La sogra pollosa de les coques i els xuxos

Un relat de: Mena Guiga
Era un home que calbejava tant que era incomprensible que tingués polls. Gratava un no dir. Els invasors saltaven per escapolir-se dels dits amb ungles remenaires perilloses i s'aferraven a una caspa dolça que els encantava: tenia un deix del sabor dels xuxos i coques que en Cenç engolia a cremadent dia sí i dia també -coses de tenir una sogra bona cuinera (i que ho fos: vivir-hi no era cap ganga, cap...però això ja seria un altre relat).

O no. La sogra patia polls -i ulls de poll- feia lustres, era l'encomanadora oficial. Únicament, però, havia rebut en Cenç (degut, sobretot, al tipus de cuir cabellut, per no dir de cervell). Ho sabien tots, a la família, àdhuc el canari moscovita que cantava primorosament i a qui anomenaven Piulof. La dona de setanta-set anys estimava amb bogeria a aquella au groga:

-Piulof, torna-hi, amor de la nostra vida! Va, entona, entona. Mou aquest bec d'on emanen sons sublims, Piulof! Piulofíssim!

Quan deia aquells mots, molts cops durant el dia, filla, gendre i els tres néts volaven cap a fer encàrregs que de cop havien sorgit. Ella s'ho creia i així marxaven i es quedava sola amb l'ocell que li feia ballar polls que mai voldria eliminar i l'ànima. Es podria dir que fotia la gent fora de la llar per estar uns moments en un nirvana inefable. Per tant, excusable i comprensible. Puntets de suposada il·luminació li coronaven la testa: eren els insectets saltironaires en estat de joia pura i unió amb el diví.


Així doncs, en Cenç -que el Vicenç el tenia només a la partida de naixement-, abans d'anar a la feina i en tornar-ne es trobava el forn atapeït d'aquells postres que l'imantaven irremissiblement i se'n feia un tip. Si la seva dona, la Rinclaudina (afectuosament coneguda com a Rincla) per tal que no acabés diabètic o guanyés un pes indesitjable, amagava aquells obres bé de Déu, ell, amb la flaira i un ritual de polls orientatius (sembla ser que tenien minúsculs GPS adquirits amb l'evolució de l'espècie) trobava on havien estat apartats i, golut, no en perdonava ni un mos.

Fins que un dia la Pimpacel·li, la sogra, va sorprendre'ls anunciant que se n'anava a fer tres voltes al món i a Rupit amb el canari -i els polls- i que es faria un selfie cada dia amb en Piulof i els l'enviaria, no els enyoressin molt i la cosa degenerés en depressió-buidor-no-sogra-no-Piulof.

Ningú va dir ni piu. El canari es va engargossar d'emoció. La Pacel·li va regalar-los unes llagrimetes amb algun poll ofegat (mancat del títol de natació old lady's hair, gasiu per no haver pagat entrenament acadèmic (entenedor, però sentenciaire)).

Quan la Pimpa, o la Pacel·li, o la Pimpacel o la Pimpacel·li ja era a les quimbambes amb la seva mascota addictiva, en Cenç va patir una baixada de sucre. I els xuxos i les coques? Es va començar a obsessionar remenant la casa, capgirant-la, escorcollant-la. I res. La Rincla mai li va preparar ni un trist borrego carquinyoliós o melindro magdalenós. No, la Rincla en tenia prou amb suavitzar l'habitacle omplint-lo d'espelmes amb formes acurades, producte d'artesans olotins per a qui treballava distribuint-ne. Els fills, mentrestant i mentrestant, miraven la tele i la tele els mirava a ells. Tot era modèl·lic i entranyable. La cera de les figures feia olor de terra volcànica. Però en Cenç volia empatxar-se de llamí i s'havia de fotre.

-Mostres massa la teva debilitat, Cencet meu. Estaria bé que fessis alguna teràpia antiaixò. Per què no t'apuntes a ioga?

Un excunyat d'una excunyada n'era professora. La Budinsina. El centre, el Budinsinós Espai Om-Om, no era ni a prop ni lluny. Podia anar-hi a peu o a peu. Es va sentir intel·ligent. Hi aniria per calmar-se i per tafanejar de què caram anava aquella parafernàlia alternativa.

Aquella nit va dormir millor. Va somiar coses grogues espirituals que tenien el mateix color que les plomes piulòfiques. Per adormir-se, però, no ha haver de comptar coques ni xuxos que saltaven una tanca i anaven a parar al seu estòmac pidolaire.

Un cop al lloc de calma i distensió va adaptar-se al que se li proposava. Els polls no. Entre postura i postura energètica que la Budinsina mostrava i feia repetir demanant que es respirés relaxadament i més coses que ningú s'escoltava, els insectes campaven vers altres caps menys rancis, com el d'una perruquera de cabellera llarga i rossa, qui ignoraven que sabria fulminar-los.

Els alumnes van començar a sentir neguit al cap. La Budinsina també. Va somriure. Sí, tots plegats estaven assolint un estat superior, es situaven en un pla holístic suprem. Ella els hi havia guiat, aquelles pessigolletes ho demostraven. Ho faria saber a Ràdio Arximaxi l'endemà mateix. I a més medis, que en fessin difussió i propaganda. Fotria uns bons calerons que invertiria en un 0,0001% en ajudar en la restauració d'icones sagrades i la resta per ser feliç. Se sentia tan bona persona que gairebé levitava extasiada.

En Cenç la va despertar de l'estat encisat. Volia fer alguna cosa més útil, va al·legar. La Budinsina el va malmirar. Li havia estroncat el plaer i per tal que no es repetís caldria distreure'l amb alguna postura de durada.

-Faràs d'arbre. Els peus són les arrels i han d'enganxar-se al terra. Visualitza-ho. Estira el braços i fes-te l'efecte que són branques que volen tocar el cel. Concentra't. Ets un arbre, Cenç. Un arbre, ni més ni menys.

I ell, després d'un dia dur a l'empresa (era revenedor d'empreses), s'hi va posar. Aquella imatge el va seduir. Ell seria un roure, fort i sa, esponerós i incombustible. S'ho va ben creure. Per aguantar-se bé es va posar a tocar de la paret, com li va indicar la facilitadora, i va començar la iniciació home-vegetal. Va saber que aquell exercici el salvaria d'atabalaments i vicis, que el provaria. S'hi va submergir.

Va aconseguir mantenir la postura amb els ulls tancats. Va copsar el color groc de Piulof. Com? Va ensumar xuxos llustrosos, oliosos, farcits de crema catalana independentista i coques de poma de Narbona o de móres santgenisenques. I continuava, el seu cos continuava estirant-se. No defallia. Llavors un puto australopitecus va fer anar la mandíbula i es va cruspir tanta bellesa pastissera. Quèèèè?

En Cenç va caure endavant, contra la Budinsina, qui tenia al davant a tal i tal a qual i qual a requal i requal a...van anar tombant-se a l'estil peces de dominò. Els polls, desgraciats, tots van arraulir-se en els cabells de la perruquera, que li havien quedat estirats ocupant l'extensió de mitja sala.

-Jo era a punt de menjar, era un deliri, i aquest ser malparit que tens al mur se m'ha avançat!

Ningú no entenia res. En Cenç semblava boig. Va agafar un mandala fet amb fils de colors combinant tons verds i taronges que penjava de la porta de la comuna (a Budinsinós Espai Om-Om el bàter no hi lligava: la comuna era l'element d'unió del que s'hi 'dipositava' amb una munió de mosquits de la humitat, graciosos, amb forma de mitges ics, que algun cop feien sorolls a l'uníson entonant mantres en sànscrit).

-Té, estúpid pitecantrop!

Barrejava conceptes o tipologies ancestrals, ple de ràbia com estava. Fotia cops contra amb qui semblava estar emprenyat. El mandala, danyat per la violència, encara va poder fer d'atrapasomnis (ho havia estat en una altra vida d'objecte màgic): va permetre filtrar-se l'evidència.

Llavors, en qüestió de segons, tots van adonar-se que un escrostonament de la paret tenia la veritable aparença d'un crani tosc de perfil. Els va venir una mena de por barrejada amb certesa. En Cesc havia contactat amb un fantasma antediluvià. Quin prodigi!

D'aquella sessió de ioga ningú en va sortir igual.

Per això des de fa uns mesos és possible formar part d'un col·lectiu encara minoritari, els Budininsitecus. Actualment conviuen congregats en un santuari entre muntanyes i algun turó, acompanyats d'elements de culte imprescindibles: marques de cranis de l'any de la picor, mandales-atrapasomnis deteriorades, polls reals o subliminars, un canari groc descendent de Piulof i una deessa Pimpacel·li, inspiradora i nodridora, cuinera de xuxos i coques adimensionals, motiu etern d'agraïment.

Ah! I un paio entestat en ser un arbre...que...bé: primer ha d'afartar-se del que el fa aguantar-se dempeus!

I mentre no para de menjar, els seus fills miren la tele i la tele els mira a ells i la seva dona, la Rincla, pensa que és un cas perdut. I fa que no que no amb les cervicals mentre decora la llar amb espelmes amb formes ben normals, entre l'estipulable i el comprensible: de cassola de llom de poltre amb bolets; de cranis poètics; de mandales; de polls; de...

Canta melòdicament en Piupof.

És un món.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434414 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com