La soledat del meu barri

Ens trobàvem a la plaça de Manuel Sanchis Guarner, una plaça que volen convertir en aparcament subterrani, llevant així els pocs arbres que tenim al barri per a poder-ho fer...

Se'ns va creuar un home amb tratge i corbata, amb un maletí a la mà, se'ns acostà quan ja havia passat pel davant.

Ens digué que volia saber la nostra opinió sobre el projecte que tant afecta el nostre poble russafí, composat per molta gent, de les nacionalitats més diverses, des de l'espanyol més feixista fins el rus més comunista.

Un cúmul de carrers ple d'immigrants i poca gent de la nostra terra, castellanitzats, pleníssim d'ideologies semblants i d'extrems diferents.

L'home va marxar poc satisfet amb les nostres respostes, i va trucar per telèfon, avisant d'alguna cosa, com si estigués enutjat amb alguna cosa que havia oït.

Quan aquest individu de la societat capitalista del barri havia desaparegut de la nostra vista, va arribar una banda de joves immigrants, amb una colla d'espanyols amb armes blanques cridant contra nosaltres. Disset armats contra cinc joves rebels pels qui la única arma possible era la paraula.

Les desigualtats del barri es van veure clarament marcades per la baralla que vam tindre. Quan arribà la policia, els vam denunciar, i quan vam dir alguns noms ens van dir que no els passaria res, pel simple motiu d'ésser fills de certes persones amb renom.

Dies després, la colla estàvem asseguts a un dels bancs, però aquest cop hi havien vingut uns skin-heads amics nostres, cal dir que eren més red-skins, per la seua forma de pensar.
Tornaren a vindre els disset armats, perquè algú havia donat l'avís.

Es repetí la baralla, aquest cop vam guanyar nosaltres, vam fugir de l'escenari deixant-los a terra tombats.

La policia ens va detindre hores després i ens van engarjolar.