La Soledat ha perdut un somni

Un relat de: jacobè

La Soledat, quan era un embrió, ja orava històries fantàstiques sobre l'avenir fora del claustre matern. En tota la infantesa no va deixar de narrar-se el seu propi conte. El somni era el seu pa. Se'n servia tota la nit sense descans. Dibuixava fantasies a les blanques parets de la tieta Clara i jugava amb quimeres en el sorral del pati de l'escola. Acompanyava amb percussió, determinada de colors, les veus blanques del cor d'escolans. Per berenar, assaboria il·lusions amb xocolata i, per sopar, a cullerades. Amb la plastilina modelava poesia. Tota la tarda joguinejava de modista acariciant la troca de llana en el balancí de l'àvia. Escollia el seu amic Joanet, d'ulls ametllats, per pujar a les golfes a jugar a papes i a amants.

Un dia, la gent va voler compartir els seus anhels sense concessió i a un ritme veloç. La van convidar a abandonar la seva inspiració cacofònica per una melodia embafadora, els seus dòcils guixots per lletres tossudes que se li escapaven de la ratlla. Deixar d'inventar cels i de confabular-se amb els estels, per jugar a tocar sense parar, a fer petons i acariciar, sens cortejar el significat.

La van fer cantar a cor, però es va silenciar. Les abraçades col·lectives li van lligar les mans. Li volien regalar autonomia, però la van engabiar. Des d'aquell moment, la Soledat passeja en blanc i negre per carrers sèpia, i es deixa robar els petons sense consol.

Cansada de pensar sense matisos i arrossegar llàgrimes pesants, va tenir la dèria de cercar el somni perdut: antic company espavilat i enginyós que es devia haver escapolit de la presó el dia que ella hi va internar. Mentrestant, amics i familiars, decebuts i preocupats pel seu posat neguitós, estaven a l'expectativa de la possible retrobada amical.

Un matí de jovenesa, una flor va treure el cap entre les reixes. La seva flaire li va recordar l'olor d'en Joanet a les golfes. Pensar en els ulls ametllats va revelar-li que el seu somni desatès era tan senzill com voler tornar a somiar!

Aquell dia es va adonar que les flors tenen melodia, que les olors tenen tons, les veus colors, i els colors, sons.


Comentaris

  • blaiv74 | 18-09-2007 | Valoració: 10

    Perdona! em deixava la nota.

  • Escrius molt bé![Ofensiu]
    blaiv74 | 18-09-2007

    M'agradat molt aquesta prosa poètica.

  • es quan dormo...[Ofensiu]
    neret | 23-06-2007

    "que hi veig clar" que deia el poeta. La soledat no pot somiar el que els altres volen que somiï...

    gràcies pels comentaris... sobre la ciutat dels cinc ponts, no cal que la busquis, que no la trobaràs al google earth :-) És completament inventada, volia ambientar-la, en algun lloc concret i proper, però no me'n vaig sortir.


    I sobre el -2, -1, 0... té a veure amb el número dels relats... tampoc és un gran misteri!

    A reveure!