La soca de l'eucaliptus

Un relat de: Montseblanc

Aquell mes de juliol era especialment xafogós. La Duna va pagar l'home i va baixar del taxi amb certa remor, com si sabés que, un cop més, s'equivocava...

El cotxe va desaparèixer ràpid en mig de la polseguera, i la tarda i la Duna es van quedar soles l'una amb l'altra.

El camí que portava a la casa, ple d'herba seca, estava custodiat, a un cantó i a l'altre, per una filera d'eucaliptus alts i prims.

Ella va, per fi, començar a caminar cap a l'edifici que l'esperava al final. De tant en tant trepitjava les llavors dels eucaliptus i la seva olor li portava el record de tantes tardes, de tants anys fent el mateix... Ella es preguntava perquè tornava, també es preguntava perquè se n'anava cada vegada...

La casa, construïda als anys cinquanta per algun paleta seguidor de l'obra de Gaudí, tenia certa gràcia i ressaltava sòlida en aquell lloc escàs de vegetació si no fos pels eucaliptus. Uns metres més enllà el penya-segat i el mar...

El darrer arbre abans d'arribar a la casa havia estat destruït per un llamp. La soca ennegrida i muda li feia por a la Duna. Li recordava la feblesa de la vida, el nostre pas efímer per aquest mon...

Va pujar els quatre escalons de l'entrada. La porta oberta, com sempre. Va deixar el petit necesser sobre una cadira, al rebedor. Va tancar la porta, va passar la clau. I va començar a pujar les escales a poc a poc, agafant-se de la barana. Sentint un cop més el silenci penetrant-li les orelles, feia mal aquell no res...

Va entrar a l'habitació. Les cortines estaven corregudes però la llum de juliol entrava igualment, impúdica i altiva a tot el dormitori.

La Duna es va despullar amb moviments ràpids i es va estirar nua damunt la colxa de ganxet blanc. El seu cos morè ressaltava magnífic sobre aquella peça d'art casolà. Era una dona de corbes generoses, amb les carns més abundants del que deien els canons de bellesa. Amb pels a les aixelles i al pubis. Negres i cargolats. No tenia vergonya. Es sentia poderosa. La suor de la seva pell la feia fluorescent en mig d'aquella estança plena d'estiu, de desig i d'amor.

Ell va agafar el vano de sobre la tauleta i la va començar a ventar molt lentament. Era un vano negre, havia estat de la mare d'ell, de fusta tallada a ma i de blonda pintada amb roses vermelles. La suau brisa va fer que els mugrons de la Duna es posessin durs. La blonda li va tocar lleument la cintura i ella es va esborronar. Ell va començar a recitar Leveroni "Jo porto dintre meu, per fer-me companyia, la solitud només". Ella tenia els ulls tancats, las cames lleugerament separades. "La solitud immensa de l'estimar infinit". Quan el vano va passar pel seu entrecuix la frescor que va sentir li va recordar l'humida que estava. "que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella". La veu d'ell, vellutada i desesperada a la vegada l'atordia i l'exaltava. "perquè fossis més meva, perquè jo fos més teu".

La Duna ja sabia per què tornava, perquè l'estimava amb bogeria aquell home. Com un riu que corra cap al mar i mai canviarà el seu destí, ella anava cap a ell, sense dubtes, sense remei, sense esperança, no podia ser d'una altra manera.

Ell se li va posar al damunt, nu i poderós, i va començar a estimar-la. Com si fos la primera vegada, com si fos la darrera. Com si no es coneguessin, com si sempre haguessin estat junts.

Cap de dues hores el taxi ja tornava a ser al final del camí ressec i flairós. Ella va sentir com la porta es tancava a la seva esquena, va baixar els escalons, la soca negrosa la mirava burleta. No ho va poder evitar, era un gest de nena, però amb l'ungla va esgarrapar la superfície de la fusta i hi va deixar gravat un cor. D i C.


Comentaris

  • Rellamp![Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 24-04-2019 | Valoració: 10

    Sempre m'han atret els eucaliptus i més d'ençà que els vaig presenciar in situ, a Austràlia. Amb aquelles soques tacades de tonalitats de colors. Montse!, t'has fet esperar, però ha valgut la pena. I és que has creat un relat molt reeixit en tots els sentits, la meva més enhorabona noia... Només he trobat un desencert en quant l’ús que fas de la sinonímia, i és quan et refereixes al darrer eucaliptus “destruït” per un llamp... Jo hagués posat: “ferit o tocat de mort”. Perquè destruir significa desfer allò que està construït i que jo sàpiga els arbres no construeixen pas, sinó que creixen o es fan per voluntat divina. T'ho diu un jardiner...

  • Sona molt bé...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-04-2019 | Valoració: 10

    Hola Montseblanc... aquest primer relat, que has compost, em sona molt bo i amb molta sensibilitat l'erotisme fi i elegant que ressalten les teues paraules en el meu interior, com si fora una onada de mar de delícia. Un encant de relat...
    Felicitats, Montseblanc.
    Una abraçada i fins a l'altra...
    Perla de vellut

  • Sembla ben bé...[Ofensiu]
    llpages | 01-01-2018 | Valoració: 10

    ...com si fos un somni, almenys és l'efecte que m'ha fet. Té la virtud de posar-te en la pell de la noia i, aleshores, tota la sensualitat del text t'arriba com una onada fresca. Erotisme finíssim, molt subtil, el que el fa tremendament efectiu de cara al lector. Em trec el barret davant de la teva escriptura mestrívola, a seguir creant, Montseblanc!

Valoració mitja: 10