom saludable. No discrepo en res. Però a part de l’assumpte de valorar-se un mateix com individu sense que sigui necessari esperar el reconeixement dels demés contínuament, jo parlava del concepte de solitud com un tema que va molt més enllà d’aquestes connotacions emotives, i si no se m’ha entès ho lamento, perquè segurament m’he explicat molt malament o fins i tot jo mateix he caigut en contradiccions, per la meva pròpia trampa de barrejar conceptes degut a l’empremta (veus quin munt d’ego...) del meu propi nen immadur fent-se notar enmig del discurs pseudointelectual. Que sí, que ja sé que jo també he dit potser varies vegades, que la sensació de soledat és una mena d’abisme que reflexa les debilitats interiors, i una desesperada necessitat gairebé pueril dels demés, que no deixa en bon lloc l’amor propi de l’individu que la pateix amb tant de turment, i tant, i també he vist com argumenteu, que posar-se en la pell dels altres és una mena de símptoma evolutiu superior, que significa que tens les emocions ben assentades i que ets capaç de percebre la solitud d’ésser, com una cerimònia de plaer diferenciador, i que en aquesta percepció “madura” del jo, de sobte, veus als teus semblants com organismes d’exquisida singularitat com tu mateix, produint-se alhora una generositat i comprensió sublim entre els homes, els quals, acaben donant-se els uns als altres una importància preciosa. Renoi, vist així, el món seria més meravellós en el format empàtic de ments elevades espiritualment que plantegeu.

    Jo no pretenia recórrer terrenys psicològics, en realitat no volia debatre sobre les carències afectives ni sobre el nivell de maduresa o empatia dels individus que se senten sols, però es clar, tot acaba barrejant-se i jo he estat el primer en fer-ho sense adonar-me’n. Jo em volia referir a l’absurd de l’existència, i dins d’aquest absurd immens que ja és viure una experiència orgànica, de necessitats fisiològiques i tota la pesca, com qualsevol altre animal, a sobre, tenir consciència d’un mateix i de tots i cadascun dels pensaments que tenen lloc a la cova del cap mentre respirem. Jo us parlava de la soledat que som només per ser. I ja sé que de seguida m’he derivat cap al problema de la comunicació o de la manca de comunicació amb els altres i que ha pogut semblar que li donava tocs sentimentals al tema, però ni de bon tros. La part més important del meu parer versa sobre la paradoxa intel•lectual que ocorre quan tu saps perfectament (científicament parlant) que hi ha altres individus vius de la teva espècie amb les mateixes capacitats per pensar com tu, per fer-se les mateixes preguntes de merda, per patir els mateixos dolors, per creure que tu ets un imbècil i poder tu també creure que ells ho son alhora..., per estimar-te i estimar-los..., que potser tenen tanta autoestima i tant d’ego insuportable com el d’un mateix, o que potser són espiritualíssims i com Ghandi, acollirien a tota la humanitat al seu costat, fantàstic... Però torno al principi, a la soledat del que som cadascú amb aquestes entranyables diferències. Aquesta soledat... qui la sap complerta com és? I em direu, coi, Israel, no cal capficar-se tant. Merda, us respondré, a mi m’agradaria moltíssim, curiós que sóc, saber la soledat que ocupa un altre home en el seu ser, i no només el bocins que la naturalesa pot oferir-me a través del que fa i del que el meus sentits i atenció poden parar atenció en atendre i entendre d'ell. Llavors... digueu-me boig, o utòpic, val, fins i tot tatxeu-me de pensar massa en assumptes innecessaris per impossibles, però oblideu-vos d’una maleïda vegada el caire afectiu que pren sempre parlar de la soledat en última instància i d’aquesta defensa fervent de la soledat de l’home ideal que se sent realitzat i estima als altres amb una elegància envejable. Collons, que sembleu uns “coach” d’aquestos que tan estan de moda. Pensar en la soledat que és teva i de ningú més i sentir vertigen com a organisme viu, enmig d’un univers al que tu no has demanat que et portessin, per molt que la persona sàpiga que els altres també poden pensar-ho en sí mateixos, evidentment, no converteix aquesta persona en un terrorista egocèntric, ni en un pobre desgraciat mancat d’amor propi amb greus desajustos afectius. La impossibilitat biològica de transferir, en una comunicació complerta entre éssers, els pensaments sencers, és el tema en qüestió, i d’aquí que jo em plantegi raonaments excèntrics i limítrofes amb el políticament correcte i ètic, com que potser, la única realitat que té realment sentit és la pròpia i que la resta, la que perceben els altres en ells mateixos, només està sotmesa a la part de bona fe que per empatia concedim a la percepció dels demés, com un exercici d’amor biològicament consensuat i gràcies al qual, encara conservem una predisposició genètica en favor de la proliferació de l’espècie, però que si ho portem a una posició molt extremista de racionalitat i d’intel•lectualització, podríem manar-lo a prendre pel sac sense contemplacions, i de fet (tirant-me pedres a sobre) és per postures d’aquesta mena que han succeït coses semblants com el nazisme i l’holocaust, per aquesta desnaturalització del sentiment a base de racionalitzar sense pietat la vida. Conseqüentment, penso que la filosofia es bona perquè et pots permetre el luxe de treure conclusions controvertides i elevar els pensaments a cotes màximes d’aprofundiment sense posar en perill la humanitat. Només espero que tal com li va ocorre al pobre Nietzsche amb els nazis, aquestes idees meves pertorbadores no caiguin en mans perilloses. I que em sapigueu perdonar la diarrea mental.

  • L'Ego.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 04-02-2017 | Valoració: 10


    Fruit de lectures meves al llarg de ma vida compartiré amb tu aquest raonament amb el qual espero que s'ajusti força a la teva percepció o visió del tema de la solitud que tot seguit t'exposo:
    En aquest pla físic del qual depenem estem lligats a tota mena de passions personals i instints de diferent graduació, que són alimentats per mitjà de l’ego que acaba prenent el control de les nostres emocions… i així anem sentint que som éssers incomplets si no tenim una companyonia. Això comporta aparellaments i dependències inapropiades, fins el punt de provocar-nos una davallada de la nostra autoestima i encara més si l’altra persona no te necessitat de nosaltres de la mateixa manera. Per això cal un treball a nivell intern força complex per tal de tallar aquests llaços tant nefasts i adonar-nos que sols esdevindrem importants per l’altre quan primer ho siguem per a nosaltres mateixos. I això s’assoleix tot donant-nos la vàlua que tenim: no dependre de l’aprovació o afecte de l’altra. La nostra vàlua com a éssers humans no pot ésser donada per juís externs, sinó per la nostra pròpia consciència. Un cop tinguem en compte de veritat que som valuosos, començarem, doncs, a pensar que aquell qui és important és l’altre i no pas nosaltres i com a conseqüència portarà que aquesta necessitat, és transformi en un donar que fruitarà en un generós
    rebre. I és que l'ego deixa de tenir tutoria damunt nostre quan integrem els nostres “Nós” que és precisament quan donem més importància a la nostra elevació espiritual exercida a còpia de donar. Perquè el “Nós” com a tal i com està comprovat, sempre necessita i relega el do de donar per l’afany de necessitat. De totes maneres no voldria pas finalitzar sense remarca, que l'ego és tant necessari per a evolucionar com ho pot ésser el menjar o el treballar per feixuc que sigui. Salut company! Nil.

  • Jajaja, ostres Montse, tens raó... [Ofensiu]
    Israel Satienz | 03-02-2017

    ...sento molt la vomitada sense posar-hi àrees de descans. De vegades em passa quan agafo embranzida. Però tia, no siguis dolentona tirant-me-la amb lo de que ho deixi per a algú que estigui al meu nivell, que jo només volia compartir els meus modestos dubtes amb la penya i tu t’has mullat perquè has volgut. Potser als altres els preocupa poc el tema, de fet, ben mirat, ara que tenim el Whatsap..., collons! potser és que ja no existeix la soledat! Jo que sé!. A veure si ara començaran a entrar-me Doctors en Filosofia i em veuré aclaparat per un munt de repliques brillants. Però d’això es tracta precisament en Filosofia, de generar debat, o no? D’altra banda, aquest tema de la soledat és un tema feixuc, com molts dels grans debats filosòfics. Però veus... al final... relatsencatalà és converteix en un catalitzador de soledats i resultarà que és molt més útil del que semblava aquesta maleïda web. Ja quedarem un dia per berenar dona.

  • Asseguda en una cadira de plàstic negre del Carrefour[Ofensiu]
    Montseblanc | 03-02-2017

    La soledat de la qual estem parlant crec que és la mateixa, té el mateix grau, en tots els individus, el que varia és la percepció que en tenim cada un de nosaltres. Tant si és un que viu retirat en un monestir perdut, com si parlem de l’actor més famós del país, que lliga, que surt a festes, que roda film rere film. Llavors, potser, hauríem de diferenciar tres tipus de soledat. La merament física, la que encara que materialment estiguem acompanyats la sentim, i la tercera, aquesta, la soledat de l’individu davant la vida i la mort, davant d’ell mateix. Aquesta, no canvia, ni augmenta, ni disminueix. És la que és. És la que sentim quan parlem amb nosaltres mateixos, quan ens diem “avui t’has passat” o “ho aconseguiré”. Potser ho percebem com una conversa, però, som un... I l’empatia ve, en el meu cas, d’adornar-me que els altres són iguals que jo. Pobrets... Però ja s’ho faran... I que hi hagi interès afectiu, que ens estimem i ens estimin, no afecta a aquesta solitud de la qual parlo. És indestructible i inalterable. Només que de vegades la percebem més i altres menys. Crec, m’han dit, que hi ha gent que no se n’ha adonat en tota la vida.

    (he vingut ara, a l’hora del berenar, per si hi havia cafè i pastetes, però veig que no, i jo encara m’estic ofegant després de llegir el teu comentari sense una puta línia en blanc per a agafar aire; d’acord un got d’aigua ja em va bé...)

    (espero que vingui algú més que pugui estar al teu nivell perquè jo, ja ho veus, sóc molt d’estar per casa...)

  • Filosofada desoladora des d'un sofà del meu saló solitari.[Ofensiu]
    Israel Satienz | 02-02-2017

    M’encanta que hagis obert la tertúlia filosòfica Montse i que hagis deixat un punt de vista menys vertiginós que el meu, pel que fa a la teva noció de la soledat. Estic molt d’acord amb la majoria de coses que assenyales i amb que la condició humana és la que és, subjecta a tota la seva autenticitat que ens fa especials i per descomptat, reconeixent que aquesta solitud personal la podem veure també com un preciós espai de diferenciació però alhora d’empatia absoluta amb els demés, ja que, essent tothom víctimes del mateix aïllament mental autònom (per expressar-ho d’alguna manera), és gairebé obligat relativitzar la importància que li donem a la percepció d’aquest jo apressat i pensar que està tan captiu en el nostre protagonista com en qualsevol altre individu. Fins aquí bé, però precisament, si no t’he entès malament, parles d’empatia com si el fet de sentir-se un mateix la soledat colpidora de l’ésser individual fos un acte de cert egoisme, fins i tot d’inmaduresa emocional, i res més lluny de la realitat en la idea que volia transmetre. Crec que és molt lícit que qualsevol persona equànime, que percep els propis assumptes i els aliens amb la consideració que correspon a cada part i en una mesura coherent, sense donar-se més importància ni escoltar-se més a sí mateix, per norma, que als altres, senti, en alguns moments puntuals, aquest debat intern existencial de notar la dimensió pròpia com quelcom infranquejable i sí, fins i tot que arribi a explorar-se l’ànima sense miraments, d’una manera gairebé onanista, encara que esdevingui un exercici d’autocomplaença exacerbant de cara a aquells qui pensen que només es mira el seu melic. Penso que tampoc hem de ser hipòcrites emprant amb tanta gratuïtat aquesta positiva “fabulació” de l’empatia universal, m’explicaré; és evident que els altres organismes d’una mateixa espècie, també pateixen similars símptomes sensorials als seus semblants, com els cavalls..., com les figueres..., en la mesura de la seva capacitat de sentir, per descomptat, però és clar, ells no ho enraonen, viuen per instint, els humans, en canvi, som conscients d’aquest jo, massa conscients, per tant, si ens posem a la pell dels altres ho fem de manera voluntària, no estrictament per una necessitat biològica (salvant comptades excepcions molt palpables, com la necessària empatia d’una mare amb la seva prole, per exemple). Llavors, mentre la resta d’éssers vius no necessita de l’empatia conscient perquè el seu instint els empeny a barrejar-se i relacionar-se junts per imperatiu natural, a diferència d’ells, nosaltres si ho volem, podem renunciar a la preocupació pels altres i de fet, ho fem molt sovint, i despietadament a més, en infinitat d’ocasions quotidianes. D’altra banda, seria impossible estar sempre preocupat pels altres, més que per un mateix, a no ser que siguis la mare Teresa de Calcuta, i tot i així, pot posar-se en dubte si tant de compromís humà d’aquestes persones tan altruistes i filantròpiques, no és alhora una mena d’aberració o defecte de la naturalesa humana més comuna. I em direu... què te a veure això amb el tema del sentiment implacable de la soledat existencial? doncs, moltíssim. Perquè la percepció de la nostra intel•ligència i de la nostra personalitat a dins, ens situa (intel•lectualment) en una posició, crec, indiscutiblement individualista envers el món dels altres i aquest fet, per sí mateix, constata que part d’aquesta empatia tan necessària per a la supervivència de l’espècie, és només un mecanisme inhibidor del possible col•lapse que causaria en el gènere humà l’emfasització massa imperiosa de cada jo, cosa que ens porta directament al dilema filosòfic de la soledat antropològica innata, que és el que jo esmentava i analitzava. Imaginem-nos per un instant, que unilateralment cada individu promulgués i reivindiqués la seva independència com a organisme viu cognoscitiu, per davant de la dels altres, que rebutgéssim l’experiència dels demés, únicament perquè no és la que habita en cada racó de la nostra vida constantment, i per tant, que penséssim que no val la pena donar-li la mateixa importància a les vides alienes, ni al que són, ni al que fan, ni al que pensen, per molt que sabéssim que funcionen y pateixen de manera similar a nosaltres per ser d’igual espècie. En aquest escenari d’insenbilitat generalitzada pels demés, no resultaria il•lògic de sobte, considerar la soledat, tal com l’entenem, eradicada, doncs no tindria sentit parlar de sensació de soledat, a cap nivell, perquè cadascú assumiria la seva versió d’ésser com la única forma legítima de realitat, anul•lant l’interès afectiu i la necessitat dels altres, fora d’utilitzar-los per satisfer capricis absolutament morbosos i egoistes. El panorama seria desolador, sens dubte, pel funcionament harmoniós de la societat, però alhora demostraria la part feble, de debilitat i d’inseguretat que amaga el sentiment de solitud al seu rerafons, ja sigui aquesta sensació de procedència intel•lectual o de pura vivència, perquè significaria que el vertigen de saber-nos sols en la nostra ment, només és un reflex de la necessitat fonamental que tenim dels altres i de la seva companyia i atenció per poder expressar qui som. La qual cosa fa entrar en conflicte qualsevol mena de desig de transcendentalitat del jo, del ego, amb la realitat de la ment colectiva que es manifesta en les interaccions resultants de tot el que fem i compartim constantment; i vist així, la soledat llavors, esdevé un abisme, un llimbs de la consciència col•lectiva, on cada home fa el que pot per sostenir-se l’absurd de no ser res sense els altres (entendre, per favor, que no parlo de manca d’autoestima ni d’amor propi sinó en termes metafísics) i sense la comunicació amb ells.

  • La meva opinió...[Ofensiu]
    Montseblanc | 02-02-2017 | Valoració: 10

    ... és que la soledat per si mateixa no és dolenta, ni negativa, ni res que s’hagi de “solucionar”. Som individus, éssers independents els uns dels altres, sols, separats, és la nostra condició, que ja ens ve de quan érem éssers “primitius”.

    L’ésser humà s’agrupa perquè és més fàcil tirar la vida endavant d’aquesta manera. Família, empresa, club, església... Però tot això són solucions a les necessitats pràctiques de la vida diària. La soledat la seguim portant a dins, de la mateixa manera que hi portem l’instint de supervivència. Per a mi és una qualitat dels humans, que no tenen les bèsties. Perquè nosaltres en som conscients (uns més que altres). Estem en una societat en que valors com la popularitat o la sociabilitat estan sobrevalorats en detriment de la soledat.

    La soledat no es pot deslligar de nosaltres perquè som això, individus, únics, sols. No és bo ni dolent, és el que som, de la mateixa manera que tenim dos ulls en comptes d’un o que moquegem quan ens constipem. Som així. No és una sensació sobrevinguda, ni una malaltia.

    El que passa que de vegades nosaltres mateixos ens escoltem massa, ens fem massa conscients de que estem sols i ens comencem a capficar. No parlo de la soledat que pugui patir algú a qui no ajuden quan passa gana, o la persona que ha perdut un ésser estimat, per exemple. No, vull dir allò que sentim quan sabem que per molta gent que hi hagi al nostre voltant mai serem capaços de transmetre’ls exactament el que portem a dins. Però és que crec que no cal. Som únics, meravellosos cada un de nosaltres, i no cal que els altres ens percebin ni ens acompanyin en aquesta petita joia que portem a dins. De vegades costa d’acceptar, voldríem ser un únic ésser amb la persona estimada però això és completament impossible perquè va contra la nostra condició d’ésser viu evolucionat i individual.

    Però, reconec, que hi ha persones que es capfiquen amb això, que a la soledat interior (la bona) hi sumen la soledat exterior (dolenta, de vegades) i comencen els problemes. Per a mi no és res que hagi hagut d’acceptar ni comprendre. Estic sola i ho estaré sempre. Per molt que estimi i que m’estimin. Per molt que sigui filla i sigui mare. I no hi busco pas cap remei, perquè és una característica més d’aquest ratolinets que som, igual que plorem si estem tristos; igual que tenim desitjos, il•lusions, pors...

    Si intento posar-me en el teu lloc, Israel, el de l’artista, poeta, puc comprendre (a mi també em passa) aquesta necessitat de transmetre, comunicar, fer sentir als altres el que sents. Però jo no ho interpreto com una manera de sentir-te menys sol; al contrari, jo diria que és una necessitat de compartir i gaudir, de fer estremir i que ells també siguin conscients de que són éssers únics, individuals, SOLS.

    El teu escrit m’ha fet pensar en una cosa que em va passar quan era petita, perdona si estic escrivint massa, però està relacionat amb això, no sé si sabré explicar-ho...

    Jo tindria uns vuit o nou anys, vivia amb els avis, els pares, els germans... Però era jo sola la que vivia, per dins pensava, patia, era feliç, sentia tristesa o alegria. Passava els dies al col•legi, jugant amb els meus germans, menjant, dormint... Col•leccionava pedretes de “Nostre Senyor”, cromos de “Bimbo”... I per dins patia pel dia que es morís la meva àvia, o pensava que m’agradava molt un company de classe... I molts cops, a les tardes, abans que es fes fosc, m’enfilava a una figuera que hi havia al pati del darrera de la casa. Pujava allà i pensava. En els meus petits problemes, en que m’agradaria poder volar, en aquell nano dolent que al pati de l’escola picava els companys. I patia i era feliç. SENTIA.

    Semblarà una tonteria, però una tarda d’aquelles, asseguda sobre l’escorça aspra de la figuera, tot d’una es va fer la llum dins meu i em vaig adonar que les demés persones eren com jo. Que ells també tenien tot aquell món interior. En la meva inexperiència i innocència, un ésser viu que tot just començava a navegar per aquest món, sense parlar amb ningú d’aquestes coses “tan elevades”, havia cregut, perquè no hi havia meditat, que jo era l’única que reflexionava, “que estava sola per dins i me n’adonava”. El dia que vaig comprendre que tots érem iguals, que els altres també tenien aquell món “per dins” no va ser un bon dia, es va fer la llum, sí, però amb l’empatia que em caracteritza (i que llavors encara no estava inventada) vaig començar a patir molt més per tots els que m’envoltaven. Per si ells no podien gestionar la seva soledat i la seva lluita tan bé com ho feia jo amb l’ajut de l’esperit de la figuera...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Israel Satienz

Israel Satienz

42 Relats

158 Comentaris

9856 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
f. Història de la vida d’algú.

----------------------------------------------

De vegades experimento amb altres tipus de plaers:

http://lavozalreves.blogspot.com.es/