LA SOLE.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
La Sole, una dona jubilada, li agrada anar a pescar a l’espigó del port de Barcelona.

Aquell matí, com molts altres matins de la seva vida, ha agafat els estris de pescar: les dues canyes, els hams, la cadireta plegable, el para-sol i ha marxat ben d’hora fins el seu lloc. Aquest racó ha estat l’única herència familiar del seu sogre, després va ser el cot de pesca del seu home, desgraciadament ja mort, i ara ha passat a ser el reducte on transcorren tranquil•lament els matins de la seva vida.

Posar de nou en marxa la instal•lació és la seva feina diària: clavar les canyes al corresponen forat, carregar l’esquer i llençar l’ham. Aleshores esperar que piquin els peixos mentre esmorza un entrepà i es beu pausadament una cervesa treta de la nevera portàtil. Alguna vegada fa punt de creu i altres xerra d’una o altra notícia amb els altres pescadors veïns, la major part són amics de tota la vida. Tot aquest enrenou l’ajuden a passar els matins oblidant-se de les moltes penúries de la vida.

Després al migdia, recollir-ho tot de nou i tornar a casa. S’hi ha hagut sort cuinar el peix, o els peixos, si ha estat un bon matí. L’economia no està per llençar res, malgrat el sabor de la carn marina i portuària sigui una mica petrolífer.

Però avui, el moll està cobert per una fina boirina que desdibuixa l’entorn. Molts companys, al veure el temps, segurament s’han embolicat fortament amb els llençols i esperen l’aixecament de l’astre rei.

Sola a l’espigó ha posat les seves arts, i previsora com és, avui s’ha portat, a més de la cervesa habitual un “termo” ple de cafè amb llet. Però està neguitosa nota que uns ulls la fiten atentament. Mai l’havia passat una cosa així. Malgrat la seva cara encara és agraciada, les vicissituds de la vida i el sol marí l’han castigada. A més a l’arribar a certa edat, com és normal, el seu cutis s’ha omplert d’arrugues.

El seu cos, tampoc és dúctil, ni posseeix cap port airós que pugui cridar l’atenció a ningú. Els anys passen i pesen en el cos humà i la Sole sap que aquella noia alegre de vint anys, fa molt temps ha quedat enterrada en el record.

Al passar pel passeig ha observat en un banc la forma d’un home adormit tapat per uns cartrons. Pensa, un de tants desemparats que plens de brutícia i fam malviuen en el carrer. Ha passat pel seu costat sense fer cap soroll, no sigui que encara es molestés i li donés algun ensurt.

La canya grossa es mou però la sorprèn no veure la llinya en l’aigua.
 S’haurà enredat entre les roques?

Amb molta cura vol baixar per les grans pedres de l’escullera, quan de prompte surt el cap i el cos d’un home amb un gran peix a la mà. Es veu fàcilment que és un xicot jove que ha fet de l’alcohol i les drogues el seu plat diari per alimentar-se.

La Sole no pot menys, malgrat la por que li fa, que reclamar el fruit del seu treball. Però el jove li dóna una empenta i la fa caure a terra. Seguidament àgilment s’abalança damunt la nevera que destapa i a continuació tira enllà al veure només el termo. Girant-se busca i remena dins de l’amagatall on hi ha la bossa i el moneder.

La dona crida desesperada, només li falta això, li prenen el peix i a més els pocs diners per viure que li resten de la pensió de viudetat. Però està tan trasbalsada que només emet un crit agut i breu.
 Socors!!! Socors!!!- Més la veu surt tan esquifida de la seva gola que sap que ningú l’auxiliarà.

L’ombra d’un home es llença damunt del jove lladre quan aquest arriba dalt de l’andana. Els dos homes forcejant donant-se cops. Tot si val en la seva lluita: peus, punys i caps són bones armes per estabornir a l’enemic. El jove es treu a l’home de sobre amb una forta empenta fent-lo rodar per terra i aprofitant la breu pausa treu una navalla de la butxaca.

El peix és enmig del passeig, però l’home caigut s’aixeca i s’abraona una vegada més, sense por a la navalla, damunt el drogoaddicte. L’arma es clava en el seu palmell, però sense fer cas de la sang, encara amb més ràbia torna a colpejar al jove que es resisteix i també torna els cops amb fúria.

Finalment van a xocar amb la cabina telefònica, trencant-se tots els vidres. El sostre de la cabina es desprèn donant un fort cop al cap del lladregot. Aquest queda estès, sense coneixement, sagnant d’un trau al cap.

La Sole que a la fi s’ha posat dreta i ha pujat adolorida observa la lluita dels dos homes. Quan el jove jeu vençut s’acosta a l’home, reconeixen en ell al mendicant que dormia en el banc entre cartrons.

Un home barbut, brut, esparracat de la mà del qual raja un fil de sang damunt la vorera. La sang fa un dibuix a terra com els pètals d’una flor, al ser arrencats per un amant dubitatiu.

Malgrat la mala aparença la dona s’acosta al seu protector i un altre ensurt l’altera emocionalment. Aquells ulls, aquella mirada, li recorda la infantesa i amb una veu flonja, que ve del passat pronúncia:
 Manel!

L’home acota més el cap i contesta:
 Sí, abans era el Manel. Ara sóc un pobre desgraciat que ve a dormir en aquell banc per veure’t i recordar.

La Sole li envolta la mà amb un tros de tela que arrenca de la seva samarreta , recull tots els estris i respon:
 Vina a casa i et curare.

Damunt l’andana del passeig de l’escullera queden un home tal vegada mort i un peix ple de vidres d’una cabina trencada.

Pel passeig en direcció a la capital caminen una dona gran i un home desarrapat.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer